Esgotant Saint Sulpice

2015-12-10 11:03

George Perec, l'inimitable escriptor nascut a Paris, en el seu esforç per descriure les coses que no val la pena explicar, el que passa quan no passa res, va tractar de censar i enumerar el que existia o passava o succeïa a la plaça de Saint Sulpice. Tot això va acabar plasmat en la publicació, el 1975, de Temptativa d'esgotament d'un lloc parisenc.

Perec va idear el projecte de plasmar alguns paratges de la capital francesa al llarg del temps per mostrar, no solament la seva evolució, sinó també com es modifica la nostra percepció dels records en la memòria, era la Tentative de description de quelques lieux parisins, o simplement Lieux. En la seva manera de planificar metòdicament un projecte va planejar visitar dotze llocs, liés à de souvenirs, à des événements ou à des moments importants de mon existence,  (units a records, successos o moments importants de la meva existència) dels que faria dues descripcions. La primera amb la forma d'un treball de camp sobre el terreny anotant detalls, escenes, gent... La segona descripció la realitzaria de memòria amb el propòsit de comprovar la diferència entre la percepció de la realitat i les impressions en forma de records. Aquest esquema hauria de repetir-se durant una dotzena d'anys, entre 1969 i 1981, generant en total 288 textos. En l'obra autobiogràfica Je suis né reconeixeria que n’ai pas une idée très claire du résultat, mais je pense qu’on y verra tout à la fois le vieillissement des lieux, le vieillissement de mon écriture, le vieillissement de mon souvenirs: le temps retrouvé se confond avec le temps perdu. (No tinc una idea molt clara del resultat, però crec que anem a veure alhora l'envelliment dels llocs, l'envelliment de la meva escriptura, l'envelliment dels meus records: el temps retrobat es confon amb el temps perdut.) No obstant això l’any 1975 ja havia abandonat el projecte. Aquest es va limitar als textos publicats, després de la seva mort, al llibre L'Infra-ordinaire, on recull les visites que va fer a la rue Vilin, al barri de Belleville, entre 1969 i 1975. És en aquest període, el 1974 , quan pren les notes de la plaça de Saint Sulpice. Redunda en la concepció de la idea en el pròleg de L'Infra-ordinaire i ho anticipa en un fragment d'Un homme qui dort, de 1967: De la terrasse d’un café, asis en face d’un demi de bière ou d’un café noir, tu regardes la rue. Des voitures particulières, des taxis, des camionnettes, des autobus, des motocyclettes, des vélomoteurs passent, en groupes compacts que de rares et brèves accalmies séparent: les reflets lointains des feux qui règlent la circulation… (Des de la terrassa d'una cafeteria, assegut davant d'una canya de cervesa o d'un cafè sol, mires el carrer. Els cotxes, els taxis, les camionetes, els autobusos, les motocicletes que passen en grups compactes, separats pels rars i breus instants de calma: els reflexos llunyans dels semàfors que regulen la circulació...)

Perec se centra particularment en les coses i successos anodins, en la vida en els aspectes més quotidians i, a causa de la seva naturalitat, imperceptibles. Insisteix en allò que passa quan no passa res: Les journaux parlent de tout, sauf du journalier ( ) Ce qui se passe vraiment, ce que nous vivons, le reste, tout le reste, où est il? (La premsa diària parla de tot menys del dia a dia ( ) el que realment passa, el que vivim, la resta, tota la resta ¿on és?) (L'Infra-ordinaire), Il faut y aller plus doucement, presque bêtement. Se forcer à écrire ce qui n’a pas d’intérêt, ce qui est le plus évident, le plus commun, le plus terne (Cal anar més a poc a poc, gairebé maldestrament. Obligar-se a escriure sobre el que no té interès, el que és més evident, el més comú, el més apagat.) (Espèces d'espaces).

                                                               I

Per intentar examinar amb tota minuciositat un lloc, o, ara mateix l'acte d'haver examinat un lloc o d'examinar a algú que ha examinat un lloc i sobre com ho ha examinat, cal fixar uns paràmetres precisos que després facilitin l'exercici de recompte i anàlisi. No cal insistir que dos dels paràmetres més útils per a aquesta tasca cartesiana corresponen, ni més ni menys, a les dimensions d'espai i temps. En primer lloc anem a concretar el temps. El mateix escriptor, de nom George i Perec com a cognom, va acudir durant tres dies seguits, del 18 al 20 d'octubre de 1974, a la plaça per a consignar en un dietari les seves particulars observacions que va dividir en tres capítols sàviament titulats Dia 1, Dia 2 i Dia 3. El divendres 18 d'octubre va arribar a les 10.30 al Tabac de Saint Sulpice. A les 12.40, suposadament després de l'esmorzar, va ser al Cafè de la Mairie. A les 15.20 a la Brasserie-Bar La Fontaine de Saint Sulpice. A les 17.10 va tornar al Cafè de la Mairie. El dissabte 19 d'octubre el tal Georges Perec es va deixar caure a les 10.45 de nou en el Tabac de Saint Sulpice. A les 12.30 es va asseure en un banc de la plaça. A les 14.00 va tornar al Tabac. El 20 d'octubre, diumenge, Perec, Georges, es va tornar a asseure al Cafè de la Mairie, aquesta vegada a les 11.30. Acte que repetiria, i per última vegada en el transcurs de les seves observacions, a les 14.00. Sembla obvi que malgrat el seu interès en els assumptes infraordinaris, George, Perec, va traçar una corba descendent de divendres a diumenge, freqüentant menys vegades la plaça. No és reprotxable en absolut.

Qui redacta aquestes línies va voler comprovar les tesis del susdit Perec, Georges. Per a això, amb l'excepció del primer dia en què per raons que no vénen al cas i que tampoc modificarien el resultat de la investigació, no va poder assistir, va tractar de repetir, fins allà on les possibilitats i la paciència i les ganes ho permeten, la metodologia de l'anàlisi perequià, acudint els mateixos dies del mes, que no de l'any: 19 d'octubre a les 13.55 y 17.05 i 20 d’octubre a les 9.50, exactament 41 anys després.

                                                               II

El segon paràmetre imprescindible és l'espai, l'espai físic per on es desplacen i que ocupen les coses i la gent. Limitar-ho no és una tasca excessivament difícil. La plaça de Saint Sulpice es troba en el VI arrondissement - districte - de Paris, més concretament no gaire lluny de la universitat de la Sorbona on, Perec, Georges, va acudir a estudiar sociologia, a prop de la rue Soufflot, la que porta cap al Panteó i on hi ha un restaurant on serveixen unes exquisides i enormes costelles de bou. Saint Sulpice equidista entre els Jardins de Luxemburg i la cèlebre cafeteria Les Deux Magots, al bulevard de Saint Germain des Prés, allà on es reunien Verlaine, Baudelaire i Mallarmé. Contra tot pronòstic, Sèvres-Babylone, Babilònia, queda a occident.

L'escriptor va emprar com a llocs d'observació la cafeteria del Tabac Saint Sulpice, el Cafè de la Mairie, la cafeteria de La Fontaine Saint Sulpice i un banc. Cal no oblidar el nom de la plaça: Saint Sulpice. Aquesta la presideix la gran façana inacabada de l'església de Saint Sulpice, un disseny neoclàssic projectat el 1754 per l'arquitecte italià Giovanni Niccolò Servandoni, qui es va inspirar en el treball de Wrenn a la catedral de Saint Paul a Londres. A l'interior del temple, a la capella dels Àngels, hi ha tres importants frescos d'Eugène Delacroix, La Lutte de Jacob avec l’Ange, Saint Michel terrassant le dragon i Héliodore chassé du temple, també hi ha una talla de Sant Pere amb el peu polit a causa de les carícies que li prodiguen els fidels, recorda el pit dret de l'estàtua de Julieta, a Verona. I un gnòmon peculiar, que va ser usat per calcular la data exacta de la Pasqua cristiana. El gnòmon de Saint Sulpice no té vara que projecti l’ombra, funció que exerceix un petit orifici perforat en una placa metàl·lica sobre una porta. La llum solar que penetra projecta un feix que recorre durant l'any la trajectòria que s'ha fixat amb una línia de metall paral·lela al meridià. La placa quadrada de marbre assenyala, quan la llum es projecta sobre ella, el solstici d'estiu. En el moment precís del solstici d'hivern aquest punt lluminós es projectaria vint metres més enllà del mur de l'església, per compensar aquesta distància la línia metàl·lica remunta un obelisc d'onze metres d'altura.

Al centre de la plaça una gran font monumental cedeix les seves cantonades a les estàtues de quatre lleons jacents amb l'escut de la ciutat entre les seves urpes mentre l'aigua cau desbordada dels dos nivells dels estanys superiors, la seva ferotge expressió sembla espantar fins i tot als reflexos que es projecten a la superfície de la làmina d'aigua. En el nivell més elevat quatre gerros decorats cadascun d'ells amb un parell de rostres que escupen aigua per la boca, substitueixen els lleons de les cantonades inferiors. Enmig una cúpula conté en cadascuna de les seves fornícules laterals estàtues de cèlebres personatges francesos que van viure entre els segles XVII i XVIII, durant l'època del rei Lluís XIV, els anomenats oradors sagrats: el predicador i bisbe de Meaux, Jacques Bénigne Bossuet; l'escriptor i arquebisbe de Cambrai, François de Salignac de la Mothe Fénelon; Esprit Fléchier bisbe de Lavaur i de Nimes i el també bisbe, de Clermond Ferrand, Jean Baptiste Massillon. Cada un d'ells mira cap a cada un dels punts cardinals, ells, bisbes que mai van arribar a ser cardenals.

Coincideixen a la plaça de Saint Sulpice, els carrers de Saint Sulpice, Mabillon, Canettes, Bonaparte, Ferou, Servandoni, Palatine i Garancière. Segueixen en el seu lloc, és a dir el mateix que va descriure Perec el 1974, l'ajuntament del districte VI, davant de l'església, l'església de Saint Sulpice, davant de l'ajuntament, el Centre de Finances Publiques, la gendarmeria, el quiosc de la rue Saint Sulpice, el Cafè de la Mairie i la parada de l'autobús. Han desaparegut dues cafeteries, el Tabac i La Fontaine, raó ineludible per la qual s'ha limitat l'exercici al Cafè de la Mairie, en el qual, per cert, el dimarts 23 d'octubre de 2012, a les 19.30, es va instal·lar una placa , a imitació d'aquelles amb els noms de carrers o places, dedicada a l'insigne literat, sense les vocals, ni més ni menys que les E. Una aclucada d’ull a la seva novel·la La Disparition.

Continuen circulant les mateixes línies d'autobús: la 63, provinent de la Gare de Lyon i en direcció cap a la Porte de la Muette; la 70, des de Ràdio France, a la plaça del Dr. Hayem, fins a l'ajuntament; la 86, entre Saint Germain des Prés i Saint Mandé Demilune; la 87, de Champs de Mars a Porte de Reuilly i la 96, entre Montparnasse i Porte des Lilas. Per a la línia 84, Porte de Champerret a Panthéon, s'ha creat una marquesina específica a la rue Bonaparte.

                                                     III

19 octubre 2015, 17.05

Quaranta-un anys després el volum del trànsit i la tipologia dels vehicles sembla haver canviat, no s'aprecia cap model del 2CV, ni estacionat ni en circulació.

La gent continua anant i venint, hi ha qui espera algun dels autobusos, qui menja un entrepà assegut en un banc, parelles que es prenen fotografies al peu de la font, avis que fan petons als néts, hi ha qui arrenca una moto, qui alça un braç per aturar a un taxi, una dona beu d'una llauna de refresc mentre aguanta amb l'altra mà el cotxe del que deu de ser el seu fill mentre mira cap al quiosc. Hi ha qui consulta el telèfon mòbil, fa 41 anys aquest gest era insospitat.

La canya de cervesa ha pujat notablement de preu, el tal Perec, Georges, s'escandalitzaria, qualsevol altre també.

Hi ha bicicletes de manillar cromat lligades a senyals de trànsit, cartells publicitaris i d'informació, lletres, moltes lletres.

Els coloms segueixen aixecant el vol i retornant sense una raó aparent, però probablement, molt probablement, no siguin ja els mateixos.

20 octubre 2015, 9.55

D'un dia a l'altre ha canviat el temps, més gris però es manté sense pluja.

Els escombriaires: és l'hora de la recollida i arriba el camió per buidar els contenidors.

Al Teatre Tristán Bertrand representen Les Faux British, això afirma un cartell que gira al voltant d'un pirulí metàl·lic, d'aquells on abans es fixaven amb cola.

És l'hora del cafè amb llet o del cafè i la gent no es pren el temps de veure-ho passar.

Un solitari guant negre de cuir jeu abandonat sobre un pivot de ciment.

Els coloms tornen a aixecar el vol i retornen sense una raó aparent, probablement, molt probablement, siguin els mateixos.

Quattre enfants. Un chien. Un petit rayon de soleil. Le 96. Il est deux heures. (Quatre nens. Un gos. Un fugaç raig de sol. El 96. Són les dues.)

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos