Una Passejada per Filopappos

2019-08-10 10:07

L'Acròpolis d’Atenes té al davant una àmplia zona verda que, al cor de la capital grega, es converteix en un relaxat espai on passejar lluny de l'enrenou urbà i a l'ombra d'alzines i xiprers. És el turó de Filopappos. Des d'allà hi ha unes vistes privilegiades sobre el Partenó, la resta d'Atenes i fins i tot de les aigües del golf Sarònic, a l'Egeu.

Gaius Julius Antiochus Epiphane Philopappus, Juli Antíoc Filopappos en una versió reduïda, net del rei Antíoc IV, va ser un príncep de l'antic regne armeni de Commagene, annexionat per l'Imperi Romà en els confins de Síria. Filopappos va viure entre els segles I i II, va néixer l’any 65, durant la dominació de l'Imperi Romà a Grècia. La seva família es va traslladar a Roma arran del conflicte amb Partia i ell, posteriorment, es mudaria a Atenes on va residir fins a la fi dels seus dies havent-se convertit en un ciutadà benefactor i influent. Vinculat a les elits romanes va tenir amistat amb l'emperador Trajà i el seu hereu Adrià. La seva mort, esdevinguda l'any 116, va tenir repercussió a Atenes fins al punt en què se li va dedicar el gran monument que corona el turó que avui porta el seu nom.

El Mausoleu, orientat cap a l'Acròpolis forma un semicercle de dos pisos construït amb marbre de les properes muntanyes Pentèlic i Imittos, arriba gairebé als deu metres d'altura i el seu interior contenia la cambra funerària de la qual tan sols queda la base, mentre que de la façana encara es mantenen en peu dos terços de l'estructura. El monument es va conservar pràcticament intacte fins al segle XV tal com ho va veure l'humanista d'Ancona Ciriac de Pizzicolli l'any 1436 i documentant-ho en el seu diari Commentaria, l'estàtua de Filopappos presideix el monument i al costat d'ell, en el nivell superior, dues estàtues mes, una a cada costat, representaven al seu avi Antíoc IV i a Seleuc I Nicàtor, sàtrapa de Babilònia i fundador de l'Imperi Selèucida, aquesta desapareguda. En el nivell inferior un fris representa al personatge com a cònsol, conduint un carro. Una inscripció en grec, Φιλόπαππος Επιφάνους Βησαιεύς, el reconeix com a fill de Epífanes de Besa. Una altra inscripció en llatí recorda els seus títols honorífics. Pausànias ho esmenta en el Llibre I de la Descripció de Grècia com el monument construït per a un home sirià. El mausoleu va patir severes destrosses al segle XVII durant les guerres turc-vènetes. Els otomans van aprofitar material de construcció per al minaret de la mesquita del Partenó i els venecians no van dubtar a bombardejar l'Acròpolis des del turó de Filopappos el 26 de setembre de 1687.

A mitjan del segle XVIII l'arqueòleg escocès James Stuart i l'arquitecte britànic Nicholas Revett van dedicar temps i esforços a il·lustrar i documentar nombrosos monuments de l'antiga Grècia, entre ells, per descomptat, el mausoleu de Filipappos. El seu treball va ser publicat a Londres el 1762 amb el títol The Antiquities of Athens and Other Monuments of Greece. A les litografies, molt del gust de l'època, com les del treball de l'equip del Baró Taylor a França, es reprodueix l'estat en què es trobava la tomba així com una reproducció a escala del seu estat ideal quan va ser construït excepte l'aparença de les estàtues desaparegudes. El 1904 seria parcialment restaurat sota la supervisió de l'enginyer civil Balanos.

Es creu que, anteriorment, va estar enterrat en el mateix lloc el poeta del segle VI aC Museu, de qui es diu que va viure, ensenyar i morir en aquest lloc i també que estava relacionat amb Orfeu. Segons Plató, tots dos eren fills de Selene i les Muses. En qualsevol cas el seu nom està vinculat al del turó, conegut també com turó de Museu o de les Muses, com va assenyalar Pausanias, abans que del Mausoleu o de Filopappos. No gaire lluny del mausoleu hi ha un tram de roca tallada amb cavitats que van haver de servir de base per a escultures i d'altar d'ofrenes en el que se suposa va ser un santuari dedicat a les muses i que avui s'anomena Heró de Museu.

El turó, que segons la llegenda va ser l'escenari de la batalla dels atenesos contra les amazones, arriba a uns cent cinquanta metres sobre el nivell del mar el que li proporciona un excel·lent panorama sobre la ciutat. El parc ocupa unes setanta hectàrees de zona verda que va ser condicionada entre 1954 i 1958 per l'arquitecte Dimitris Pikionis qui va crear els camins de pedra i va dissenyar els accessos. Aquí es refugien nombroses aus entre elles el mussol d'Atenes que il·lustra actualment les monedes d'un euro i anteriorment els dracmes.

Unes ruïnes de grans blocs de pedra recorren la cresta del turó, és el Diateichisma, la muralla que, des del segle V aC, formava part de les defenses d'Atenes, reforçada després de la batalla de Chaeronea al 338 aC davant la creixent amenaça macedònia. La muralla, de gairebé un quilòmetre de longitud, tenia dues portes, la de Melipides a la part alta i una altra al costat on es troba l'església de Sant Demetri, on queden les restes del Dipylon.

Seguint pel camí que porta cap al nord del turó es troben les coves excavades a la roca on hi ha quatre cambres tancades amb reixes a les que anomenen la Presó de Sòcrates, ja que es diu que és on va ser reclòs i on va morir el filòsof. Durant la Segona Guerra Mundial es van utilitzar per amagar algunes de les antiguitats del Partenó i del Museu Nacional d'Arqueologia. No gaire lluny hi ha altres similars: el Santuari de Pan i l'anomenada Cova de l'Home Sord.

On el promontori descendeix abans de convertir-se en el turó de Pnyx hi ha l'església bizantina del segle XII Sant Demetri Lumbardiaris restaurada per l'esmentat Pikionis. I uns passos més enllà es troba el lloc on els antics atenesos es reunien deu cops l’any en ekklesia, assemblea, per discutir temes polítics des que Clístenes va cedir poder a la ciutadania l'any 507 aC, és l'anomenat Pnyx que dona nom al turó. L'espai està format per una gran plataforma circular de pedra que aprofitava el vessant com si es tractés d'un teatre amb alguns graons tallats a l'extrem que du a la tribuna on els oradors es dirigien al públic. Aquí van parlar Pèricles, Arístides i Alcibíades entre d'altres i Demòstenes va llançar les seves famoses Filípiques contra Felip de Macedònia. L'emplaçament va començar a ser excavat el 1910 per la Societat Arqueològica d'Atenes, excavacions que prosseguirien en la dècada dels anys trenta traient a la llum els fonaments d'alguns importants edificis, tots ells construïts quan el lloc ja no era emprat per a les assemblees: dos grans estoes, l'altar de Zeus Agoraios, patró dels oradors, i el santuari de Zeus Hypsistos.

Molt a prop hi ha la cúpula de l'antic observatori abans d'arribar a l'Observatori Nacional d'Atenes que, menyspreant la contaminació lumínica de la ciutat, obre aquí el seu telescopi al cel des que va ser fundat el 1842. Gairebé als seus peus, descendint pel turó, l'església ortodoxa d' Agia Marina sembla la cirereta del pastís, molt a prop del turó d’Aeropagus, un altre turó amb bones vistes sobre l'Acròpolis, el seu nom prové de Ἄρειος Πάγος, Areios Pagos, la roca d'Ares que els romans van convertir en roca de Mart, el déu de la guerra. Abans del segle V aC es reunia aquí el consell d'ancians que, al seu moment, va acceptar les reformes democràtiques proposades per Soló. Èsquil, en les Eumènides, l'última peça de la Orestíada, va emprar el turó com a escenari del judici d'Orestes per l'assassinat de la seva mare Clitemnestra i el seu amant Egist.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies