Porto, la Ciutat del Nord

2018-07-19 11:20

A la vora del Duero, abans de desembocar a l'Atlàntic, diuen que va arribar un dels argonautes de Jàson per fundar una ciutat en la qual grecs o romans introduirien el cultiu de la vinya. Tot just dominada pels àrabs aviat es va establir un comtat anomenat Portucale que es va acabar coneixent simplement com el port, Porto.

Així com la llegenda atribueix a Ulisses la fundació de Lisboa, per Porto va triar a Càlais, un entre la cinquantena dels argonautes de Jàson que van partir cap a la Còlquida a la recerca del velló d'or. Fill de Bòreas i Oritía, diuen que Càlais va morir, al costat del seu bessó Zetes, en el viatge de tornada, víctima de les Harpies. Una altra versió assegura que va ser Hèrcules qui el va ultimar, en venjança per ser abandonat a Misia. I encara una altra versió el situa més enllà de l'Estret, desembarcant a la boca del Duero. També s'especula que el nom, Cale, té el seu origen en les tribus celtes que habitaven el lloc o que prové de la veu grega καλός, bell, per formar el topònim que van emprar els romans: Portucale. Portucale va tenir dos nuclis, un a cada riba del riu: Portucale Castrum Antiquum que avui és Vilanova de Gaia i Portucale Castrum Novum en el marge dret del riu, avui la pròpia Porto.

La invasió musulmana de la península va posar la ciutat sota el domini dels Omeies que la van retenir al llarg d'un segle i mig. L'any 868 el Regne de Lleó va ocupar la zona de la mà de Vímara Peres establint el Comtat Portucalense entre els rius Miño i Duero. El 1095 Alfons VI de Lleó va oferir el territori en feu a la seva filla Teresa, esposa d'Enric de Borgonya. El fill de tots dos, Afonso Henriques, es convertiria en el primer monarca portuguès.

El passat, i el present de Porto, s’atalaia en forma de panoràmica des de la Torre dels Clergues, una joia del barroc a la ciutat, obra del toscà Niccolò Masoni conclosa el 1763 en el llavors anomenat Turó dels Penjats que també era conegut com el Camp de les Malves. Arribar fins al campanar és un repte per als pulmons en forma de dos-cents quaranta graons que pugen a setanta-cinc metres del terra. La doctora Katia Andrade la descriu en el Poemário do Porto com “Altiva e digna, / É o exlibris / Da cidade do Porto”. (“Altiva i digna, / és l’ex-libris / De la ciutat de Porto”). L'església és la que va fundar la germandat dels Clergues Pobres, una fusió de tres germandats que es va produir el 1707 i que es va encarregar també de l'edifici de l'hospital que separa el temple de la torre.

En aquest passat la ciutat va estar protegida per dos perímetres emmurallats. El més antic es coneix com la Cerca Velha, d'època romana. La Cerca Nova o Muralhas Fernandinas, van ser aixecades al segle XVI arribant fins a la línia del riu al barri de la Ribeira. La primera va ser gairebé completament enderrocada a principis del segle XIX; en el seu moment va protegir el perímetre més proper al voltant de la catedral i disposava de quatre portes: la Porta de Vandoma prop de l'actual conjunció dels carrers Chã i Saraiva de Carvalho, la Porta de São Sebastião, l'Arc de Sant'Ana en el carrer homònim i la Porta das Mentiras que va ser anterior i curiosament coneguda com Porta de Nossa Senhora das Verdades. En el Terreiro da Sé van existir diversos edificis d'habitatges d'època medieval que es van enderrocar l'any 1940 per deixar espai a l'actual plaça, entre ells hi havia una torre que es va conservar, desplaçant-la lleugerament, és la Torre de Dom Pedro Pitões on avui s'ofereixen diversos serveis turístics. Allà també s'alça una estàtua de Vímara Peres, vassall del rei d'Astúries, Alfons III i conqueridor de la ciutat l'any 868.

Sobre el cim del turó de Pena Ventosa es va aixecar la , la catedral de Porto, les obres es van iniciar al segle XII, la façana de granit amb les dues torres emmerletades fan pensar en una fortalesa. Aquí es van unir en matrimoni, l'any 1387, el rei João I amb Felipa de Lancaster i aquí van batejar al seu fill l'Infant Enric, el Navegant. Nasoni, el toscà present en tantes obres del barroc a la ciutat, va participar en el disseny de la lògia externa decorada amb rajoles de Valentim d'Almeida. El claustre gòtic també està enrajolat, al pis superior l'ornamentació reprodueix escenes de Les Metamorfosis d'Ovidi.

Al costat de la catedral es conserven un parell de les fonts que antigament proveïen d'aigua a la població, són els chafarizes de Sant Miquel i el de Rua Escura, aquest últim va ser desplaçat quan es va reformar la plaça de la catedral. Des del Terreiro da Sé, on el 1940 es va tornar a instal·lar el pelourinho, un picota, aquest cop amb un propòsit merament decoratiu, hi ha una bona panoràmica sobre la ciutat, a l'esquerra, en primer pla, hi ha la façana de Sant Llorenç dels Grills i el Museu d'Art Sacre i Arqueologia, rere del Palau Episcopal.

De la segona muralla, la Fernandina, encara queden alguns trams amb torres de defensa al costat del Convent de les Clarisses que s'aprecien descendint cap al pont de Lluís I, una icona de Porto, per les interminables, sobretot ascendint, escales de Guindais o, més còmodament pel funicular del mateix nom. Aquesta muralla va tenir quatre portes protegides per torres de defensa i catorze porticons, accessos menors, l'únic que s'ha conservat es troba en el Cais da Estiva, és la Porta de Carvão.

Aquest és el cèlebre barri de la Ribeira que s'estén al llarg de la riba septentrional del Duero. Les cases, no sense cert aire de decadència, exhibeixen les seves façanes decorades amb rajoles descolorides, entre les quals sobresurten les baranes de ferro i les antenes parabòliques. Sota els balcons s'estenen les terrasses dels restaurants que arriben fins a la plaça de la Ribeira. Aquí, en un racó hi ha la petita capella de Nossa Senhora do Ó i la Casa de l'Infant, on va néixer el 4 de març de 1394 Enric el Navegant, entusiasta patrocinador de l'època dels descobriments. Avui l'edifici acull l'Arxiu Històric Municipal. Però abans havia estat seca i duana, fins que a finals del XIX es van construir les dependències de l'Alfandega Nova, les noves duanes amb un cert aire afrancesat, no en va són obra del gal Jean Colson. El 1993 el famós arquitecte local Eduardo Souto de Moura va adequar les dependències per acollir al Museu del Transport i les Comunicacions. Al davant, un restaurant amb una barbacoa a l'aire lliure està especialitzat en un dels plats típics de la ciutat, les francesinhas, una mena de sandvitx de bistec amb carn freda cobert de formatge i tomàquet que es fon a sobre i es decora amb un ou fregit.

Per sobre de la de la Ribeira, una altra plaça està dedicada a l'Infant i en ella es troben el Mercat Ferreira Borges, construït a finals del XIX per substituir al de la Ribeira. Entre 1939 i 1978 va proveir de fruita a la ciutat. Després d'una profunda remodelació avui acull dues sales de concerts i altres espais culturals. Al seu costat, creuant el carrer, es troba l'Instituto do Vinho do Porto. L'edifici més destacat és el neoclàssic Palau de la Borsa. Vuit anys després de l'incendi de 1833 que va afectar considerablement el claustre l'espai va ser cedit per la reina Maria II a l'Associação Comercial Portuense mitjançant una ordre publicada el 19 de juny de 1841: É concedido ao Corpo do Commercio da cidade do Porto o edificio queimado do extincto convento de sam Francisco da mesma cidade, para estabelecer a praça, ou bolsa, e o tribunal do commercio da primera instancia”. (“Es concedeix al Cos del Comerç de la ciutat de Porto l'edifici cremat de l'extint convent de Sant Francesc de la mateixa ciutat, per establir la plaça, o borsa, i el tribunal del comerç de primera instància”). A l’interior té alguns salons extraordinaris, particularment el Saló Àrab, inspirat en l'Alhambra granadina. A la sala del Tribunal es declaren els anys aptes per dedicar una collita de vi a l'elaboració de Vintage, atorgant-li l'anyada corresponent. També és aquí el despatx que va ocupar Gustave Eiffel entre 1875 i 1877 i també és extraordinari el gran Patio das Nações il·luminat per una gran claraboia.

Rere la Borsa està l'Església de Sant Francesc l'interior de la qual desborda en ornamentació barroca que amb prou feines deixa espais lliures i on s'han emprat un centenar de quilograms en làmines d'or que decoren capelles, columnes i parets i on destaquen els retaules de l'arbre genealògic de Josep i el dels Màrtirs del Marroc. Al davant hi ha el museu de l'església amb la col·lecció d'art sacre i les catacumbes on, entre 1749 i 1866 es va enterrar als germans de l'orde.

Quan Porto va desbordar les muralles va créixer cap al nord; paradoxalment es diu Baixa al barri més elevat que el riberenc i al qual es pot arribar en tren gràcies a l'estació de São Bento inaugurada oficialment el 1916 tot i que els trens ja arribaven des de novembre de 1896, vint anys abans. Diuen que és una de les més boniques del món i, almenys el vestíbul ha de ser-ho, completament cobert amb més de vint mil rajoles on s'escenifiquen alguns moments de la història de Portugal, la Batalla de Valdevez, l'arribada de João I i Felipa de Lancaster a Porto o la conquesta de Ceuta. Les rajoles semblen propagar-se fins la veïna Igreja dos Congregados. 

Al voltant de la Universitat de Porto es troba la triangular plaça dels Clergues, al costat de la torre ja esmentada. Aquí obre la llibreria Lello & Irmão, la que va inspirar a l'escriptora J.K. Rowling per a la saga de Harry Potter. L'escocesa va viure a la ciutat entre 1991 i 1193 i sembla ser que la van ajudar les escales de fusta, les parets d'escaiola pintada i la decoració neogòtica del local. Actualment fan pagar per entrar a la llibreria i tot i així es formen llargues cues que superen la plaça. A dues passes hi ha la de Gomes Teixeira o dels Lleons, per la font que hi ha al mig. Aquesta va ser fabricada a París per la Compagnie Générale des Eaux pour l'Etranger i muntada aquí el 1885. Al davant hi ha els centenaris Armazems Cunhas que asseguren des de fa anys que Vendemos mais Barato tal com pretenen uns altres a la cantonada de la rua Mouzinho da Silveira front a l'estació ferroviària. La següent cantonada l'ocupa, carregada de blaus rajoles, la Igreja do Carmo. A l'extrem oposat de l'edifici de la Universitat es concentren el Jardim de Cordoaria amb els grups d'estàtues de Juan Muñoz, el Centre Portuguès de Fotografia, antigament un centre penitenciari, i el petit temple de São João de Taipas que té a la cripta enterrades algunes de les víctimes de la tragèdia del Pont de Barques esdevinguda el 1809 durant la segona invasió napoleònica.

El cor de la Baixa, almenys l'administratiu, està a l'avinguda Aliados i a la plaça de Liberdade on es troba el Paço do Conseilho, l'ajuntament, i nombrosos edificis d'oficines amb un cert aire francès. Al centre hi ha una estàtua eqüestre del rei Pere IV, primer emperador del Brasil i davant del consistori una altra del poeta Almeida Garrett, fill de la ciutat. Una altra plaça destacada és la de Batalha de la qual diuen que deu el nom al fet que en aquest lloc es van enfrontar cristians i musulmans, aquests últims dirigits per Almansor. A la part més baixa de la plaça hi ha una estàtua de l'escultor Texeira Lopes instal·lada el 1866 que representa Pere V, a un costat el Teatre Nacional São João que va obrir per primera vegada el 1798 i davant fa cantonada un edifici tapiat que per la forma sembla que va albergar a uns grans magatzems comercials que van haver de veure els seus dies de glòria entre les dècades de 1950 i 1970, un parell de cafès i tres hotels completen l'espai en forma de L que tanca l'església de Sant Ildefons amb la seva rica façana enrajolada.

Just aquí arrenca el carrer de Santa Catarina, on es concentren les botigues de moda en un tram que s'ha tancat al trànsit. A la cantonada amb la rua 31 de Janeiro, que baixa vertiginosament cap a l'església dels Clergues, es conserva la decoració modernista de l'antiga joieria de Reis & Filhos, una mica més enllà la cafeteria Majestic serveix els seus esmorzars i aperitius des de 1921 quan va obrir amb el nom de Cafè Elite. La decoració modernista va ser testimoni de tertúlies i reunions d'intel·lectuals de la ciutat. El diari Ilustração Portugueza es va fer ressò de la inauguració amb una crònica d'André de Moura: Acaba de dar-se entre nós o exemplo do que deva ser un café. Trata-se do novo estabelecimiento desta clase, que vem de inaugurar-se num dos grandes puntos centrais do Porto, à entrada da Rua da Santa Catarina. É um dos mais noblemente sumptuosos que conhecemos, pelo que se justifica bem o seu título: Majestic”. (“Acaba de donar-se entre nosaltres l'exemple del que ha de ser un cafè. Es tracta del nou establiment d'aquesta classe, que ve d'inaugurar-se en un dels grans punts centrals de Porto, a l'entrada de la Rua da Santa Catarina. És un dels més noblement sumptuosos que coneixem, per la qual cosa es justifica bé el seu títol: Majestic”).

Encara una mica més enllà, el reflex de les rajoles revela la presència de la Capella de les Ànimes, revestida amb 15.947 peces procedents de Fábrica de Cerâmica Viúva Lamego, amb escenes de les vides de Sant Francesc d’Assis i de Santa Caterina. Als voltants, concretament a la rua de Passos Manuel, es troba el Coliseu, una de les principals sales de concerts de la ciutat, inaugurada durant la dictadura salazarista. I el Mercat de Bolhão, del qual es va posar la primera pedra el 20 de juliol de 1914 i que avui espera una necessària reforma.

L'arquitectura contemporània també ha trobat els seus espais a Porto, de fet dos arquitectes de renom són originaris de la ciutat: Álvaro Siza Vieira i Eduardo Souto de Moura. Al costat de la rotonda de Boavista l'arquitecte holandès Rem Koolhaas va construir amb el canvi de mil·lenni una gran estructura poligonal que s'ha convertit en seu de l'Orquestra Nacional, és la Casa da Musica dotada de modernes sales de concerts amb una acústica excepcional. Siza Vieira es va encarregar del disseny del Museu d'Art Contemporani obert el 1999 al recinte dels jardins de Serralves, un gran parc de divuit hectàrees.

Porto s'acaba, o comença, a l'Atlàntic, allà on desemboca el Duero. Allà on té les seves platges, a Matosinhos, a Foz que antany van estar vigilades per les fortaleses de São Francisco Xavier, més conegut com el Castelo do Queijo, per la forma de la formació rocosa sobre la qual va ser construït, o el Castelo do Foz o Forte de São João Batista. Al costat d'aquest últim van il·luminar la boca del riu un parell de fars, el de Felgueiras i el Farol de São Miguel-o-Anjo, actualment substituïts per nous senyals a la Barra del Duero.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies