Celtes (sense filtre)

2012-11-23 10:11

Igual que als escolars francesos, independentment que fossin natius d'alguna de les petites illes de la Polinèsia o d'alguna tribu amazònica a la Guaiana, se'ls inculcava de petits la noció que els seus ancestres eren gals, a les escoles espanyoles tractaven d'identificar-nos amb les nostres arrels celtíberas, fossin aquestes iberes de soca-rel o simplement celtes. Quan vaig començar a formar-me una primera idea de què o qui era un celta tenia present a un senyor d'una pell i una coloració verd-blavosa, barbut, vestit amb una estranya faldilla i brandant una espasa sobre el seu cap coronat d'un casc amb banyes. El meu avi els fumava sense filtre. Alguns diumenges o en jornades extraordinàries o festives els comprava amb filtre. Encara no havia caigut a les meves mans cap exemplar de les històries de Goscinny dibuixades per Albert Uderzo, així que encara no coneixia a Astèrix ni tenia idea d'on estaven Hallstatt o La Tène.


Hallsttat, a Àustria i La Tène, als Alps suïssos, al nord-est del llac de Neuchâtel, van ser el bressol de les cultures d'enterraments en urnes que es van desenvolupar entre el 1200 AC i el final de l'Edat del Ferro entre, el que avui se suposa, va ser el nucli de les tribus de parles cèltiques que es van estendre per tot el centre i est d'Europa fins a les illes britàniques, la península ibèrica i Àsia Menor. En aquests territoris van construir poblacions fortificades, generalment a la part alta de turons, més fàcilment defensables i dels que encara avui en dia es conserven nombrosos exemples.

Els grecs, Heródoto d'Halicarnaso els cita al seu Historiae, amb el nom de keltoi, i keltiké com el seu àmbit geogràfic, situat cap al seu ocàs. Cap a llevant van tenir notícia de la seva existència durant el saqueig de l'oracle i del temple d'Apol.lo a Delfos per part de les tribus gálatas d'Anatòlia, els mateixos als que tres segles més tard Pau de Tars, Sant Pau, dediqués una de les seves Epístoles al Nou Testament, l'Epístola als Gàlates. El grec Diodor de Sicília escriu al segle I que pràcticament no hi ha cap província on els celtes no hagin deixat alguns monuments... per tot arreu on Fenicis i nòmades trobin mitjà de arribar trobaran als Celtes o als Gals ja establerts. Encara que el primer en deixar constància escrita va ser el poeta llatí Rufus Festus Aviè, que, cinc-cents anys abans de Crist, els cità en el seu Ora Maritima. En el 387 aC el cap gal Breno va presentar les seves credencials creant uns llaços indissolubles amb Roma. La va saquejar. Tres segles més tard un procònsol romà va considerar estrènyer encara més el vincle que unia ambdós pobles. Els va envair. Aquest era Juli Cèsar, qui contribuiria a ampliar el testimoni existent sobre ells en Commentarii De Belli Gallico. En els seus comentaris a la guerra de la Galias Cèsar descobreix el paral.lelisme entre els seus déus i els déus romans, parla dels druides i, òbviament detalla, en els seus set toms, les campanyes militars romanes.

Roma va ocupar la major part dels territoris habitats per societats celtes, des de Galatia fins a la Britannia i Lusitania. Només van quedar al marge de l'assimilació cultural les tribus pictes que habitaven al nord del mur d'Adrià, en l'actual Escòcia i les de Hibernia, Irlanda. La caiguda de l'Imperi i les invasions bàrbares van arraconar als celtes que no havien estat romanitzats a l'oest de Gran Bretanya, Gal.les i Cornualla. La pressió saxona a Anglaterra va propiciar l'emigració al continent, a les actuals Normandia i Bretanya franceses propagant l'idioma celta. I és en la resistència a la invasió on neix la llegenda del cap britanic que derrota als saxons a Mons Badonicus, fet recollit al segle VI pel monjo Gildas a De Excidio et Conquestu Britanniae i que en l'anònima Història Brittonum s'associa al mític rei Artúr.

L'arribada del cristianisme a les illes també va motivar l'exportació de sants evangelitzadors a les costes atlàntiques d'Europa. I aquests es van encarregar de modificar les traces paganes que, romanes o d'origen celta, es continuaven venerant. Els cultes ancestrals que existien a les illes a antics herois com Manannan, o als Tuatha De Danann, probablement derivarien en el culte a Santa Anna, convertida en patrona de Bretanya. També a Bretanya antics menhirs es van veure coronats amb una creu o el vell déu de l'abundància i dels animals salvatges Cernunnos formant part d'un calvari amb un crucifix entre les banyes. Del totpoderós déu Lug han quedat, entre d'altres, els topònims de Lugo i Lugones al nord de la península o Lió, Lugdunum en llatí, a França.

El cristianisme cèltic va heretar a les illes britàniques les formes de l'art originari de La Tène. Els motius vegetals, els trísquels o formes trinaries, altres ornaments zoomorfs i abstraccions geomètriques es van refinar aconseguint el seu zenit en els manuscrits il.lustrats de les escriptures, sigui en els llibres de Kells o Durrow o en els Evangelis de Lindisfarne.

A Londres, el Museu Britànic guarda una important col.lecció d'objectes d'origen celta: elaborats flascons de bronze per contenir vi, cascos i armes, peces domèstiques i elements de joieria i monedes trobades durant els últims descobriments realitzats en jaciments arqueològics britànics. És una peça única al casc ornamental trobat al pont de Waterloo a la mateixa capital anglesa. En Edimburg, el Museu Nacional d'Escòcia exhibeix làpides pictes de finals del primer mil.lenni, colofó ​​de les cultures celtes a occident, on es representen animals com senglars, óssos, bous...probablement amb fortes connotacions màgiques.
  
El gust del Romanticisme pels arquetips antics va recuperar els mites celtes forjant-ne fins i tot de nous. Les creus cèltiques que en l'alta edat mitjana es van erigir a Irlanda per augmentar el prestigi dels monestirs s'elevaven ara sobre les làpides dels cementiris atorgant-los un ús completament diferent. Poetes com William Butler Yeats rescataven antigues històries i contes de fades i de la gent menuda dotant el folklore gaèlic d'una base literària. El sorgir de les ideologies nacionalistes, al segle XIX, va explotar amb afany la existència de fonts arcaiques amb què alimentar els seus propis mites. En l'actualitat, el que s'ha anomena Nacions Celtes són les àrees en què s'ha preservat d'alguna manera uns certs trets culturals en comú i sobretot la llengua en alguna de les seves variants, el grup P o el grup Q, denominats així en funció de l'evolució de les seves consonants. Pertanyen al primer grup el gal.lès, el còrnic i el bretó, i al segon l'irlandès, el gaèlic escocès i el de la Illa de Man El declivi que van experimentar totes elles davant l'empenta de la llengua anglesa s'ha intentat esmenar recentment facilitant la seva ensenyament on encara es parla, tot i que en Cornualla va desaparèixer fa temps i tot just s'utilitza a Man Argument que s'empra a Galícia per no sentir-se al marge del concepte de Nació Celta.

En els últims decennis és a través de la música on s'ha trobat un cert nou vincle comú, de la cornamusa escocesa a la gaita gallega, de les variants més folklòriques del bretó Alan Stivell, fins les melòdiques de Loreena McKennitt o Enya passant per The Chieftains, Gwendal o The Corrs, dels gallecs Carlos Núñez i Cristina Pato a Filska a les illes Shetland, molts d'ells congregats en els nombrosos festivals de música celta que es celebren anualment a Europa, i fins i tot a Argentina, Cuba i Canadà.

I en el món de l'esport tampoc falten els equips que associen el seu nom al dels ancestres, des dels basquetbolistes Boston Celtics als innombrables Celtics del futbol, ​​siguin de Glasgow, Rangers, de Vigo ... encara que potser ara l'única cosa que temin no sigui que el cel els caigui sobre el cap.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos