Els Paraigües de Cherbourg

2013-07-22 17:28

Figurava a la Taula de Peutinger, era citada a l'Itinerari Antoni, l'han anomenat pago Coriovallinse, Coriallo o Coriallum, Carusburg i Carisburg. El poeta medieval Wace l’anomena Chieresburg en el seu Roman de Rou. Però ningú l'havia cantat ni s'havia resguardat de la pluja com Catherine Deneuve i Nino Castelnuovo sota els seus paraigües.

Cherbourg té una curiosa relació amb el setè art. Alguns llargmetratges es van rodar als seus carrers ja des de principis del segle XX. El 1926 el realitzador René Le Somptier va crear una sèrie de sis episodis titulada Le P'tit Parigot. El 1950 Marcel Carné rodava La Marie du Port. El 1975 Jane Birkin actuaria per a Claude Zidi a La course à l’échalote. Un any més tard Polanski convertiria a Natassja Kinski en protagonista de Tess. El 1978 Yves Montand protagonitzaria Les Routes du Sud de Joseph Losey i Eric Rohmer filmaria el 1986 Le Rayon Vert. Però cap d'elles catapultaria el nom de la ciutat com el musical de Jacques Demy Les Parapluies de Cherbourg en la seva estrena de 1964.

Catherine Deneuve interpretaria a Geneviève Emery, una dependenta en un comerç de paraigües i Nino Castelnuovo a Guy Foucher, un mecànic d'un taller de reparació d'automòbils. Tots dos joves s'enamoren a la ciutat amb el rerefons amenaçant de la Guerra d'Algèria. De fet la pel·lícula és una de les escasses produccions franceses que tracta el tema encara que sigui col·lateralment. Tot i que aquell mateix any Jean-Luc Godard va realitzar Le Petit Soldat. Tots dos hauran de separar –se quan ell és cridat a files i enviat a la contesa del nord d'Àfrica. El retrobament, casual, es produirà anys més tard en tornar ella a Cherbourg unes vigílies de Nadal.

El musical, en el qual tots els diàlegs van ser cantats, es va rodar entre el 17 d’agost i el 17 d’octubre de 1963 als carrers de la ciutat. Les Parapluies de Cherbourg va merèixer la Palma d'Or del festival cinematogràfic de Canes el 1964. També se li van concedir els premis Louis Delluc de 1963 i el Premi Méliès de 1965.

La botiga dels paraigües existeix. Està en un racó gairebé al final de la rue du Port, a prop del port lògicament. Una placa blanca amb lletres que es destaquen en un cridaner color vermell recorda que va ser aquí on es va rodar la pel·lícula de Jacques Demy. Abans del rodatge era una quincalleria, avui venen productes relacionats amb els teixits de patchwork. Sobre els seus aparadors exhibeix orgullosament el nom Les Parapluies de Cherbourg. En ella es van rodar quatre de les escenes més significatives de la pel·lícula. Molt a prop hi ha la plaça de la Revolució, un espai triangular on es va filmar l'escena de carnaval a la qual es va convidar a qui ho desitgés a participar en el rodatge com a figurant. A la basílica de la Trinité, que al seu dia va ordenar construir Guillem el Conqueridor, es desenvolupa la seqüència del matrimoni de Geneviève amb Roland Cassard. Al Teatre Italià de la rue des Tribunaux els protagonistes van a veure l'òpera Carmen. La Cour Marie, les antigues sales de la Presse de la Manche i els molls d'Alexandre III són altres escenaris del llargmetratge que encara existeixen a la trama urbana de la ciutat.

A la ciutat hi ha actualment disset sales d'exhibició concentrades com ja és habitual en tan sols dos multicinemes. L’Odéon, al 51 de la rue Maréchal Foch, en concentra cinc. Al Mega CGR, del distribuïdor digital Circuit Georges Raymond, les dotze restants a les rodalies del passeig marítim, en el boulevard Félix Amiat. Dels salons més o menys mítics però enyorats sempre en queda el record. A la rue de la Paix, l'Omnia, que es va reobrir el 1944 al final de la guerra - una conseqüència lògica ben mirat - va ser comprat per l'ajuntament, es va tancar com a sala de projecció en els anys noranta i acull eventualment actes socials. Sembla que ja no existien les extraordinàries cues que es formaven en les sessions després de l'alliberament. A la place de la République hi havia el Eldorado, avui no queda ni l'edifici. També han desaparegut l’Eden, a la rue Cochin, el Saint Joseph, a la rue des Ormes i el Vox.


Però també hi ha qui es va prendre els paraigües de Cherbourg més al peu de la lletra, o més seriosament. Jean-Pierre Yvon tenia dotze anys quan al sortir de l'escola es va topar amb el rodatge de la pel·lícula. Anys més tard, el 1981, de tornada a la seva ciutat, va obrir una botiga de regals al centre de vianants, a la rue des Portes, fins que un dia va pensar: Je réalise que je suis a Cherbourg, que dans le monde entier on m’a parlé des parapluies de Cherbourg mais que le produit n’existe pas!  (Me n'adono que estic a Cherbourg, que en el món sencer m'han parlat dels paraigües de Cherbourg, però que el producte no existeix!) El 1986 va registrar la marca de paraigües amb el nom de la ciutat... i del llargmetratge. Le Véritable Cherbourg – La Manufacture de Parapluies de Cherbourg, creant el seu primer exemplar en negre i amb l'escut de la ciutat brodat en la seva tela. De totes maneres la producció no començaria fins a 1996, llançant diversos models en diferents acabats i materials.

Així que ja no es pot negar que hi hagi paraigües a Cherbourg, excepte potser en els dies assolellats.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos