Menorca, Retrats Intermitents
En la memòria, l'illa és una successió sincopada de records, molts d'ells monocroms, altres en color, alguns que romanien ocults han reaparegut, després d'un llarg període, oblidats entre arxivadors de negatius i altres, més recents, han estat creats a propòsit de nou en blanc i negre.
Els transbordadors procedents de Barcelona o València solien atracar al recollit port de Maó a primera hora del matí, després d'haver navegat durant tota la nit i haver costejat el litoral septentrional de l'illa en fer-se de dia. Malgrat tot, aquest sempre serà un record tenyit de les càlides llums de l'alba. Passades les illes del Llatzeret i del Rei es retallen les siluetes de les esglésies de Santa Maria i de Sant Francesc sobre el perfil de la ciutat. El pesat lliscament de l'embarcació sobre l'aigua arrossegava cap al passat els contorns de les primeres cases que es veien sobre els molls, de les primeres barcasses que flotaven en l'estuari. Tot anava quedant enrere mentre la marxa s'alentia i feia més propera l'estació marítima. Després de les maniobres d'amarratge i el desembarcament, apareix l’aparentment interminable escalinata que escurça el camí cap a la ciutat a través de la Costa de ses Voltes. Maó va ser en moltes ocasions una escala més, un tràmit que resoldre en el camí cap a Ciutadella. Així que era poc més que el pas davant de l'ajuntament per travessar sota el Portal de Sant Roc i enfilar el carrer de Ciutadella i, un cop a la carretera, trobar una ànima generosa que s'ocupés d'abreujar el recorregut cap a l'altre extrem de l’illa.
Segurament és per aquesta raó, per haver estat un lloc de pas, que, amb el temps, Maó s'ha convertit en una etapa asèptica, neutra, descarregada de records llevat dels quals forma l'escriptura, les vistes sobre Sant Francesc des de la finestra de l'habitació de l'hotel tamisada pel vel tènue de la cortina i, a partir d'aquí, traslladar les instantànies que capta la vista: el rètol de l'American Bar, alguns llibres fullejats sobre el taulell d'una llibreria, la costa des General, que diuen que és una de les escasses reminiscències de l'arquitectura àrab a l'illa, els reflexos del Sol contra les boínders del carrer d'Isabel II, la confusa Venècia a l'altra banda de l'estuari, que no és més que una casa que s'endinsa en les aigües.
Superat el tràmit del transport, la carretera avança per l'interior de l'illa com la medul·la d'una espina dorsal, paral·lela a l'antic camí que va fer obrir el governador Kane durant els anys de la Menorca britànica. És un trajecte pla, en el qual el més destacat són les contínues muralles de pedra seca que parcel·len, per tot arreu, l'illa. El primer desnivell que apareix a l'horitzó és el que forma la població d'Alaior, l'església de Santa Eulàlia corona el monticle al voltant del qual es teixeix la trama urbana. La següent referència que és inevitable no perdre de vista a la carretera és Es Cap de s'Indi, la roca que, amb el seu perfil aguilenc anuncia la proximitat de Mercadal.
Mercadal va obtenir el seu nom a causa del privilegi concedit per Jaume II quan va permetre que es fes mercat cada dijous. Però, a més del mercat, la població celebra durant el tercer cap de setmana d'agost les festes de Sant Martí, per l'església renaixentista que sobresurt del perfil urbà. Com en altres llocs de l'illa, les festes, inconcebibles sense cavalls, caragols i jaleos en els que el públic ajuda a aixecar a les bèsties, se succeeixen en uns dies que semblen interminables tot i la ginebra. Aquella tan particular que es fabrica a Maó —una herència anglesa— i que és tan fàcil de fer anar gràcies a la nansa del costat del coll de l'ampolla. L'agost és un mes pròdig en festes majors i, en aquells dies de 1979 no ho anava a ser menys. A les festes de Mercadal van seguir, una setmana més tard, les de Fornells, a l'extrem septentrional de l'illa. Fornells llangueix a l'hivern al resguard d'un abrigat port d'aigües tranquil·les. No és el mateix a l'estiu. Allà, a més dels coneguts salts dels cavalls i la ginebra, va semblar posar-se de moda saltar vestit a les aigües del port abans que comencessin a sonar les primeres notes de l'orquestra que acompanyaria al ball. A vegades la festa concloïa al cim del Toro contemplant la sortida del sol. Toro és, amb els seus 358 metres, l’altura més gran de l’illa. Hi ha el santuari de la verge bruna, la Mare de Déu del Toro, patrona de l’illa.
Diuen que van trobar la figura gràcies als senyals que un brau va fer a un frare. El que sí que és cert és que la vista des de la barana és extraordinària, fins i tot sense haver dormit. Amb les primeres boires alçant-se s'aprecia la badia de Fornells i, a l’esquerra, la perllongada intrusió al mar del cap de Cavalleria. Per descomptat també es veu perfectament Mercadal i, una mica més enllà, el cim de Santa Àgueda. El santuari del Toro és objecte de peregrinació, en el meu cas tan sols pel que fa a les baranes del mirador, on he tornat en diverses ocasions, potser per veure les mateixes cares que el 1979, però, com era d'esperar, només hi havia el paisatge i la barana buida, encara que estigués carregada d'ecos llunyans.
Al final del camí apareixen les primeres cases de Ciutadella. A l'estiu de 1978 encara continuàrem més enllà, fins al mar i fins a arribar a plantar la tenda en un descampat al costat de sa Platja Gran, al costat d'altres adolescents amb les butxaques buides. A més de les tendes ocupaven el lloc les restes desmanegades d'un cotxe abandonat. Quan ens permetíem un luxe anàvem a menjar ous amb patates fregides en un bar proper, encara que la major part dels diners va acabar a la caixa de la discoteca veïna, la llavors cèlebre i avui desapareguda Mannix.
Mig any després, per Setmana Santa de 1979, vaig repetir el camí de Maó a Ciutadella, aquest cop amb dues amigues. Li van prendre gust al sol i a recolzar-se a les fustes de la passarel·la del port, aquelles mateixes que he fotografiat en altres ocasions, potser esperant que elles apareguessin allà mateix... cosa que increïblement va succeir trenta anys més tard.
Ciutadella, tot i ser la població més gran de l'illa, és una petita ciutat tranquil·la, gairebé deserta a l'hivern, però que es veu alterada amb l'arribada del turisme i que embogeix completament durant les festes de Sant Joan. Aquestes comencen el diumenge anterior a la festivitat del sant, és l'anomenat Diumenge es Bé, quan a les nou del matí arrenca la comitiva que anirà informant la població de l'inici de les celebracions i un personatge vestit amb una pellissa els acompanya carregant un be viu sobre les espatlles. La vigília de Sant Joan, en el primer dia de les exhibicions eqüestres, una comitiva va a cavall fins a l'ermita de Sant Joan de Missa i de tornada recorren alguns dels carrers de la ciutat, on nombroses cases han preparat l'entrada perquè puguin accedir els genets a cavall per saludar. L’endemà, Sant Joan, esclaten les celebracions.
Vaig tornar en més ocasions, solia allotjar-me a casa d'un bon amic a qui li agradava cuinar i a qui, amb els anys, intercanviàvem fotografies dels plats que preparàvem amb l'única intenció de provocar-nos enveja, sense que mai faltés una copa de gin amb la qual amanir, no el plat sinó al cuiner. Allà, a Ciutadella, anavem a amanir-nos a llocs entranyables com s'Arco, Cas Marino o el Pollo, abans de passar pel mercat per comprar el peix necessari per preparar un bon arròs.
No he deixat de tornar a Menorca, a recordar i a generar nous records per al futur. Potser l'única diferència sigui que he intentat harmonitzar-los, aquesta vegada en blanc i negre, com en els primers dies.
© J.L.Nicolas
