Maillol a Banyuls
El 1861 Banyuls de la Marenda, al Rosselló, va veure néixer l'escultor Aristide Maillol, un dels més representatius del segle XX, qui als vint anys es va mudar, com tants altres, a París. Quan va tornar a la seva terra natal, el 1910, es va instal·lar en una finca a la vall de la Roma, als afores de la població. Actualment la casa ha esdevingut museu de la seva obra, on s'exposen alguns dissenys, dibuixos i, per descomptat, estàtues.
Fill de Raphaël Maillol i de Catherine Rougé va fer els seus primers estudis de dibuix a la població i a Perpinyà. A París es va inscriure a l'École Nationale des Beaux Arts, on aprèn tapisseria, dibuix, litografia i pintura. De fet, és a la tapisseria on s'inicia amb un taller, en el qual va treballar Clotilde Narcis, qui seria la seva dona i model. No és fins a gairebé els quaranta anys que comença a treballar com a escultor, activitat que desenvoluparà fins al final de la seva vida. El 1902 realitza la seva primera exposició on mostra trenta-tres peces que tindran una gran acollida per part del públic. Alguns el consideren el successor d'August Rodin, malgrat la manifesta diferència d'estils, el de Maillol ja imbuït del modernisme regnant a l'època. Maillol va conèixer personalment Rodin, a qui admirava i de qui va dir: “Rodin c’est un génie qui a donné le mouvement à tout son époque. (…) Rodin c’était un Dieu”. (“Rodin és un geni que va donar moviment a tota la seva època. (…) Rodin era un Déu”.)
La temàtica principal de Maillol és el cos de la dona, perquè el considera origen de la vida, concebuda a les escultures com la materialització d'abstraccions, sentiments o llocs. El poeta i assagista Claude Roy, a la seva obra Maillol vivant publicada a Editions Pierre Cailler, l'any 1947 assenyala: “Il la façone comme le vieux monsieur Dieu le Père a dû façonner Eve. Elle croît, grandit, s’offre à la clarté, tout dénouée déjà de sa gangue dure. De sa première maquette, Maillol, en général, en exécute plusieurs épreves plâtres qu’il va travailler pendant des mois, quelque fois des années". (“Ell modela com el vell Senyor Déu Pare degué haver modelat Eva. Creix, s’ofereix a la claredat, ja alliberada de la seva dura matriu. Des del seu primer model, Maillol, en general, fa diverses proves de guix en què treballarà durant mesos, de vegades anys”.)
Una de les seves primeres obres mestres és la petita Leda, del 1900. Leda, princesa etòlia, es va convertir en reina d'Esparta en casar-se amb Tindàreu. Segons la mitologia va ser seduïda per Zeus, en forma de cigne, mentre passejava al costat del riu Eurotas. Leda va tenir simultàniament quatre fills, dos del seu marit i dos de Zeus, Helena, Clitemnestra, Càstor i Pòl·lux, així que dos tenien caràcter diví i els altres dos eren mortals. L'escena de la trobada entre el déu grec i la princesa ha originat innombrables versions a l'art europeu al llarg dels segles. La Leda de Maillol, sense el cigne, és una meravella que recorda les afrodites gregues empolainant-se, el gest de la mà recorda aquell de L’Annunziata d’Antonello de Messina, una barreja de rebuig, sorpresa o sol·licitud de pausa. Sobre la Leda de Maillol, una carta del crític d'art Octave Mirabeau, adreçada a l'escultor i publicada a La Revue del primer d'abril de 1905, citava la reacció que va tenir August Rodin davant l’estatua: “Il la retournat dans tous les sens, sous tous ses profils, il la regardait, l’observait, l’épiat en toutes ses parties. C’est absoloutament beau, disait-il… et savez-vous pourquoi c’est si beau? c’est que ça n’accroche pas la curiosité… je ne connais pas dans tout la sculpture moderne un morceau qui soit aussi absolument chef-d’œuvre”. (“Ell llavors va girar al voltant en totes direccions, en tots els seus perfils, mirava, observava, l'escrutava en tota la seva superfície. És absolutament bella, va dir... i saps per què és tan bella?... és que no captiva la curiositat... No conec en tota l'escultura moderna cap peça que sigui tan absolutament una obra mestra".)
El 1905 li encarreguen una estàtua per homenatjar el militant i filòsof anarquista Louis Auguste Blanqui. Maillol crea L’action enchainée, de la qual el crític d’art Georges Waldemar va escriure a Aristide Maillol i l’ame de la sculpture: “L’action enchainée est une image souveraine de l’énergie (…) Tous ses muscles sont tendues. Ses jambes sont des colonnes. Son masque s’apparente à celui de David taillé per Michel Ange”. (“L'acció encadenada és una imatge sobirana d'energia (…) Tots els seus músculs estan tensos. Les cames són columnes. La seva màscara és similar a la del David tallat per Miquel Àngel.” La peça es va instal·lar inicialment al costat de l'església de Puget-Théniers, als Alps Marítims, poble natal de Blanqui, però l'estàtua d'un nu en homenatge a un anarquista davant d'una Església catòlica va suscitar una intensa polèmica.
Maillol crea sovint variacions sobre una mateixa figura, la dona asseguda a terra amb braços i cames estesos pot ser La jeunne fille allongée de 1921 (La noia estirada), la que està present en el monument als caiguts a la Primera Guerra Mundial, a la veïna Port Vendres, del 1923, o L'air, exposada a la platja de Banyuls, del 1938. Maillol rep, entre 1921 i 1932, quatre encàrrecs per a monuments als caiguts, tots en poblacions del Rosselló, a més del ja esmentat erigeix a Elna una Pomona, deessa romana de la fruita, per simbolitzar el relleu generacional després del conflicte; La Doleur a Ceret i el Monument aux morts a la mateixa Banyuls.
A finals dels anys trenta, Maillol s'instal·la a la seva granja dels afores de Banyuls, on tenia un taller des del 1913. Allà treballa i viu fins que va patir un greu accident de trànsit quan anava a visitar, a Vernet les Bains, el seu amic el pintor Raoul Dufy. A conseqüència d'aquest va morir deu dies més tard. Era el 27 de setembre del 1944.
Ara la granja ha esdevingut un museu dedicat a la seva obra, on es conserven dibuixos, esbossos, litografies i estàtues, entre elles la inacabada Harmonie, el seu darrer treball. Als jardins, es troba la tomba al costat d'una estàtua que representa la Mediterrània, de la qual va tenir alguns dubtes sobre com a titular-la, va ser la Pensée, la Douleur, Jeune Fille au Soleil, fins que va trobar l'argument: “Puis un jour de belle lumière, elle m’apparut si vivante, si rayonnante dans son atmosphère naturelle que je le baptisai Méditerranée. Non pas la Méditerranée, une mer que nous connaissons bien. Ce n’est pas cela que j’ai cherché. Mon idée, en la sculptant, était de créer une figure jeune, lumineuse et noble. Tout cela, n’est-ce pas l’esprit méditerranéen?” (“Aleshores, un dia de bonica llum, em va semblar tan viva, tan radiant en la seva atmosfera natural, que la vaig anomenar Méditerranée. No el Mediterrani, un mar que coneixem bé. Això no és el que estava buscant. La meva idea, esculpint-la , va ser la de crear una figura jove, lluminosa i noble. Tot això no és l'esperit Mediterrani?”)
© J.L.Nicolas
