Les Ermites Urbanes de Sagunt
Sagunt compta amb algunes ermites de façanes barroques que, curiosament, la majoria, estan situades al centre històric de la ciutat. Des de l'any 2012 han recuperat la policromia d'unes cridaneres façanes emmarcades en ple nucli urbà.
La més coneguda i la de dimensions més grans és l'Ermita de la Sang, situada en un replec del carrer de la Sang Nova, data de principis del segle XVII, quan l'any 1607 s’hi va instal·lar la Confraria de la Puríssima Sang de nostre Senyor Jesucrist, la Confraria de la Sang, resumint. És el temple barroc més antic de la comarca del Camp de Morvedre, ja que aquesta es va fundar a l'espai que havia ocupat antigament la sinagoga del call, fins que va ser traslladada a la ubicació actual. Una escalinata semicircular de set esglaons porta fins a l'entrada tancada per una doble porta decorada amb panells daurats. Sobre ella, en una fornícula, hi ha una imatge de mig cos de Crist, cobert amb una capa i amb les mans recollides, agafades. La cornisa de la façana té curvatures en direccions oposades, acabades en els extrems per agulles de pedra i rematada per un petit campanar de cadireta coronat amb una creu metàl·lica. L'interior de l'ermita és de planta de creu llatina, de nau única coberta per una volta de canó i una cúpula sobre el creuer. A l'interior hi ha frescos amb escenes de la Passió que cobreixen l'interior de la cúpula.
A la mateixa illa de cases, però en els blocs oposats, al número 22 del carrer Dolors, hi ha la senzilla Ermita dels Dolors, al costat de dues cases blanques que semblen continuar la superfície de la portada. La porta d'arc de mig punt està sobre dos graons que ocupen la minsa amplada de vorera, pràcticament inexistent. A cada costat de la porta sengles rajoles remeten al nom de l'oratori, una tercera ceràmica adverteix del número del carrer, i sobre aquestes hi ha un retaule, també de ceràmica, de la Dolorosa amb Crist ja mort en els seus braços. Un fris separa el campanar de cadireta rematat per un penell. A la porta, un espiell ovalat deixa entreveure el retaule de l'altar amb una imatge de la Dolorosa.
A la plaça que formen la separació dels carrers Castell i Antigones, l'Ermita de la Magdalena, no destaca gaire en una cantonada, al costat de l’arc que assenyala una de les velles entrades del call. La façana emblanquinada i la porta rectangular no cridarien l'atenció si no fos per la breu cadireta semicircular coronada per una creu de ferro forjat, que sosté una petita campana. Algunes rajoles assenyalen el nom i el número, a més d’una imatge de la Magdalena. L'interior és molt petit, uns tres metres de fons per un parell d'ample, on, al costat de l'altar, hi ha una figura de Sant Blai en una fosca fornícula, prop d'una altra de la Magdalena.
De camí cap al castell i al final del Via Crucis que ascendeix cap al turó, s'aixeca la colorista Ermita de la Solitud en el Calvari. El camí del Calvari va ser traçat en el segle XIX i puja set trams en ziga-zaga, des d'on hi ha un bon panorama de la ciutat. Les tres últimes estacions estan reflectides a la façana, a banda i banda i sobre la porta, a la qual condueixen quatre amplis esglaons. La façana està pintada en un viu color ocre, entre groc i ataronjat, simulant la forma de blocs de pedra. Conclou en una cornisa barroca i un petit campanar de cadireta que sembla que hagi encongit. Dues capelles, una a cada costat de la nau, eixamplen l’estructura de planta quadrada. Unes petites finestres rectangulars tracten d’il·luminar l'interior. L'ermita apareix en algunes teles del pintor Santiago Rusiñol.
Al barri de Santa Anna, i a la cruïlla dels carrers del Bon Succés i de Santa Anna, l'Ermita del Bon Succés tanca una cantonada que es va estrenyent on hi ha un minúscul templet, de principis del segle XIX, cobert per una cúpula de teules sobre el sostre de dues aigües. La façana estava dividida en dues seccions, la inferior amb prou feines contenia la porta, rectangular i sense concessions a cap mena d’ornamentació, simplement el número 10 i les rajoles amb el nom. Sobre la llinda, la resta de la façana enrajolada envoltava la cadireta, fins que va ser pintada de color ocre amb perfils granats homogeneïtzant el conjunt. Sota el buit que allotja la campana hi ha una ceràmica de 1951 amb la imatge de la Mare de Déu del Bon Succés. Expliquen que la imatge que es guarda sobre l'altar va arribar a Sagunt per mar, en un paquet misteriós que, surant, no permetia que se li acostés cap embarcació per recollir-lo, fins que un sacerdot va aconseguir rescatar-lo de les aigües. Un cop a bord es va constatar que es tractava d'una imatge de la Verge tallada en marbre.
L'Ermita de Sant Miquel, del segle XVIII, es troba a la cruïlla del carrer homònim amb el carrer Major. Una cúpula de teules cobreix l'oratori que sembla gairebé semicircular a causa de l'absis tan proper a la portada, de fet és de planta oval a la qual es van afegir, al segle XVIII, dues sagristies. Amb escasses concessions ornamentals té una llinda de pedra amb una inscripció tallada en la qual es llegeix: “Desta puerta los umbrales no puede pasar Luzbel porque dentro está Miguel.1746”. Al costat del llindar hi ha dos fanals i, per sobre, una ceràmica en una fornícula circular en què es representa l'arcàngel sobre el diable, al costat dues rajoles recorden el nom de l'ermita i el 250 aniversari de la construcció. Com les altres està rematada per un campanar de cadireta per sobre del ràfec. A la façana oriental, destaca el rellotge de Sol, amb la inscripció: “Lo hizo un deuto Ano 1794 hoelcurios qe lo míxe una cosa sele encarga q no oblie mis hierros y dysimulemistallas”.
Al carrer Major, gairebé tocant al carrer d'En Font, l'Ermita de Sant Roc o dels Desemparats fa cantonada en un lleu eixamplament del carrer, poc abans d'arribar a la plaça Major. Va ser aixecada el 1647 pels veïns en agraïment per la fi de la pesta. La façana emblanquinada és sòbria, amb prou feines una finestra no molt àmplia per sobre la porta i un campanar de cadireta, el major de totes les ermites, de tres ulls en dos pisos, està situat al centre de la teulada. L'ermita estava dedicada a Sant Roc fins a l'any 1797, quan es va incorporar, a més, el culte a la Mare de Déu dels Desemparats.
Fora del nucli urbà, als afores de la ciutat, Sagunt disposa de dues ermites més, la de Sant Cristòfol i la de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa. La primera es troba sobre el turó homònim, a 81 metres sobre el nivell del mar data de finals del segle XIII i va ser reconstruïda en els anys 60. La segona està per sobre, a 385 metres, sobre el Mont Picayo, té una curiosa façana pintada de blanc i perfilada amb un profund blau fosc, amb dues capelles semicirculars que sobresurten cap a l'exterior, al mig, a l’ull de la cadireta no hi ha campana, com seria d'esperar, sinó una imatge de la Mare de Déu.
© J.L.Nicolas
