Stavkirkes, les Esglésies del Drac
A Dinamarca i Suècia, com en altres regions del nord d'Europa, les velles esglésies van ser progressivament substituïdes per construccions de pedra, però, la tradició de construir-les de fusta va perdurar a Noruega i va reviure admirablement al segle XII. Es caracteritzen per les línies de les teulades que no deixen d'evocar, d'una manera o altra, a les pagodes orientals i a les figures de dracs que sobresurten de les cantonades.
Només a Noruega es van construir entre un i dos milers d'esglésies de fusta, la gran majoria entre els segles XII i XIV, fins a l’arribada de la pesta negra. D'elles tan sols en queden dempeus vint-i-vuit, les anomenen stavkirke. Stav fa referència als gruixuts pals de fusta que les sostenen, kirke no vol dir altra cosa que església. Generalment, la planta està composta per una nau i un cor, i, de vegades, un deambulatori o una galeria perimetral. L'aspecte oriental el proporcionen les teulades graonades i els sortints decoratius. En els interiors, les iconografies decoratives se situen a portals, baldaquins i frontals i recorden elements cèltics i del romànic i és habitual la presència de dracs i lleons en les talles de fusta. Entre els anys 1650 i 1850, en només dos segles, el nombre de temples que quedava dempeus va passar de 270 a 60. La limitada capacitat d'aforament i la introducció de la Reforma van facilitar la demolició de moltes. Altres han escapat de l'oblit absolut gràcies a litografies, dibuixos i a les fotografies que ja es van fer a partir del segle XIX. Un altre factor decisiu en la conservació de les que queden han estat els esforços de la Society for the Preservation of Norwegian Antiquites, actualment la Society for the Preservation of Norwegian Ancient Monuments.
Al llarg de la interminable ruta E6, que du des d'Oslo fins a Trondheim, es troben l'església de Ringebu i la de Kvikne. Abans d'arribar a Ringebu, una població de gairebé 4.500 habitants a la provincia d’Oppland, allà on les aigües del Guddbrandsdalslågen es divideixen a banda i banda de l'illa d’Oldstadøya, es troba envoltada de les làpides de pedra del cementiri, la stavkirke, construïda aproximadament el 1220. La planta té forma de creu grega. El 1631, després de la Reforma Luterana, va ser ampliada pel constructor Werner Olsen i se li va afegir el campanar, vermellós, que arrenca del centre del creuer. El transsepte dóna a un vestíbul que du a l'entrada. El portal, decorat amb figures de dracs, pertany a l'església original i posseeix uns destacables retaules. Els dos pisos de teulades inclinades envolten la torre central coronada per una aguda espira de color vermell que contrasta amb el color marró clar de la fusta, que predomina, però que conjuga, amb els finestrals de la primera planta. En els murs encara es poden apreciar un parell d'inscripcions rúniques i dibuixos d'animals. En unes excavacions recents, en la dècada de 1980, es van descobrir les restes d'un temple anterior, de mitjans el segle XI, amb traces dels pals clavats a la terra, a diferència de les estructures característiques de les stavkirkes, que es fonamenten sobre blocs de pedra, per evitar la putrefacció prematura dels pilars de fusta. Durant aquelles excavacions es va descobrir un tresor de monedes medievals sota el terra del temple, 892 peces dels temps del rei Haakon Haakonsson, algunes de procedència alemanya i sueca. La stavkirke continua sent avui dia l'església principal de la població de Ringebu.
Abandonant l'E6, fent drecera per les muntanyes d’Østerdalen i Trøndelag, l'església del dispers llogaret de Kvikne s'alça entre el riu Orkla i la carretera, a la província de Hedmark. Destaca l'estilitzada i llarga espira envoltada per l'estructura, en aquest cas senzilla, del temple.
Entre Trondheim i Ålesund, gairebé tocant a les fredes aigües del Rødvenfjord, connectat al Midfjorden abans d'arribar a la mar, hi ha la petita església de Rodven. Va ser remodelada al segle XVII, quan es van enderrocar l'antic cor i el corredor exterior, afegint-li un vestíbul que dóna a ponent. Del cos central sobresurt el campanar, rematat amb una agulla hexagonal. Els murs estan apuntalats. Travessant la carretera es troba l'església nova, de 1907, d'un vistós i característic color vermell fosc.
A menys d'un centenar de quilòmetres al sud de Bergen, Sognefjorden, el fiord de Sogn, és el més gran de Noruega i, en el món, només és superat pel de Scoresby Sound, a Groenlàndia. S'endinsa poc més de dos-cents quilòmetres cap a l'interior de país, arriba fins a la població de Skjolden, al fons del Lustrafjord, la porta d'entrada del parc natural de Jotunheimen, el regne dels gegants a la mitologia nòrdica. El nom del fiord, Sogn, vol dir alguna cosa així com aspirar, i fa referència als forts corrents que hi ha a l'entrada, produïdes per la gran diferència de nivell del fons marí. Allà, a la boca, es troba a un centenar de metres sota el nivell de la mar, cap a l'interior, el fiord arriba profunditats que superen el miler de metres. Al llarg del Sognefjorden, els cims de les muntanyes es reflecteixen sobre l’especular superfície de les aigües, i també treuen el cap quatre de les més cèlebres esglésies de fusta, les de Kaupanger, la d'Urnes, la de Borgund, més amagada en el fons de la vall de Lærdal i la d’Hopperstad, a Røysane.
La de Kaupanger es troba al costat d'una petita badia situada gairebé al fons del fiord. Des de l'exterior s'aprecien tres nivells de diferents amplades. La teulada de la planta baixa cobreix el deambulatori, mentre la superior protegeix la resta de la nau central d'on sobresurt el campanar. A ponent, un porxo protegeix l'entrada. L'última restauració realitzada, la del 1960, va eliminar l'emblanquinat, deixant de nou a la vista les parets de fusta. L’església de Kaupanger ha estat contínuament en ús i encara és l’església parroquial de la localitat.
Creuant cap a l'altra riba del Lustrafjord es troba la d'Urnes, amb una estructura similar, tot i que potser una mica més estilitzada. És la més antiga de les stavkirkes. Conserva bastants elements medievals: bigues, ampits, pals i plaques del mur del passadís. Posseeix decoracions interessants: en un capitell hi ha tallada una figura que sembla un centaure, armat amb una espasa i un escut; a la part baixa de la portada, un lleó mossega una serp, il·lustrant la lluita entre el bé i el mal; i els complicats i irregulars elements tallats a una paret recorden les arrels d'un arbre, potser Yggdrasil, que contenia tot el món mitològic escandinau. A la riba meridional del Sognefjorden, a la vall de Lærdal, es troba la stavkirke de Borgund, considerada com la millor conservada de totes elles i una de les més emblemàtiques i, per tant, una de les més visitades. I no és per menys, la monumental estructura s'alça en un esglaonament de sis teulades superposades que es corona amb el campanar. Hi ha una teulada per a la sala central, una altra per al deambulatori, una altra per a la galeria i les tres restants a la torre, que va reduint progressivament l’amplada, totes elles fetes amb teules de fusta de pi. Les cantonades de les teulades superiors estan decorades amb caps de dracs que sobresurten prominentment i són les que li donen, amb la seva curvilínia estructura, un cert aire de pagoda oriental. L'ornament de pedra a la porta occidental és romànic, decorat amb motius vegetals i escenes de lluites de dracs. Sobre l'absis hi ha una altra torre, aquesta de petites dimensions. L'església va ser desconsagrada el 1868, quan es va construir la nova església, i el 1877 va ser comprada per la Societat per a la Preservació dels Monuments Antics per obrir-la al públic. Recentment s'ha habilitat un centre de visitants per mostrar la història i les tècniques constructives de les esglésies de fusta noruegues.
El camí que porta a Vik i a Røysane, a la vora del mateix fiord, és una ruta espectacular d'uns cinquanta quilòmetres. Comença al desviament de Vossevangen, recorre un parell de petits llacs mentre s'endinsa en l’estreta vall de Myrkdalen que es tanca en unes interminables cascades i amb la carretera ascendint en ziga-zaga per portar als cims de Vikafjell, on la neu perdura a l’estiu noruec. Quan la neu es transforma en boira comença el descens cap al curs del fiord i, travessats els núvols, apareixen les cases multicolors i les espires de les esglésies. Allà està la d’Hopperstad, que va mantenir la forma original fins al segle XVII, quan es va perllongar la nau i es va alçar el campanar; en les reformes efectuades en el segle XX es va intentar recuperar l’antiga aparença, imitant, en part, la forma d'esglaonament de l'església de Borgund, incloent-hi els ornaments amb figura de drac. Als portals, la decoració està feta amb motius que representen més dracs, aquests mossegant-se els uns als altres. El temple va ser adquirit el 1880 per la Society for the Preservation of Ancient Monuments i va ser restaurat per l'arquitecte Peter Andreas Blix entre 1885 i 1891. Blix va ser el principal artífex de la conservació del temple, ja que aquest va estar a punt de ser demolit el 1877, quan va ser construïda la nova església de Vik. Blix va adquirir el vell temple i el va restaurar a càrrec seu. A l'interior, el baldaquí està decorat amb quatre cares clarament romàniques i vuit pintures amb escenes bíbliques.
Encara més al sud, en la ruta que porta de Bergen a la capital noruega, Oslo, es poden visitar tres notables stavkirkes. Són les d’Uvdal, Rolleg i Heddal, de fet, més pròximes a Oslo que a Bergen. La primera, la d’Uvdal, d'un aspecte més senzill que altres, té, però, una extraordinària decoració a l'interior, amb les parets, panells de separació dels seients, el pilar central i el sostre, pintats amb motius vegetals; en un dels portals figura la llegenda de Gunnar al fossat de les serps, tocant l'arpa amb els peus, pertanyent al cicle dels Volsungs. Actualment està desconsagrada i oberta al públic. Seguint per la mateixa carretera, més o menys paral·lela al riu Numedalslågen, es troba Rollag, envoltada de boscos. La seva església és senzilla, amb una nau rectangular i un cor sense absis. A la fi de segle XVII, en afegir un transsepte, es va transformar la planta en una de creu grega. La d’Heddal, a prop de Notodden i el seu llac, a la regió de Telemark, és la més espectacular per les seves dimensions, vint-i-cinc metres de longitud i vint-i-nou d’altura, té tres campanars, dos d'ells circulars i, el més alt, quadrat. Fa la sensació que són múltiples construccions enganxades una al costat de l'altra. Sobre les seixanta-cinc teulades, molt compactes, hi ha creus i caps de dracs que sobresurten de les unions de les aigües. L'església té quatre entrades amb les seves portes tallades i una inscripció rúnica al deambulatori exterior. Durant l'Edat Mitjana les dones entraven a través de la porta septentrional, els homes per l'oposada i els sacerdots per la del cor. El portal occidental es feia servir quan se celebrava un bateig; aquest estava decorat amb figures de serps i dracs per espantar els dimonis, per espantar el mal amb el mal, ja que existia la creença que el diable tenia poder sobre els no batejats. Sobre la columna de l'esquerra un lleó grotesc que representa el lleó de Judà simbolitza la victòria de Crist sobre el mal; mentre, a la columna de la dreta, dos óssos es barallen entre ells. A l'interior hi conserva tres mobles medievals: la cadira del bisbe, un banc i un faristol, tots decorats amb motius relatius al mite de Sigurd, Brynhild i Fafnir, el drac. En aixecar la vista, la foscor encara permet apreciar les vint-i-tres cares somrients que treuen el cap al cor i a la nau.
En el mateix Oslo, en el recinte del Museu del Poble Noruec, a l’illa de Bygdøy, es troba la stavkirke de Gol, que va ser traslladada des d'aquesta petita població de la província de Buskerud, a 192 quilòmetres de la capital. Va ser desmuntada el 1884 i, quan es va reconstruir, es va fer intentant mantenir l’aspecte original.
© J.L.Nicolas
-edit-20221011164309.jpg)