Visions de París

2020-08-07 10:47

La primera visió de París és un segell, un segell de correus, pròpiament de la poste. Bé, i més concretament un segell de a un franc setanta, vermell, amb la creu que al monument de Rennes celebra, vull dir, commemora, la mort de Joana d'Arc. El mata-segells és de l'oficina de correus de la rue de la Trémoille, no gaire llunyana del pont d’Alma, allà on va acabar l’estada al planeta la cèlebre Diana Spencer, Lady Di, però més propera encara a la rue de François I, el rei cavaller i guerrer qui va néixer a Cognac i va morir a Rambouillet. Però François I, el carrer, gairebé perpendicular als Camps Elisis, a l'altura de Roosevelt, és el carrer del remitent. Montse, la meva estimada Montse, qui abans d'atansar-se a la poste havia escrit en unes primes quartilles i en un espaiat interlineat, entre altres coses, que està plovent i fa molt de fred, tot i que amb prou feines havia començat l’agost. Ara, quan les torno a llegir, percebo com ha canviat el color del paper amb els anys, més de quaranta, des de quan van ser escrites. Però totes elles tenen aquell característic interlineat que separava línies i paraules, paraules que perllongava indefinidament, com si volgués que no acabessin mai. La M i la N no eren més que llargues horitzontals que no s'unien tan sols pel fet que les separava una quasi inapreciable i circular O aixafada; la T seguia perpendicularment la longitud de la paraula, cobrint-la. La carta finalitzava amb un concís, i prolongat, t'estimo, Montse. Així que el meu primer impuls va ser el de marxar immediata i precipitadament cap a París. Després de fer un ràpid balanç amb la suma dels meus ingressos i els estalvis vaig arribar a la conclusió que amb prou feines m'arribava per a una cervesa, París va haver d'esperar. Jo també. La cervesa, no.

Tres anys concretament. París es va llevar a la Gare d'Austerlitz. A la capital francesa passaria pràcticament dos dies sencers, des de l'arribada cap a les 9 del matí a Austerlitz i la sortida, diumenge a la tarda, des de la Gare du Nord. Queden algunes coses, un mapa, tretze fotografies en blanc i negre, cinc postals, que ajuden una mica a reconstruir un recorregut, a recordar alguns llocs, encara que amb una precisió relativa. Buscava les adreces de Montse, a Françoise I i a l'avinguda de Víctor Hugo, propera a l'arc del triomf de l’Étoile, on es va mudar. Tan sols volia veure els carrers per on havia caminat, els escenaris de tot el que em va explicar a les seves cartes. Potser, prescindint de coordenades espai temporals, volia veure-la a ella. Però em vaig quedar en una pensió barata prop de la Gare du Nord, la següent estació en què pujaria a un tren. A partir d'aquí és difícil establir l'ordre d'aquells dies a París. La lògica em portaria a Notre Dame, i al Centre Pompidou, seguint per la rue du Rivoli, Châtelet i el Louvre. Una fotografia en blanc i negre presa des d'una cantonada de la plaça de la Concòrdia anuncia la Torre Eiffel.

De nou tres anys després, sembla un interval indefugible, la visita a la Cité Lumière es va repetir, de nou de pas, en recerca de nous àmbits, potser de noves veus. Aquí estan tossudament, encara que ara en color, noves fotografies de Beaubourg i Notre Dame, de l'ajuntament, dels bateau mouche, l'estació de metro d'Etienne Marcel, aquella de la tipografia modernista.

No havia passat un parell d'anys quan tornava a estar orinant a París. Vaig començar a prendre el maleït costum de fer-ho cada vegada més sovint. Anar a París. Perico Delgado celebrava, al Lido, una controvertida victòria del Tour de France. Per la nostra part la celebràvem com esparracats, sense temps de dutxar-nos, a un restaurant de la rue d'Amsterdam, proper a l'Odèon, on ens van mirar amb una adequada desconfiança. Encara estan sorpresos del feix de francs que vam exhibir per pagar el compte, i encara més que busqués un petit sobre blanc extraviat entre les estovalles. Eren unes arracades que acabava de comprar a prop d’Opera.

A l'any següent havia arribat esgotat després d'un interminable viatge en autobús - vaig prometre que no tornaria a fer-ho mai més - i després fins a La Villette en taxi per trobar a la Bet, arribava tard, jo arribava més tard que el conill d'Alícia i la vaig veure, la vaig veure caminant sobre la vorera en sentit contrari al del meu taxi, vaig baixar precipitadament, deixant les maletes, el taxi i el caos de trànsit, per trobar-la. Ho vaig fer i el problema subsegüent va ser el de recuperar les maletes i el taxi, o viceversa. Eren anys de pensions barates al Marais, o com aquella inenarrable de la rue Saint Quintin. La ciutat estava embolcallada en la nit cada vegada que ascendíem per la rue Vielle du Temple. Un encant de nits de pluja i de reflexos de llums ataronjades sobre l'asfalt mullat. Des de Sacré-Cœur albiràvem tota la ciutat. A prop de Saint Michel vaig comprar un pòster de Corto Maltès i, aquell va ser el primer any, la primera vegada, que vaig anar a veure la tomba de Jim Morrison al Pere Lachaise. He peregrinat no menys quatre ocasions. Un cop al cementiri n'hi havia prou amb seguir les inscripcions que assenyalaven Jim o King Lizard o, sobre una làpida aliena al grup californià, la frase d'Aldous Huxley que va donar nom a la banda: "There are things known, there are things unknown and between are the Doors". (“Hi ha coses conegudes i coses desconegudes, i enmig hi ha les portes"). Es referia a les portes de la percepció, inspirat per un poema de William Blake extret de l'obra The Marriage of Heaven and Hell, (El Matrimoni del Cel i l’Infern) de 1793: "If the doors of perception were cleansed everything would appear to man as it is, infinite. For man has closed himself up, till he sees all things thro 'narrow chinks of his Cavern". ("Si les portes de la percepció estiguessin clares, tot semblaria a l'home tal com és, infinit. Perquè l'home s'ha tancat fins que veu totes les coses a través dels estrets escletxes de la seva caverna"). No falten flors, notes, la portada d'un disc i algun retrat seu. Morrison va morir el juliol de 1971 a la banyera del seu apartament, a la rue Beautreillis, també al Marais.

Un altre any més i - he dit que venia a orinar cada any almenys una vegada? - seguíem en incòmodes pensions del Marais, aquest cop a la rue de Saint Antoine, a tocar de la Bastilla. Vaig venir a descansar d'un conflicte en el desert per descobrir l’Institut del Món Àrab i la mesquita, també el Museu d'Orsay, que havia acollit la col·lecció de pintors impressionistes que, en el primer viatge, vam visitar al Jeu de Pomme, al costat de la Concòrdia; Montparnasse i la seva torre, els magatzems del FNAC, la Défense i el mirador del Gran Arche amb el vertiginós ascensor de terra envidriat. Des de dalt s'alineen els Camps Elisis amb, de nou, l'Étoile i els meus records dels segells de la rue de la Trémoille. Anàvem a repetir unes ostres a La Coupole, al bulevard de Montparnasse, un lloc, tanmateix desitjable, on havíem estat l'any de Perico Delgado. No sé si era per la meva jaqueta de cuir desangelada i desgastada, però semblava que ens prenien per insolvents i ens arraconaven en taules petites on amb prou feines hi cabia el servei. Sé que les taules solen ser petites i que acostumen a aprofitar els espais fins a límits gairebé indescriptibles i lil·liputencs; demanem una safata de marisc impossible per a la superfície de la qual disposàvem i per a les esperances del cambrer. Eren aquelles mateixes nits de jazz escoltat de peu al costat de la barra, de jazz en viu, al costat dels gots de cervesa que corrien a parells. Per després passar els matins recorrent el mercat de Mouffetard. Al 93, sense haver dormit, vaig arrossegar el cos pel barri llatí, buscant entre els kebabs, alguna cosa de menjar abans de tornar a l'aeroport. Una estada anodina i efímera, però imprescindible per alleugerir la bufeta.

Va ser a partir del canvi de mil·lenni, i de parella, quan les visites es van tornar, a més d’inexcusables, desitjables, repetitives i freqüents. De vegades ens allotjàvem a casa d'uns familiars al distingit Clamart, en un formidable château amb jardí que sempre m'ha recordat, encara que en dimensions més reduïdes, al Moulinsart de les Aventures de Tintín. Tenia dues magnífiques torres cilíndriques laterals i una adorable marquesina modernista que protegia els graons de l'entrada principal. A dins, un vell gos negre reposava al costat del foc de la xemeneia. Es deia Jordi. Un mal any, una tempesta que va assolar mig país va fer caure diversos arbres del jardí. En altres ocasions, un altre familiar, ens portava al seu apartament proper a la plaça Monge, a la part oriental del Llatí. Allà solíem apropar-nos a la circular plaça de la Contrascarpe, a seure sota els tendals de les cafeteries en companyia d'una Leffe, un kir o un pastis. Bona companyia. A prop, vaig tenir la visió d'una gran costella de bou, entrant a un restaurant proper al Panteó. Més visions: de Madame Arthur a Pigalle buscant espectadors amb barba, d'un kir royale a la petita i coqueta plaça del Mercat de Santa Caterina i de pluja intensa a Saint Paul, de la pista de gel en els hiverns davant de l'hotel ximple, l'Hôtel de Ville, (l’ajuntament) en un estúpid joc de paraules que només semblava comprensible per a mi mateix i que només a mi em divertia.

Un amic, Philippe, ens acollia, de vegades, al seu apartament a La Garenne-Colombes, als afores de la capital. Alguna vegada m'havia equivocat en pujar al tren a Sant-Lazare, prenent algun comboi que no s’aturava a totes les estacions, havia acabat a Nanterre. Em desplaçava cada dia des del metro del Gran Arche fins a l'apartament. Hi havia un passeig que no era ni curt ni llarg des de l'esplanada del CNIT, baixant les escales d'un gran aparcament per a recórrer les voreres fins a La Garenne, passant davant la Peugeot. El bloc de pisos, gairebé tan incisiu com un gratacel, es distingia bastant abans d'arribar.

Van girar les claus al pany. Philippe va entrar carregat de bosses que va dipositar com va poder a la cuina. El vaig ajudar. Havia portat gambes de l'Atlàntic, unes ostres fine de claire del 3 o del 4, d’Arcachon, musclos, que més tard descobriria que eren els millors que havia tastat a la vida, un tourteau, bigorneaux i un parell de llamàntols. Encara no havia arribat ningú. Vaig mirar per la finestra. Era un espectacle la finestra del seu apartament a pis 13 del boulevard National: els gratacels de la Défense i la torre de Montparnasse, la torre Eiffel i Notre-Dame, les cúpules del Grand Palais i més a l'esquerra, en petit, el Sacré-Cœur sobre el turó de Montmartre. Era una postal que oscilava amb els colors de la llum al llarg del dia. Van arribar Linette i Neal per ajudar a parar taula. Van portar un parell d'ampolles de blanc alsacià. Alguns eren deliciosos en la seva incipient vellesa. Philippe preparava el marisc i jo em vaig posar a obrir ostres.(...) Vaig acabar d'obrir les ostres, tres dotzenes, les havia anat dipositant sobre tres safates ovalades, una per cada dotzena. Faltaven els musclos, aquells extraordinaris musclos. Hélène havia obert les ampolles de gewürtz que ja estava abocat. Philippe tenia aquelles copes de base verda, rodones i curtes, que semblen fetes a posta per als vins alsacians. Soonita i Étienne parlaven i parlaven, dels menús d'una cerveseria d'Estrasburg, d'Au Cochon, un desmesurat restaurant de Nanterre especialitzat en qualsevol tall de porc, d’aquells que creien en la dita du cochon tout est bon! (del porc tot és bo!). L'entranyable Étienne, enorme amb la bufanda lligada al coll i la copa a la mà, sempre alegre amb la seva exultant veuassa, tan gran com ell mateix. Les ostres estaven fresques sobre la capa de gel picat. Hawkings i Webster han donat pas a Charlie Parker amb Now’s the Time, Soonita pren amb cura entre els seus dits polze i índex una ostra i la ruixa amb la rodanxa de llimona que estreny amb l'altra mà. El gewürtz està superb. La llum disminueix rere el finestral que dóna a la Défense. D'aquí a dos anys Philippe es casarà amb Valerie a l'ajuntament de la Garenne. Encara no ho saben. Com tampoc saben encara que celebraran l'esdeveniment en un restaurant del Bois de Boulogne. Quedarà una foto dins d'un bar després de la cerimònia i durant un efímer aperitiu al costat d'un cartell de Ricard entre un precís cop de flash davant d'un gran angular de 20 mm. L'arròs queia sobre els seus caps. Vals nocturn. Una vegada Philippe em va dur al bosc de Rambouillet, als afores de la ciutat, a buscar bolets. Vaig passar la tarda recollint petits i uniformes pieds bleus, un bolet que si no hagués estat per les seves indicacions, mai se m'hauria acudit arrencar de terra. Bé, tampoc cap altra.

Durant l'any-de-tots-els-whiskies, a més de la inevitable incursió a Escòcia, vaig arribar amb Giovanna a la Fira del Whisky, el Whisky Life Paris, em presentava com a president d'un club de cinc membres, - sempre és millor que l'acudit de Groucho en el qual no voldria pertànyer a cap club que l’admetés com a membre-. Uns magnífics glops d’Ardbeg de 10 anys i d'algunes ampolles de destil·leries ja desaparegudes, mentre desfilaven pels Camps Elisis bandes de músics bretons en un assolellat matí de tardor. Ens allotgem a la rue Saint Antoine, s'havien acabat els dies del château de Clamart i, allà, vaig creure reconèixer a l'Hôtel Herse d'Or el mateix antre brut on havia pernoctat disset anys abans. Si ho era, cosa molt probable, li havien rentat la cara a consciència, cosa que era d’agrair. Ara semblava un lloc decent i els preus estaven en consonància. Uns dies assolellats ens van dur a Montmartre i a la Concòrdia i a prendre noves fotografies de Beaubourg, de la gent que asseu al costat de la riba del Sena, per llegir, besar a l'acompanyant o, simplement mirar al riu; a l'ascensor transparent del Gran Arche i a les calitges sobre els Camps Elisis. Un cop més l'Étoile.

Van passar tres anys, l'inexorable interval, quan en l'arribar l’abril, tornàvem a entrar en cotxe per vorejar la plaça circular de l'Arc del Triomf, popularment coneguda, crec, com l'Étoile. Aquest cop arribàvem del nord, de Normandia i Giverny, la casa de Claude Monet. Vam tornar a allotjar-nos al Marais, aquesta vegada en un lloc una mica més elegant. Vam recórrer, un cop més, la plaça del Mercat de Santa Caterina, on la primera vegada vaig arribar sota una eixordadora i pertinaç pluja fins que vam aconseguir refugiar-nos davant d'una copa de cervesa. Aquest cop va ser el primer en què vam anar a visitar les obligades icones turístiques, vam pujar fins al tercer pis de la Torre Eiffel, vam anar a acariciar les gàrgoles de Notre Dame i a mirar llibres a les velles parades del Sena. Ara els ponts sobre el riu semblen ferreteries, han sucumbit a l'estúpida moda de bloquejar cadenats entre les reixes de la barana. Em fa por que algun dia no molt llunyà el pes de tant d'amor enfonsarà els pilars. Seguint els passos de Kerouac donem una ullada als Arxius Nacionals i a la Bibliotéque Nationale, a l'estàtua de Pascal a Châtelet, també seguim els passos de Proust, Marcel Proust, en les seus múltiples domicilis, en els seus elegants restaurants i al Museu Carnavalet, vam anar a veure a Cortázar a Montparnasse i a saludar a Jim al Pere Lachaise, sí, una altra vegada. Sentim a una orquestra danesa sota un quiosc als jardins de Luxemburg. Un divendres, aquest el 21 de juny i el lloc on se suposa que Joyce va concloure Ulisses vam llegir la pertinent placa que així ho garanteix: “James Joyce 1882-1941 écrivain britannique d’origine irlandaise accueilli par Valery Larbaud, a achevé ici son roman ‘Ulysse’, ouvrage majeur de la littérature du vingtième siècle”. ("James Joyce 1882-1941 escriptor britànic d'origen irlandès acollit per Valery Larbaud, va acabar aquí la seva novel·la Ulisses, obra mestra de la literatura del segle XX").

Parlant d'escriptors, quan vaig tornar de nou va ser per emular Georges Perec, el gran escriptor parisenc que va passar tres dies a la plaça de Sant Sulpice anotant fins al mínim detall tot el que passava allà. “Quattre enfants. Un chien. Un petit rayon de soleil. Le 96. Il est deux heures”. ("Quatre nens. Un gos. Un fugaç raig de sol. El 96. Són les dues"). És només un exemple, van passar més coses. Aquest cop em vaig allotjar en un altre antre, però a Saint Germain. Amb gran precisió i quaranta-un anys de distància, vaig anar a fer el mateix que Perec però, primer, vaig passar a correcuita per Montmartre per fer unes fotografies del barri, dels escenaris d'Amelie Poulain, l'estàtua de Dalida al cementiri i després a Pigalle, allà on vam parar a abeurar en la primera visita. Abans de passar per Sant Sulpice vaig tenir temps de fer-li una fotografia a una noia que enrotllava una cigarreta asseguda sobre el paviment al costat de Sena, a una xinesa que es feia les fotos del casament en un pont, al costat d'una miríada de cadenats i un plomissol sobre el vestit de núvia, és octubre, la façana de Les Deux Magots, l'arcàngel Sant Michel i la seva font i el semàfor que assenyala que cal creuar en dos temps abans d'arribar a la plaça. És divendres.

Quan arriba el bon temps em ve de gust escoltar aquella cançó de Les Négresses Vertes, “La Seine est jolie, les filles sont belles et les Dieux sont ravis. Voilà l’été”, ("El Sena és bonic, les noies són precioses i els déus estan encantats. Ja està aquí l'estiu"), encara que hagi clàssics com el “Paris sera toujours Paris! / La plus belle ville du monde / Malgré l'obscurité profonde / Son éclat ne peut être assombri ("París serà sempre París / la ciutat més bonica del món / tot i la foscor profunda / el seu resplandor no pot ser enfosquit") que cantava Maurici Chevalier l’any 1939 i que una jove anomenada Zaz ha recuperat admirablement bé.

Un cop més vaig anar a veure el bo de Jim, allà estava, invariablement al mateix indret de sempre, sota la làpida, fidel al seu propi esperit.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies