Una dolça i petita història del Carib

2012-09-26 10:39

El fons d'un got petit, com dels de cigaló, es cobreix amb sucre vermell de canya, sense refinar. Una cosa així com una culleradeta de cafè. S'afegeix una rodanxa de llimona verda, si és possible d'aquelles petites, menys amargues, que provenen del Carib. Es remou lentament amb l'objectiu que es barregin dolçament. S'aboquen dos dits de rom blanc agrícola. S'observa amb deteniment i s'agita suaument a la mà sense deixar de mirar-lo. En essència, el ti'punch està llest, a punt per beure.

El ti'punch, el petit ponx en crioll, és tota una institució a les petites Antilles, especialment a les franceses, a Martinica i a la Guadalupe. És l'aperitiu per excel · lència, imprescindible abans de qualsevol col · lació.

Cristòfor Colom no va ser, per descomptat, el primer a provar-ho, però sense saber-ho, va transportar en el seu segon viatge a les Amèriques, el que serien les llavors d'una futura indústria. L'Almirall va veure terra un 2 novembre 1493. La va anomenar Desitjada. El mateix dia va tornar a veure terra. Aquesta vegada, en honor a una de les seves principals caravel · les, la va batejar Maria Galante. L'endemà va desembarcar en una nova illa, anomenada per les tribus caribes que l'habitaven Karukera, la de les belles aigües. La va batejar amb el nom de Santa María de Guadalupe.

Els espanyols es van ocupar poc de les Antilles menors. Per això estaven francesos, anglesos i holandesos. En 1635 els primers es farien càrrec de la Guadalupe i altres illes. També es van ocupar dels seus habitants, però no durant molts anys.

Però tornant al sucre, la canya transportada per l'Almirall es va anar estenent per les illes. Creixia bé en un clima favorable. Un dominic francès, el pare Labat, va tenir l'ocurrència de destil · lar la planta. Els anglesos, a Barbados, feien el mateix, així com els espanyols a Cuba, L'Espanyola o Puerto Rico, encara que els procediments fossin diferents.

El producte de la destil · lació s'ha acabat coneixent simplement per rom. Etimològicament se li atribueix l'origen al mot normand rumbullion que ve a dir tumult, aldarull. També a la paraula llatina saccharon, sucre.

El rumbullion, rum, taffia o kill-devil, es va convertir en part de l'equipament dels vaixells que feien la travessia de l'Atlàntic. Se’l considerava pràcticament com un medicament que es distribuïa preventivament a cada membre de la tripulació i formava part de l'avituallament de la marineria.

Rebaixat amb aigua per disminuir els efectes de la seva alta graduació alcohòlica, se li va dir grog, i era un element ineludible en la càrrega en els vaixells pirates que van recórrer el Carib, integrant-se en la imatgeria de llegendes nascudes a l'illa de la Tortuga i que han omplert les pàgines d'infinitat de novel · les i fotogrames de pel·lícules.

Avui dia han millorat substancialment els processos de producció i els mètodes d'envelliment. El rom agrícola produït a les Antilles Franceses, té el qualificatiu de Denominació d'Origen Controlada. El rom que s'empra es diu agrícola, és a dir, que ha estat produït de la fermentació i destil · lació del suc de la canya de sucre espremuda, en contraposició a l'anomenat rom industrial, el que s'extreu de la melassa obtinguda amb els residus de la canya premsada.

A més del rom blanc, emprat generalment en la preparació del ti’punch, es sol madurar part de la producció en bótes de fusta de roure d'una manera similar a com s’envelleix a Escòcia el whisky de malta. El Rhum Vieux sol passar un mínim de tres anys en elles i encara que no existeix, en principi, un màxim, no solen trobar-se marques que envelleixin el seu per més de quinze anys. Aquests últims, també es poden contemplar detingudament mentre s’aspiren els seus aromes en la manera suggerida al principi per al ti’punch, encara que és manifestament preferible mantenir-los allunyats tant del sucre, com de la llimona i fins i tot del gel. Crec que és pecat.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos