Rayuela a París
93 Vaig aixecar el cap i, com qui vol no ser vist, vaig lliscar pausadament la mirada cap a la boca del pont, del Pont des Arts, en l'angle on conflueixen la rue de Seine amb l’arc que dóna al Quai de Conti, amb la manifesta intenció de comprovar que ja no hi eren. Ni Lucía ni Morelli.
115 Havia estat un accident temporal què m'havia portat fins al mateix lloc sense establir coincidència alguna. Sempre estarien allà. Ell, amb el seu gavany de tardor parisenca, sostenint alguns llibres en una mà i un cigarret encès a l'altra. Ella passejant la seva silueta prima a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. No he volgut creuar el pont, així que em vaig girar i vaig desfer els meus passos en sentit invers cap a un principi que és, simultàniament, final.
116 Tot i que ara el pont sembla una ferreteria, des que es posés de moda entre els enamorats bloquejar un candau entre les reixes de la barana. Temo que algun dia no molt llunyà el pes de tant d'amor enfonsarà els pilars.
1 Van girar les claus al pany. Philippe va entrar carregat de bosses que va dipositar com va poder sobre els marbres de la cuina. El vaig ajudar. Havia portat gambes de l'Atlàntic, unes ostres fines de claire del 3 o del 4 d'Arcachon, musclos, que més tard descobriria que eren els millors que havia provat mai, un tourteau, bigorneaux i un parell de llamàntols. Encara no havia arribat ningú. Vaig mirar per la finestra. Era un espectacle la finestra del seu apartament al tretzè pis del boulevard National a La Garenne Colombes, als afores de Paris. Els gratacels de la Défense i la torre de Montparnasse, la torre Eiffel i Notre-Dame, les cúpules del Grand Palais i més a l'esquerra, en petitó, el Sacré-Cœur sobre el turó de Montmartre. Era una postal sobre els colors de la llum al llarg del dia.
6 Van arribar Linette i Neal per ajudar a preparar la taula. Van portar un parell d'ampolles de blanc alsacià. Oh sí, sí. Coneixia els cellers, havia estat l'any anterior de visita a Riquewihr. Alguns eren deliciosos en la seva incipient vellesa. Philippe preparava el marisc i jo em vaig posar a obrir ostres. Em desplaçava cada dia des del metro del Gran Arche fins l'apartament. Hi havia una passejada que no era ni curta ni llarga des de l'esplanada del CNIT, baixant les escales d'un gran pàrquing per recórrer les voreres fins a La Garenne. El bloc de pisos, gairebé tan incisiu com un gratacel, es distingia bastant abans d'arribar-hi. Alguna vegada m'havia equivocat en agafar el tren a Saint-Lazare, prenent algun que no parava a totes les estacions havia acabat, de vegades, a Nanterre. No per obrir ostres. Altres vegades havia arribat fins a la Villette en taxi per trobar, no a Lucía ni Babs, sinó a Isabelle, arribava tard, jo arribava més tard que el conill d'Alícia i la vaig veure, la vaig veure caminant sobre la vorera en sentit contrari al del meu taxi, vaig baixar deixant les maletes per trobar-la. Ho vaig fer i el problema subsegüent va ser el de recuperar les maletes i el taxi, o viceversa. Eren anys de pensions en el Marais i d'ascendir diàriament la rue Vielle du Temple. Un encant en les nits de pluja i de reflexos de llums ataronjades sobre l'asfalt mullat.
Llegir més en edició impresa o Ebook
© J.L.Nicolas
