Les Set Ciutats de Delhi

2018-06-01 09:36

A les ribes del riu Yamuna, afluent del sagrat Ganges, a mig camí entre les sorres dels deserts del Rajasthan i els contraforts del sostre del món, l'Himàlaia, s'ha aixecat un cop rere altre una de les ciutats més populoses de l'Índia i del món: Delhi.


En el segon llibre del Mahabharata, el Sabha Parva, es relata com els cinc germans de la dinastia Pandava van fundar uns mil quatre-cents anys abans de la nostra era, una gran ciutat des de la qual van dominar el seu regne. La van anomenar Indraprashta. Abandonada per l'últim rei de la seva estirp, Yudhisthira, d'ella no han quedat rastres ni tan sols pels arqueòlegs.

La primera de les ciutats medievals va ser construïda al voltant de principis del segle VIII sota el regnat del clan rajput dels Tomara, que van protegir el nou assentament amb una fortalesa, Lalkot. Al segle XII un nou clan rajput provinent de Ajmer va ocupar la població. Un dels seus reis, Prithviraja Chauhan III va estendre l'àrea urbana cap al sud ampliant-ne el perímetre de les muralles i anomenant de nou la urbs. Ara es diria Qila Rai Pithora.

Encara en el segle XII, el 1193, una nova onada invasora va introduir nous costums i noves creences. Aquests van arribar de Ghor, al Hindu Kush. Amb el turcoman Mohammed Ghori va arribar l'Islam. Ghori va deixar en el lloc a un dels seus principals lloctinents, Qutb-ud Din Aybak, qui a la mort del seu mentor es convertiria en el primer mandatari del nou Sultanat de Delhi, iniciant la dinastia mameluca a la ciutat.

El seu llegat més remarcable és el conegut avui com a complex Qutub, allà on hi era la gran mesquita Quwwat-ul-Islam, el poder de l'Islam, erigida sobre antics temples hinduistes. Tenia un pati d'unes dimensions respectables, claustres i una sala d'oracions amb una gran portalada d'arcs, alguns dels quals encara es conserven. Al costat de la mesquita es va erigir per commemorar la victòria i per cridar a l'oració el Qutub Minar, el minaret més alt del món islàmic amb setanta-tres metres d'alçada. Imita, encara que superant-lo, el de Djam, a l'Afganistan. Cada pis està delimitat per un balcó decorat amb interminables arabescos. Sobre cada un dels tres primers, recoberts de gres vermell i acanalat, es reprodueixen, gravades, sures de l'Alcorà. A l'antic pati de la mesquita hi ha un enorme pilar de ferro de poc més de set metres i sis tones de pes, molt més antic que tot el conjunt, data del segle IV i va ser aixecat per ordre de Chandra Gupta. Una altra inscripció afegeix que la ciutat, Delhi, va ser reconstruïda per Ang Pal cap a l'any 1052. La columna no té marques d'òxid, tampoc presenta senyals de corrosió, la qual cosa va fer sospitar que no es tractava de ferro sinó d'alguna aliatge, però les anàlisis han demostrat que es tracta de mineral d'una puresa extraordinària.


El govern dels mamelucs va finalitzar el 1290 amb l'ascensió al poder de la dinastia Khilji i el seu primer sultà Alauddin. Aquests van emprendre la construcció d'una nova ciutat cinc quilòmetres al nord-est. El 1303 es va completar la ciutat de Siri que es va reforçar amb una fortalesa de pedra i maó per defensar-la de les ja freqüents incursions mogols.

Tot just havien passat un parell de decennis una nova dinastia, la Tughluq, va dominar l'escena. Entre 1321 i 1388 cada un dels sultans va decidir construir la seva pròpia ciutat. El primer, Ghiyasuddin Tughluq, va crear Tughlaqabad, de la qual avui es poden veure, al costat de l'actual Mahrauli-Badarpur road, importants seccions del mur que arriben als quinze metres d'alçada. Encara queden tretze de les cinquanta-dues portes que suposadament va tenir, i el mausoleu del sultà on es creu que jeuen al seu costat la seva dona i el seu fill i successor Muhammed bin Tughluq, qui fundaria Jahanpanah entre la fortalesa de Siri i la primera ciutat Qila Rai Pithora. El tercer sultà de la dinastia, Firuz Shah Tughluq, no va voler ser menys que els seus ancestres i va ordenar la construcció de Firozabad. Sobirà iconoclasta, va fer destruir nombrosos temples hinduistes i construir nous i sumptuosos palaus i esplèndides mesquites. Curiosament només va quedar la indestructible i anterior a ell, columna d'Ashoka, del segle III, que el mateix sultà, intrigat per les seves inscripcions, va fer portar des d’Ambala, al Panjab, actualment a l'estat de Haryana.

El Sultanat de Delhi va tenir continuïtat amb les dinasties paixtus dels Sayyid i els Lodi, aquests últims originaris de l'Afganistan. L'herència arquitectònica de les dues dinasties ha quedat reclosa en els actuals Lodi Gardens, uns jardins que ocupen unes trenta-sis hectàrees. Aquí hi ha els preciosos mausoleus de Mohammad Shah, Sikander Lodi, Sheesh Gumbad i Barça Gumbad.

Ibrahim Lodi, l'últim sultà de Delhi, va ser derrotat a la batalla de Panipat el 1526 per Zahiruddin Babur, descendent de Tamerlà i del mateix Genguis Khan. Als seus trenta anys d'edat tot just havia aconseguit controlar el triangle que formen Kabul, Kandahar i Badakshan. Babur va desviar la seva atenció i els seus interessos cap a Índia, dividida en nombrosos regnes. Al sud l'imperi hindú de Vijayanagar, a la costa occidental petits sultanats musulmans, al nord els bel·licosos prínceps rajput i el Sultanat de Delhi.

Els emperadors mogols van preferir en més d'una ocasió Agra o Fathepur Sikri com residència en lloc de Delhi. El segon, Humayun, va fundar la sisena ciutat al costat del riu Yamuna i al sud de Firozabad. La va anomenar Dinpanah, on va morir i on la vídua, Haji Begum, va fer aixecar el 1565 el colossal mausoleu, la Tomba de Humayun, que serviria de model per inspirar el Taj Mahal d'Agra. A prop de l'entrada, a l'esquerra, hi ha el fèretre de marbre que conserva el cos decapitat de Dara Shikoh, fill de Shah Jahan, assassinat per encàrrec del seu germà Aurangzeb.

En 1638, Shah Jahan, qui enterraria la seva dona al Taj Mahal, va construir una nova ciutat emmurallada al costat del riu, aquesta amb el seu propi nom: Shahjahanabad. El perímetre de les muralles tanca l'actual ciutat antiga, Old Delhi, a la qual s'accedeix a través de les seves catorze portes. En el recinte Shah Jahan va edificar la residència reial de Lal Qila, el Fort Vermell i la gran mesquita Jama Masyid, la més gran de l'Índia, amb un gran pati central envoltat de galeries i la sala de l'oració coberta amb tres grans cúpules de marbre en forma de bulb. Al costat hi ha un dels principals mercats de la ciutat antiga, Chodni Chawk, la plaça de la plata, centre comercial on es poden olorar tots els perfums d'Orient. Al segle XIX hi havia un estany al centre de la plaça, allà on després va estar la Municipal Clock Tower. Al voltant estan els carrerons flanquejats de petits comerços, sempre abarrotats.


L'últim emperador mogol, Bahadur Shah Zafar II, encara descendent directe de Genguis Khan, es va exiliar a Rangun quan, el 1817, la British East India Company es va fer amb el poder a la majoria d'estats del Deccan. Els anglesos van fer de Calcuta la capital, fins que a principis del segle XX, el 1911, el rei Jordi V va anunciar el trasllat de la capitalitat de nou a Delhi.

Edwin Lutyens i Herbert Baker van ser els arquitectes encarregats de desenvolupar la urbanització de l'àrea on es situarien els nous edificis de l'administració britànica. Aquests es van aixecar al sud de la ciutat vella i es van concloure formalment el 1931. És Nova Delhi.

Aquí està el Rashtrapati Bhavan, la residència del president de la Unió Índia, anteriorment habitada pel virrei anglès. Una gran i àmplia avinguda, Raj Path, la connecta amb la Porta de l'Índia, un memorial en forma d'arc del triomf que recorda als cent mil soldats indis morts a la Primera Guerra Mundial lluitant per un imperi aliè.

Al costat del Raj Path hi ha la seu del Parlament, un bloc circular de 171 metres de diàmetre que acull la Rajya Sabha, la cambra alta composada per 250 membres, i la Lok Sabha, o cambra baixa on es reuneixen els 530 diputats.

Al nord, a Connaught place convergeixen radialment els carrers que enllacen Nova Delhi amb el casc antic, Shahjahanabad. Connaught és una doble plaça concèntrica en la qual es troben un parc central sobre un centre comercial subterrani, petits i grans comerços, hotels i restaurants i un mercat de productes tibetans que es perllonga per la bigarrada Janpath.

Al costat del riu, enmig d'un extens jardí, hi ha un podi de marbre negre. Assenyala el lloc on va ser incinerat Mahatma Gandhi el 31 de gener de 1948.

Des dels temps del Mahabharata, la xifra d'habitants que ha atret la gran conurbació al costat del Yamuna ha crescut exponencialment. El 1949 la partició de l'Índia i Pakistan, després d'obtenir la independència de l'Imperi Britànic, va atraure a milers de refugiats hindús i sikhs del Panjab Occidental. Aquests es van assentar al nord i oest de la capital índia. A finals dels anys seixanta la guerra del Pakistan Oriental o Bangla Desh va generar noves onades de refugiats que van allotjar en un espai creat a propòsit, el EDPD, East Pakistan Displaced Persons, al sud de la ciutat. En els anys vuitanta es va canviar el nom de l'assentament pel més amable de Chittaranjan Park.
El 1991 l'àrea metropolitana reunia ja poc més de vuit milions d'ànimes. El 2009 superava els divuit milions.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies