E la Nave Va

2016-09-12 19:41

Són àmpliament conegudes les peculiars característiques de la trama urbana del nucli antic de Venècia, els carrers comuns s'alternen amb canals i rius que han obligat a emprar la navegació marítima fins i tot per al més comú dels transports públics, que aquí, en lloc d'autobusos, són anomenats vaporetto.

La nau s'aproxima i sembla envestir el moll flotant que fa les vegades d'estació, la carcassa ressona amb un so greu i contundent, però la maniobra està perfectament calculada i el passatge tot just s'agita, després del primer cop arriba una rèplica més suau, gairebé un ressò. L'empleada del transport públic s'apura amb les amarres fent diversos moviments ràpids que acaben formant un nus al voltant del norai, una operació que ha repetit en milers d'ocasions, nuant a l'arribada i desnuant a la partida. Entre totes dues executa una altra amb la mateixa prestesa, ha de lliscar la barra que permet el pas dels passatgers i advertir-los de la distància o el lleuger desnivell que hi ha entre la coberta de la nau i la superfície de la plataforma mentre anuncia el nom de la parada. Tot passa en segons, en els quals es fa el transvasament de viatgers. I la nau va.

El nom amb què es coneix popularment a les embarcacions, vaporetto, prové, lògicament, dels primers autobusos aquàtics que eren impulsats mitjançant motors de vapor. Caorlines, sandols, viperes, peates, bragozzos i góndoles i altres naus a vela o impulsades a força de rems facilitaven el desplaçament dels viatgers pels canals de la ciutat de la llacuna fins que a la tardor de 1881, coincidint amb la celebració del Congrés de Geografia, un vaporetto solca per primera vegada el Gran Canal. Es deia Regina Margherita. Anteriorment s'havien realitzat connexions amb altres punts: amb el Lido i amb Chioggia. La Gazzetta Ufficiale di Venezia anunciava el 27 de maig del 1858, que aquests enllaços els proporcionaria la Règia Canoniera anomenada Alnoch, la qual tenia capacitat per transportar fins a dos-cents passatgers. A partir de 1868 algunes empreses privades estableixen enllaços amb les estacions balneàries del Lido. Hasselquirst i Neville amb els vapors San Marco i Principe Umberto; altres inicien els trajectes amb les illes del nord i amb Pellestrina, al sud.

El 12 de gener de 1873 es crea la Società Veneta di Navegazione a Vapore Lagunare, SVNVL i quatre anys més tard el consistori aprova permetre les navegació al llarg del Gran Canal, per a això encarreguen a l'empresa francesa Oriolle, situada a Nantes, la construcció de diverses naus similars al Regina Margherita i la maquinària necessària per a propulsar altres que es van construir a les drassanes de Trieste. Els vaporetti provinents del port de Rouen van arribar a Venècia travessant el canal del Llenguadoc i envoltant la península itàlica. A partir d'aquest any, 1881, la flota creix progressivament, en naus i línies.

L'any 1903 es va crear la Azienda Comunale per la Navegazione Interna, embrió de l'actual ACTV, Azienda del Consorzio Transporti Veneziano, que gestionaria la flota, en aquells dies ja vint-i-tres naus que transportaven 2860 passatgers diàriament. En els anys vint es comença a assajar amb motors dièsel encara que no s'introduiran fins el 1935. Durant la Segona Guerra Mundial bona part de les unitats van ser requisades per la marina. No seria fins el 1950 quan es tornaria a reestructurar el servei a la ciutat. Actualment, des de 1978, l’ ACTV gestiona cent seixanta embarcacions i cent cinquanta estacions flotants.

Les línies principals són les que recorren el Gran Canal. La numero 1 fa parada a totes les estacions, entre Piazzale Roma, a prop de l'estació d'autobusos i únic accés viari del nucli antic, fins a Santa Maria Elisabetta, a l'illa del Lido. La línia 2 fa el mateix recorregut però restringint les parades, és per tant més ràpida. Altres línies circumval·len tota la ciutat servint a més a La Giudecca i des de la Fondamenta Nuove parteixen les que arriben a les illes de Murano, Burano, Torcello i arriben fins a Treporti, al nord de la llacuna. En general no es tracta d'un transport ràpid, alguns desplaçaments, particularment al llarg del Gran Canal, poden ser recorreguts abans simplement anant a peu.

La flota del transport públic venecià empra diferents tipus d'embarcacions propulsades avui en dia per motors dièsel. Les naus que circulen pel Gran Canal són motobatelli d'un sol pont amb una gran cabina amb finestres proveïda de seients per acollir el passatge. Davant, una plataforma facilita l'embarcament i desembarcament i, a la part del darrere, hi ha un petit espai descobert amb alguns seients. Els més comuns entre els motobatelli que circulen són els de les sèries 80 i 90. Els primers es van construir entre 1974 i 1988, tenen capacitat per transportar 234 passatgers, 90 d'ells asseguts, alguns a la zona de proa. La sèrie 90 va introduir millores en l'aspecte del desplaçament de l'aigua, ja que una de les causes de la degradació de Venècia és el desgast que provoca l'impacte de l'onatge generat per la navegació contra els fonaments de la ciutat. En la sèrie 90 s'eliminen els seients de proa i s'avança la cabina del pilot.

Les línies de circumval·lació que serveixen també la Giudecca i Murano són cobertes pels foranei, més estilitzats i menys voluminosos que els motobatelli tenen la cabina de pilotatge sobreelevada ja que no estan sotmesos a la limitació obligada per l'altura dels ponts. Encara queden algunes motonaus de dos pisos com la Torcello que serveix el trajecte de les illes fins a Punta Sabbioni, a l'extrem septentrional de la llacuna.

Actualment s'estudien nous models de naus amb combustibles més eficaços i menys contaminants i que simultàniament redueixin l'impacte que causa la navegació a la ciutat. Problemes de trànsit.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies