L'Última Duquessa

2020-12-18 10:58

El palau Venier dei Leoni treu el cap a les aigües del Gran Canal entre les mansions Da Mula Morosini i el palau maleït de Ca Dario. No destaca precisament per la seva alçada, és l'únic d'una sola planta entre els veïns, però, acull una col·lecció d'art contemporani d'envergadura, la de Peggy Guggenheim (1898-1979), a qui els venecians van anomenar afectuosament l'ultima dogaressa, l'última duquessa.

El seu interès i els seus contactes en el món de l'art, que arrenquen al París dels anys 30, la van portar a obrir galeries a Londres i a Nova York. La de Londres, el gener de 1938, quan ella tenia 39 anys, la va anomenar Guggenheim Jeune i allà va mostrar dibuixos de Jean Cocteau i va organitzar la primera exposició de Vasily Kandinsky a la Gran Bretanya. A Nova York va inaugurar Art of This Century al 30 del carrer 57 Oest, era el 20 d'octubre de 1942.

Després de tornar a Europa, la col·leccionista d'art, filla d'un magnat que va morir en el naufragi del RMS Titanic, es va instal·lar a Venècia, on va adquirir el palau del Gran Canal on va residir al llarg de trenta anys. A la Biennale de 1948, va presentar part de la seva col·lecció i algunes obres d'un artista nord-americà encara desconegut en aquells dies, Jackson Pollock. Va ser convidada pel secretari general de l'organització, Rodolfo Pallucchini, cedint-li el pavelló de Grècia. En la seva autobiografia Confessions of an Art Addict (Confessions d'una addicta a l'art), la Guggenheim va escriure sobre aquesta exposició de la Biennale: “My exhibition had enormous publicity and the pavilion was one of the most popular of the Biennale. I was terribly excited by all this, but what I enjoyed most was seeing the name of Guggenheim appearing on the maps in the Public Gardens next to the names of Great Britain, France, Holland, Austria, Switzerland, Poland, Palestine, Denmark, Belgium, Egypt, Czechoskoslovakia, Hungary, Romania. I felt as though I were a new European country”. ("La meva exposició va tenir una enorme publicitat i el pavelló va ser un dels més populars de la Biennal. Estava terriblement emocionada per tot això, però el que més vaig gaudir va ser veure el nom de Guggenheim apareixent en els mapes dels Jardins Públics al costat dels noms de Gran Bretanya, França, Holanda, Àustria, Suïssa, Polònia, Palestina, Dinamarca, Bèlgica, Egipte, Txecoslovàquia, Hongria, Romania. Em vaig sentir com si fos un nou país europeu").

Tres anys més tard obriria les portes del palau al públic, on podien admirar la col·lecció d'obres abstractes, cubistes i surrealistes, seguia organitzant festes que reunien celebritats i no deixava de passejar pels canals en la seva góndola privada. Tenia 81 anys quan un infart cerebral va posar fi a la seva vida el 23 de desembre de 1979, a Pàdua. Les seves cendres es van enterrar al jardí del seu palau, on, al costat, també estan enterrats els seus catorze gossos. A les seves memòries Peggy Guggenheim considerava Venècia un lloc de què enamorar-se, més que d'una ciutat romàntica: It is always assumed that Venice is the ideal place for a honeymoon. This is a grave error. To live in Venice or even to visit it means that you fall in love with the city itself. There is nothing left over in your heart for anyone else”. ( "Sempre se suposa que Venècia és el lloc ideal per a una lluna de mel. Aquest és un greu error. Viure a Venècia o fins i tot visitar-la vol dir que t'enamores de la ciutat. No queda res en el teu cor per a ningú més").

Des de la seva mort la col·lecció és gestionada per la Fundació Solomon R. Guggenheim, de la qual també depenen els museus de Nova York, Las Vegas, Berlín i Bilbao.

En aquella zona del barri de Dorsoduro no hi ha gaires serveis públics decents, al costat del pont de l'Acadèmia n'hi ha un, pel que cobren un euro i mig, cal portar xavalla per traspassar el torn d'accés i és fred. Així que, en alguna ocasió vaig decidir que era preferible entrar al palau de la Guggenheim per anar a orinar. És considerablement més car que els lavabos de l'Acadèmia, però decididament està molt millor decorat, fins i tot per a qui no apreciï en la seva justa mesura l'art modern. Aquí pengen de les parets obres de Picasso, Braque, Marcel Duchamp, Picabia, Mondrian, Francis Bacon, Kandinsky, Miró, Klee, Max Ernst o Modigliani. Per descomptat també hi ha obres de qui va ser el seu artista revelació, Jackson Pollock i el meu admirat L'empire des Lumières, un oli de René Magritte, un paisatge en el qual conviuen una escena nocturna en un clar cel de dia transitat per alguns núvols. Confon els sentits i la raó, però això m'agrada.

© J.L.Nicolas

 

Veure les fotografies

Llegir més en edició impresa

Llegir més en e-Book