…i tot a mitja llum*
-Boooooluuuuudooooo!!, ¿pero como manejás?!!! Vaig cridar com un posseït traient el cap fora de la finestreta del cotxe. Un altre automòbil, adelantant-nos per l'esquerra, a mitja rotonda, va començar a tallar-nos el pas. Conduïa el meu amic Jorge, i òbviament es va sorprendre:
- ¿Pero que hacés? ¿Un polaco como vos insultando como un porteño?
Jorge sí era porteño. Havia estat vivint i estudiant durant un parell d'anys a Barcelona. Un més tard va tornar a Buenos Aires per crear una empresa. En el moment de pronunciar els meus improperis en una rotonda de Palerm enfilant cap a l'avinguda Libertador ens dirigíem a una festa en alguna de les universitats de la ciutat, ja no recordo quina, alguna tècnica, probablement d'enginyeria o arquitectura. Em va presentar alguns companys i jo insistia a parlar amb el meu fals accent argentí per intentar passar desapercebut. Però òbviament van notar alguna cosa estranya.
-¿Pero vos no sos porteño, no? Tenés un acento…
- De Córdoba, soy de Córdoba.
- Viste, ya decía yo que vos no eras del mismo Plata!.
Les festes a Buenos Aires eren desproporcionades, interminables. De la facultat la festa va continuar en alguna discoteca de la Recoleta, al centre de la ciutat. Encara recordo els billars, algunes noies i diversos gintònics. Finalment vaig arribar al meu hotel, al carrer Tucumán, a dos quarts de vuit del matí. Vaig demanar al recepcionista que em despertessin a les vuit en punt. Encara recordo la seva expressió.
-¿A las ocho? Pero si falta…
-Si, ya sé, media hora.
Mitja hora més tard ja m'havia dutxat, m'havia estirat quinze minuts al llit, i ja ens dirigíem a la seu del Congrés de la República Argentina. Felipe González, amb el president argentí Raúl Alfonsín parlaven als diputats. Tot just després d'una hora d'haver apurat les copes i d'abandonar l'última discoteca teníem plantada la càmera i disposades les preses d'àudio. Vaig prémer el botó de gravació i vaig tancar la parpella esquerra per observar a través del visor amb l'ull dret. Uns minuts més tard també vaig tancar l’esquerra.
La capital porteña era enlluernadora per a una primera visita. En el colorit barri de la Boca, percebre la presència absent de Gardel, Alfredo la Pera i altres autors de tangos és inevitable, així com la del propi pensamiento triste que se baila , en paraules del compositor Enrique Santos Discépolo. Està en l'essència del propi barri i està present en les paradetes al llarg del carrer del Caminito, on es pot trobar tota mena de parafernàlia sobre la matèria: vinils, cartells de pel · lícules, llibres, bandoneons i partitures.
A principis del segle XX, el tango era considerat pel Vaticà, a través de L'Osservatore Romano, un d'aquells dels quals no es pot de cap manera conservar ni tan sols amb alguna probabilitat la decència. Perquè, si en tots els altres balls està en perill proper la moral dels ballarins, en el tango la decència es troba en ple naufragi. Corrientes 348 queda una mica allunyat de la cantonada de Almirante Brown i Pedro Mendoza. Tampoc se’m va acudir trucar al segon pis.
Si hi ha alguna cosa de la que és possible gaudir a la ciutat del Plata és del boví que se serveix en els seus rostidors. El cuiner sosté entre les seves pinces un bifé de chorizo de poc més de mig quilo de pes. Un bon calibre per iniciar-se en els plaers del rostit. Disposat a acostar-lo a la graella per dipositar-lo just a sobre de les brases amb una professional parsimònia i una estudiada posada en escena. Menys d'un segon abans de que toqui el ferro algú crida:
- Basta!! Suficiente, ya está al punto!.
El cuiner es gira sorprès. Quan pregunta al següent comensal com li ve de gust el punt de la carn la resposta és:
- Que muja.
Però era exquisida i el punt excel · lent. El seguici del president va pujar a l'avió. La següent escala era una milonga.
© J.L.Nicolas
* A Media Luz, 1924 Tango de Carlos Lenzi i Edgardo Donato
