A la Badia de les Illes

2013-05-05 11:55

El capità James Cook, responsable d'una bona part de la toponímia de l'Oceà Pacífic, agradava d'inspirar-se per aquesta en els seus amics del almirallat o amb la família reial anglesa. En altres casos no abusava de la imaginació i preferia referir-se a lo obvi. Aquest va ser el cas de Bay of Islands, la Badia de les Illes, on ancorà, entre les illes de Motuarohia i Motukauri, a finals de novembre de 1769 durant el seu primer viatge amb el HMS Endeavour, quan va traçar amb afinada precisió la topografia costanera neozelandesa.


Unes 147 illes i illots sembren aquesta gran badia situada a la costa nord-oriental de la Illa del Nord, en la qual, uns set-cents anys abans que l'explorador anglès arribes, va ser poblada pels tripulants de Mataatua, una de les més grans canoes de la migració maori.

La petita vila del dolç pingüí, Kororareka en maori, o també Russell, va ser un dels primers nuclis poblats a la badia. Quan va arribar Cook ja estava establerta la tribu Ngare Raumati. Es diu que el nom té l'origen en les paraules que va pronunciar un cap maori, qui, ferit en la batalla, va demanar un brou de pingüí. Després beure murmurar: Ka reka te korora, (Que dolç està el pingüí). Amb l'arribada de l'inevitable home blanc es va desenvolupar un port balener. Ex convictes, venedors de grog i altra gent de moral relaxada es van establir a la localitat fins que van aconseguir que fos coneguda pel sobrenom de Hellhole of the Pacific, l'infern del Pacífic.

En els anys quaranta del segle XIX van passar moltes coses. El febrer d'aquest 1840 es va signar a Waitangi, pocs quilòmetres a l'oest de Russell, en la mateixa badia, el tractat homònim. Al maig de 1841 es va convertir en la primera capital de Nova Zelanda fins que poc menys d'un any després, el març de 1841, aquesta es traslladés a Auckland. Tres anys més tard, el governador Hobson va batejar la ciutat amb el nom de Russell, Lord John Russell era el secretari Colonial Britànic del moment.

Datada el 1836, diuen els vilatans que la seva església, anglicana, és la més antiga del país. Al costat d'ella, un recollit cementiri alberga algunes velles làpides, entre elles la del cap dels Ngapuhi, Tamati Waka Nene, primer a reconèixer la sobirania de la reina anglesa sobre Nova Zelanda. O la d'un jove, mort als 22 anys, recordat per un piadós poema: Free at last from all temptation / No more need of watchfull care / Joyful in complete salvation / Given the victor’s crown to wear (Lliure al fi de tota temptació / Sense més necessitat d'acurada observació / alegre en la completa salvació / amb la corona dels victoriosos per lluir). Una altra tomba recorda als sis mariners de la balandra de divuit canons HMS Hazard, que van morir un 11 de març de 1845 en una escaramussa amb un grup de maoris.


Russell posseeix també el seu petit museu. I malgrat la seva talla no deixa de ser interessant, o, si més no, curiós. Conserven un model a escala 1:5 del navili de Cook, l'Endeavour. Tenen la més àmplia col·lecció que hi ha al món de astes enderrocades pel cap maori Hone Heke durant la guerra de les banderes de 1840, així com una extensa selecció de fotografies històriques de la població, com aquella de l'equip escolar d'hoquei que al curs de 1911 va batre el de la veïna escola de Kawakawa.

El mateix museu exhibeix alguns objectes, una càmera i uns binocles, que van pertànyer al cèlebre escriptor Zane Grey, qui el 1926 va visitar Bay of Islands, en recerca d'ens amb escates als que llençar l’esquer. El fill del novel·lista va manifestar en una ocasió que el seu pare dedicava una mitjana de tres-cents dies a l'any a la pesca d'altura. A la badia neozelandesa va popularitzar aquest esport. Els francesos van assajar una variant: provocar el naufragi del vaixell. Especialment si el seu nom era Rainbow Warrior i pertanyia a un grup ecologista que tenia la pretensió d'entorpir les proves nuclears que es realitzaven a Mururoa. El 10 de juliol de 1985 un comando dels serveis secrets francesos va fer esclatar un artefacte que va enfonsar el vaixell al port d'Auckland i va provocar la mort d'un fotògraf que estava en el seu interior. Va ser el primer atemptat terrorista hagut mai en territori de Nova Zelanda. El vaixell va ser reflotat però davant els danys que presentava el casc es va decidir enfonsar-lo de nou, però aquesta vegada al costat de les illes Cavalli, a la boca de Bay of Islands, per tal què es convertís en biòtop marí. Avui és un derelicte popular entre els submarinistes que visiten els centres de busseig de Paihia, a la badia. A 24 metres de profunditat s'aprecia la forma de la nau i es poden observar les morenes i els peixos pedra que ara l’habiten.


Paihia, situada davant Russell, gairebé al fons de la badia, s'ha convertit en el centre turístic d'aquestes aigües per a pescadors esportius, bussejadors i simples turistes que anhelen banyar-se entre dofins. Aquests últims mai ho aconseguiran, sempre hi ha cries entre els cetacis, circumstància que prohibeix realitzar l'activitat. Les onades no ho aconsellen, és una altra bona excusa. En realitat quan es concentren fins a cinc o sis embarcacions, ¿algú s'imagina a dos centenars de persones a l'aigua?. Per als dofins seria nedar entre humans. Així que, en un passeig nàutic, arribar fins Hole in the Rock, el forat a la roca, ja és gairebé un premi.

L'última nit que vaig passar a Paihia estava cuinant un peix mentre mirava la tele. En el primer canal, la One, com no, feien Give us a clue, dóna'ns una pista, un concurs televisiu, franquícia de la BBC, en què els participants havien de desxifrar una paraula mitjançant la mímica. Havia obert una ampolla de Robard Butler, un bon shiraz australià i, abans, havia fullejat el diari. Aquella nit era el solstici d'estiu, un 22 de desembre! A més coincidia amb lluna plena i en el punt més proper en què el satèl·lit pot estar del nostre planeta en la seva òrbita. Teòricament la lluna plena havia d’apreciar-se un set per cent més que en una fase normal. Vaig acabar amb el peix i el vi i vaig sortir a passejar cap a Marsden road, al costat del embarcador. Vaig tenir sort. Allà estava, entre un set i un catorze per cent més bella del que és habitual.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos