Fantasia

2012-11-22 12:19

Marràqueix és segurament una de les ciutats més turístiques i més espectaculars del Marroc. Hi ha poca cosa a contar que no s'hagi dit de la famosa plaça Djemaa el Fna, els seus aiguaders, els encantadors de serps, la Kutubia, la seva meravellosa medina, o les seves Fantasies, les càrregues que fan a cavall als genets marroquins fins aturar sobtadament per disparar les seves antigues espingardes. Així que no parlaré de Marràqueix. Sinó d'algunes fantasies. Altres fantasies.

Hassan Ibn Muhammad al Wazzan al Fessi al Garnati, granadí conegut en terres italianes pel nom de Giovanni Leone di Medicis, o pel seu pseudònim, Lleó l'Africà, va publicar el 10 març 1526 el llibre Della descrittione dell'Africa et delle cus notabili nit quivi sono, en el qual realitzava una de les primeres recensions d'història i geografia del continent africà conegudes en occident i que seria obra de referència durant anys. En el capítol en què es refereix a la ciutat de Marràqueix, el granadí, que la va visitar a principis del segle XVI, tot i que la descriu com una "de les més grans ciutats del món i de les més notables d'Àfrica" no deixa d'observar l'estat de decadència i de deixadesa en què es trobava, i que tot i així "les restes (...) poden donar fe de la pompa i grandesa dels temps en què hi regnava Mansor".

Més de 400 anys després, un cop acabat el ramadà, la pompa citada pel andalús es va reproduir en la celebració del casament de Lalla Asma, segona filla del monarca alauita Hassan II. La ciutat bullia en festes: fantasies de genets berbers sota les ombres de la Kutubia, exhibicions de falconers, manifestacions de joia al llarg de l'avinguda de Mohamed V i generosos àpats sota les haimes instal·lades als jardins de la Menara en què es servien safates plenes de tórtora farcida de fruits secs, sucs de fruites i te en abundància.

Estem al mes de Shawwal de l'any 1407 de l'hègira, 1987 en el calendari dels cristians i ja ha passat la crida al dhuhr, l'oració de migdia.

Fa calor. Massa calor fins i tot per la gent del lloc habituades a aquest clima. I aquesta temperatura provoca entre altres coses set ... o aquesta set sembla diferent. El cas és que estic aquí assegut. Sense cap interès per moure’m. Serà la calor. Bona excusa. Els meus ulls llisquen des del vas fins al fons d'aquesta plaça espectacle coberta d'una espessa llum tòrrida. Tan excepcionalment neta que permet albirar, fins i tot de lluny, els més minúsculs detalls. Els aiguaders s'esforcen més en aconseguir ser fotografiats per un turista que en vendre un miserable got d'aigua tèbia. Una altra espècie de boig intel·ligent passeja un parell d'escorpins per la seva front mentre al seu costat un noi balla amb un mico al compàs d'un parell de tambors atrotinats. Hi ha més. Hi ha molt més. Cada vegada que alço els ulls sembla que hagi canviat completament l'escena, tot i que cada dia és la mateixa. Hi ha petites variacions difícils de discernir en detall. Afortunadament ja no em fan ni cas. Ni quan sóc aquí assegut ni quan abandono la taula per dirigir-me sense destí fix al laberint de la medina. Arribo a imaginar que el desinterès i la desgana poden ser més translúcids del que creia. Deuen transmetre’s en una mirada que no s'atura en cap objecte sòlid. Senzillament ho traspassa tot sense mirar i sense veure res. Amb tot, sempre queda alguna cosa que desperta la curiositat, per poca que sigui o per poca que quedi. Solen ser colors d'alguna tela o d'alguna fruita. El reclam d'algun mercader des de la seva botiga. Sempre queda alguna cosa. Avui han aconseguit que tornés a l'hotel amb un parell de sabatilles, després d'una batalla dialèctica d'una hora i diverses tasses de te. Labia.

La nit esdevé un fet irrevocable i extremadament ràpid. Tot just m'adono i la mitja lluna apareix en algun racó on poso els ulls. Així com la nit, el somni acaba arribant sobtadament. Res més.

Primera mirada. Filigranes geomètriques de henna a les mans. Contrast amb el Seiko metàl·lic. Anava i tornava amb els ulls. La tela vermella del vestit decorada amb ínfims detalls brodats en negre. Girava lleument el cap i reia. L'avinguda era el seu somriure mentre desfilava compassant el moviment de les seves espatlles amb les seves mans. Vaig preguntar el seu nom al vent però no vaig obtenir resposta. No vaig poder fotografiar-la perquè no em van respondre els ulls. A dreta i esquerra les seves companyes reien.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos