Dos dies (i les seves nits) a San Francisco

2012-11-27 20:03

És parisenca. Molt parisenca. La placeta ho és tant que podria fer-se sense vergonya amb la place du Marche de Sante Catherine al cor del Marais o fins i tot amb la Contrescarpe del barri llatí de la capital francesa. Arguments no li falten. En un dels seus costats s'alça l'hotel de França i París, aquest és el seu nom, un tres estrelles molt digne, amb un sabor una mica vell i unes transitòries reformes que limiten esporàdicament l'ús de l'aigua. Davant, un dels bars restaurants ostenta el títol de La Parisien, reafirmat en els gots de la cervesa oficial del país, la de la Creu del Camp, al costat d'un plat de gambes cuites i l'expectativa d'una ració de peix adobat.

Des de la finestra del tercer pis de l'Hotel de França i París es poden comptar els tarongers, divuit, plantats a la plaça. Els fanals, sis, amb divuit llanternes, sense comptar les fixades en les parets, quatre més, vint. Entre totes elles desfila un grup de turistes, probablement britànics o francesos, perseguint la trajectòria d'un paraigua groc marcat amb el número cinc en negre. Un altre grup, no se sap amb certesa de que, part, amb bicicleta, de la porta que hi ha al costat de l'església, indumentats amb tots els pertrets de seguretat que es poden precisar davant una eventual topada amb l'asfalt. Un senyor prim i amb un abundant mostatxo tenyit de color nicotina, va demanant almoina entre les taules, apurant un cigarret, ja gairebé inexistent, entre els seus dits índex i cor, mentre un client de la cafeteria que es troba al costat de La Parisien, la San Francisco Uno, se'n va a pas desganat, agafat, sense desgana alguna, de la natja esquerra de la seva acompanyant femenina. La cambrera, Isa, coixeja manifestament mentre es dol del seu peu dret, alhora que un dels seus comensals xucla una sopa de marisc amb pasta que acompanya amb una cervesa. Clients amb nens transportats en cotxets, prenen lloc en alguna de les taules lliures a primera hora de la tarda amb la sincera esperança d'arribar a demanar, i fins i tot a tastar, un refresc, de taronja, de llimona o d'ordi, ben fresc, encara que estiguem a l’iniciï del hivern. Isa ho anota a la seva agenda electrònica i torna a l'interior del San Francisco Uno per materialitzar la comanda.

El campanar de l'església marca indolentment les hores, els quarts i les mitges, a més de desmandar-se de tant en tant, sense motiu aparent, en una orgia interminable de repics. És un campanar curiós per quant està separat de l'església per un edifici perpendicular a aquesta, proveït de dues finestres, una porta i un llençol amb la inscripció Betlem pintada sobre ella amb lletres blaves. En canvi limita amb la façana de l'hotel. L'església va ser en el seu temps, convent, fundat en 1566 i reformat en el XVIII per l'arquitecte Francisco Badaraco.

La plaça està limitada a llevant per una altra plaça, la del Santíssim Crist de la Veracreu, on acaba el mur de l'església. També en aquesta direcció descendeix el carrer de Sant Francesc. Paral·leles, a l'altre vessant de la plaça, els carrers del Roser i el carreró del Tint, que travessa el carrer Sagasta i acaba a la bonica plaça de Mina, allà on hi ha el Museu de la ciutat. En el nomenclàtor de 1857 encara es denominava plaça de Oreto, potser un error tipogràfic per Loreto. També la hi va dir de Velázquez, de Galán i García Hernández i de Calvo Sotelo.

A la tarda la llum del sol puja per la base dels fanals del centre de la plaça il·luminant una bona part d'aquesta. És en aquest moment quan els xavals que ja han sortit de l'escola l'ocupen amb la seva algaravia i els seus jocs per tot arreu. A mesura que la llum solar es desplaça i transmuta en ombres, es comencen a il·luminar els fanals. La efígie de Sant Francesc a la marquesina de l'antic convent, contemplaria, si la frondositat d'un taronger no l'hi impedís, el nom del pub irlandès que es troba a la façana oposada de la plaça: O'Connell’s. Probablement, si ho sabessin, en memòria del polític de Kerry de finals del segle XVIII i principis del XIX, que va advocar per la participació dels catòlics irlandesos al Parlament Britànic. A un costat de la porta un cartell anuncia la disponibilitat d'entrepans i de complets esmorzars irlandesos, encara que no vulguin reconèixer considerablement semblants als esmorzars anglesos, escocesos o gal·lesos. Fins i tot els de l'Ulster o els de Kerry. De l'altra banda un vell i conegut tucan suggereix que hi ha existències del preuat nèctar dublinès d'ordi fermentat. Un altre reclam, al vidre d'una finestra, Wines and Spirits Merchant, promet amb justícia un glop de Jameson, Tullamore o Paddy. Malgrat els anuncis en anglès la parròquia a la qual assisteixen tres cambrers amb davantal de Guiness és majoritàriament local. Excepte a la meva esquerra, on un tipus amb accent britànic mal dissimulat demana un parell de coles sense cola per acompanyar un whisky barat. A la meva dreta els ullassos negres de Bea sol·liciten amb urgència un cafè amb llet pa llevá. Recull precipitadament els seus estris, el cafè amb llet pa llevá, els seus ullassos negres i se'n va.

Fora ja no queden turistes ni nens ni ciclistes ni comensals. Ningú demana almoina i Isa, qui, coixejant, ja ha recollit les seves taules. Uns joves aprofiten el centre de la plaça de Sant Francesc per iniciar el primer botelló d'un prometedor llarg cap de setmana a Cadis.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos