Satori a Brest

2020-06-01 08:59

La paraula satori, en japonès, significa comprensió, enteniment. També, en el budisme zen, s'aplica al moment de la il·luminació profunda i última. És un instant clarivident relacionat amb la creació i la descoberta, una sort d’epifania. I això va passar en un taxi! O podria haver arribat a causa dels bromosos carrers de Brest, o d'un cambrer que opinava que París estava podrit o per un rèquiem de Mozart escoltat a Saint Germain des Prés. O potser per tot plegat.

A principis dels anys seixanta Jack Kerouac ja era un reconegut escriptor vinculat a la generació beat nord-americana. Ja havia publicat  On The Road, The Dharma Bums, The town and the city, Visions of Cody, The Subterraneans (A la carretera, Els vagabunds del Dharma, Visions de Cody, Els subterranis) i alguna novel·la més. El seu cognom franco-canadenc el va dur a investigar sobre els seus orígens bretons. El juny de 1965 va abandonar durant deu dies el seu refugi de Florida per viatjar a França a la recerca de la procedència dels  avantpassats. El seu cognom patern era en realitat Kéroack, en la partida de naixement figurava com Kirouac i, ell, personalment, preferia la versió emprada pels avantpassats: Lebris de Kerouac.

Anteriorment ja havia recopilat algunes dades a Londres. Va desembarcar atropelladament a Orly, per arribar atropelladament a París. En l’errant passejar entre copa i copa, entre conyacs i cerveses va insistir a saludar l’estàtua de Pascal, a Châtelet, i visitar Balzac en la seva tomba al Pere Lachaise. D'això últim va desistir donat l'avançat de la matinada. En una altra jornada va encertar finalment a trobar l'edifici Richelieu de la Bibliothèque National, al 5 de la rue Vivienne, entre l'edifici de la Borsa i el Louvre. Allà va sol·licitar infructuosament la Histoire Généalogique de plusieurs maisons illustres de Bretagne enrichie des armes et blasons d'icelles, de Fra Agustín de Paz, imprès a París el 1620 i la Histoire Généalogique et Chronologique de la Maison Royale de France, des Pairs, Grans Officiers de la Couronne & de la Maison du Roy & des Anciens Barons du Royaume, del pare agustinià Anselmo, continuat per monsieur Du Fortuny i editat a París el 1778. Va demanar els mateixos llibres més algun altre en els Archives Nationales al 60 de la rue des Francs Bourgeois, al barri del Marais. Tampoc va obtenir resultats satisfactoris.

La il·luminació, en aquest aspecte no arribava. Així que va decidir partir cap a la terra dels ancestres, Bretanya. Va perdre l'avió i amb prou feines va aconseguir trobar el camí adequat amb tren. Ficat en una mena de cabina dels germans Marx únicament va trepitjar l'andana a Saint Brieuc per avituallar-se de conyac. Arribà a la capital de Finistère a la recerca dels seus orígens i pretén anar-se'n al cap de dues hores. Res a objectar. Absolutament comprensible, ja que Kerouac va conèixer la Brest que havia quedat després dels bombardejos aliats de la Segona Guerra Mundial, és a dir, una ciutat reconstruïda, pràcticament nova i desproveïda d'interès. Entre 1940 i 1944, durant l'ocupació nazi, la ciutat va ser objectiu de 165 bombardejos indiscriminats. Només entre el 7 d'agost i el 18 de setembre d'aquest últim any, 1944, Brest va rebre trenta mil bombes i cent mil obusos. Dels 16.500 edificis que hi havia set mil van ser completament arrasats.

El passat esplendor de la principal artèria de la ciutat, que uneix la plaça de la Liberté amb el bulevard de la Marina, a prop del castell que domina la desembocadura del riu Penfeld, la rue de Siam, ja només es pot contemplar al Museu de la Brest Antiga a la torre de la Motte-Tanguy, creuat el pont de la Recouvrance. La Recouvrance és un barri que va sortir millor parat que el centre, tant dels bombardejos com de la reconstrucció. Dóna una idea de com va haver de ser Brest en altres temps.

La rue de Siam deu el nom a l'arribada de tres cònsols tailandesos encapçalats per l'ambaixador Phya Pipatkosa per visitar al rei Lluís XIV a Versalles. Aquests van arribar al port de Brest el primer de juny de 1686, enviats pel rei d’Ayutthaya, Somdet Phra Ramathibodi III. Acompanyats per sis mandarins, tres intèrprets, dos secretaris i dues desenes de servents, van arribar carregats d'ofrenes. Van desfilar a peu per la rue de Saint Pierre fins a arribar a l'hotel homònim. La profunda impressió que van causar va provocar que es canviés el nom del carrer, va deixar de ser la rue de Saint Pierre per sempre més i es va convertir en la rue de Siam.

Kerouac també va haver de causar impressió en aquest mateix carrer, fondejant en les desaparegudes velles barres del bar Fournier o Le Cigare, més les que no esmenta. Aquesta mateixa rue de Siam és ara la segona via comercial de la ciutat. La rue Jean Jaurès li ha arrabassat la primacia. Ara l'ajuntament pretén revitalitzar-la amb la peatonalització i amb el nou tramvia.

Kerouac va tornar a París, no al cap d'un parell d'hores, sinó pocs dies més tard, després d'haver conegut a algú de cognoms similars sinó semblants i amb algunes copes més de conyac. De camí a Orly va conèixer a Raymond Baillet, un taxista amb qui, durant el trajecte, conversa de política, d'assassinats, del matrimoni, de famosos, i amb qui comparteix una cervesa en una atabalada pausa en el camí.

A Huelgoat, Finistère, una placa recorda, des de juliol de 2000, l'ascendència de l'escriptor: un tal Françoise Le Bihan, senyor de Kervoac, fill del notari real Françoise Joachim Le Bihan i de Catherine Bizien, qui va partir cap a la Nova França el 1721 i va casar amb Marie Louise Bernier el 1732 a Cap Sant Ignace, Quebec.

Satori a París, la narració que va escriure sobre el seu periple es va publicar quatre anys abans de morir. Potser el satori va ser alguna insignificança profunda remugada pel taxista, com suggereix el mateix Kerouac. Potser va ser l'experiència global d'un viatge a la recerca d'una cosa per acabar trobant-ne una altra. Una evidència fins llavors banal. Una simplesa.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies