La Via Nova
Com Bob Dylan als anys seixanta Caius Calpetanus Rantio Quirinal Valerio Festus va pensar probablement que els temps estan canviant, en veure acabada la nova calçada que va tenir l'honor d'inaugurar i que ja unia Bracara Augusta amb Asturica Augusta, a l'extrem de l'Imperi. Vespasià, l'Emperador, havia ordenat la construcció per facilitar el transport de l'or de les mines de la Gallaecia i per reduir, notablement, les distàncies entre les ciutats més importants de la regió. L'obra la veurien acabada seus fills Titus i Domicià.
Ara per arribar d'una ciutat a l'altra ja no era necessari invertir dies sencers recorrent les dues-centes quinze milles que les separaven. Un lleuger cisium d'un sol eix ben calibrat, fines llantes polides manualment i tirat per dos joves cavalls, no patirà el mateix càstig sobre la nova calçada i no invertirà més de tres jornades a completar-la. El trajecte era el més curt dels existents fins al moment i estava perfectament senyalitzat cada mil passes, és a dir cada milla romana en què els miliarium, fites pètries, indiquen les distàncies i donen notícies sobre els artífexs i modificacions de la via. A intervals raonables per a una jornada de camí, una mansio i les seves tabernae permetien pernoctar, restaurar i refrescar les cavalleries.
Havien quedat enrere els temps foscos, d'estúpida i supersticiosa credulitat, en què els legionaris es negaven a travessar el riu Limia en la convicció que era en realitat el Lethæus, aquell que, al contrari que el Mnemòsine, sostreia els records i abandonava la memòria, innecessària en el país dels difunts. La imagineria el situava en aquest extrem de l'Imperi, a l'oest de la Hispània Citerior, prop del boirós Finisterrae. Superxeries que ja el Praetor Dècim Junio Bruto es va encarregar de desacreditar quan va cridar els seus soldats pel seu nom, un a un, des de l'altra riba del riu, un cop ell mateix l’havia travessat.
Llegir més en edició impresa o Ebook
© J.L.Nicolas
