La Ciutat de les Maravelles

2013-12-10 20:01

L'aire es condensa lentament entorn la copa gelada mentre s'aboca en ella un subtil raig de manzanilla de Sanlúcar de Barrameda. Uns dits hàbils subjecten una nova làmina mentre el ganivet llisca magistralment sobre la pota de pernil tallant finament, convertint el greix blanc en una patina gairebé transparent de paradís que es desfà al paladar. Una després d'una altra es van servint sobre un full de paper de cel·lulosa fins que arriben a taula per acompanyar, amb gran afecte, les manzanillas.

Llocs on celebrar l'arribada d'una nova tapa o de mitja ració no escassegen. Entre les places de San Francisco i la de San Pedro, passant per la de la Alfalfa i la de San Salvador, aquesta ultima on la parada és pràcticament obligada per entretenir la gana amb una cervesa gelada en els petits bars que treuen les seves taules a la plaça per ampliar la seva clientela, a l'estiu sota els grans tendals que tracten de mitigar el pes del sol al migdia. Sinó, als voltants dels carrers de Mateos Gago i Alemanes, al costat de la catedral, on les gitanes intenten vendre brins de farigola i llegir la bonaventura en les mans d'algun incaut, que com a molt poden pretendre que els sigui vaticinada la imminent pèrdua d’un bitllet de deu o vint euros. Encara que sempre queda el consol de considerar emmarcar la farigola com onerós record de la visita a la ciutat.

A l'altra banda, del costat de les muralles de l'Alcazar i travessant una llarga porxada s'arriba al carrer de Judios, antic Call i entrada al barri de Santa Cruz, un laberint de carrerons encantadors al cor de la ciutat. Façanes emblanquinades, reixes de ferro forjat i arcades cobertes de violetes buguenvíl·lies disposades per crear una escletxa d'ombra, acompanyen el passeig per carrers amb noms tan suggerents com els de l'Aigua, del Pebre, del Consol o de la Vida, inscrits tots en ceràmica sevillana a cada cantonada. Els tarongers poblen les seves recollides i acollidora placetes. En una d'elles hi ha l'antic Hospital dels Venerables, que va ser en el seu origen, el 1675, residència d’ancians sacerdots. En el seu interior, el recinte és extraordinari, amb una bellíssima capella al costat de l’atri central, que conserva frescos i teles de diversos autors. Més enllà, a l'extrem del barri i a la plaça homònima la Casa de Pilatos, un palau del segle XVI, deu el seu nom a la convicció que era una rèplica de la casa del governador romà de Judea a Jerusalem. El pati té un recognoscible aire mudèjar en els arcs i columnes, tot i que es solapen amb estils renaixentistes i barrocs en altres parts del recinte. A les cantonades del pati principal hi ha quatre estàtues que representen a una musa, a Ceres i dues d'elles a Pal·las Atenea.

Després del descobriment del Nou Món, Sevilla es va convertir en el principal port de la península. El comerç amb les colònies va transformar la ciutat en centre econòmic de l'imperi espanyol, la població es va multiplicar i els seus carrers es van estendre. Per regular els negocis i la navegació es va fundar el 1503 la Casa de Contractació d'Índies que avui acull l'Arxiu General d'Índies. Més de nou quilòmetres de prestatgeries guarden 43.000 documents amb uns vuitanta milions de pàgines, vuit mil mapes i dibuixos i textos originals de Cristòfol Colom, Hernán Cortés, Magallanes i Pizarro.

El cèlebre carrer de Sierpes travessa el centre de la ciutat, des de la famosa confiteria La Campana , al carrer Martín Villa, fins a la plaça de San Francisco, on es troba el consistori. L'acompanyen en paral·lel els carrers Velázquez, Tetuan i Cuna, formant un entramat de carrers de vianants que alberga a una de les principals àrees comercials de la ciutat. Aquí es pot trobar Mohedano, la casa de barrets més reconeguda, una rellotgeria clàssica com El Cronómetro, imatgeria religiosa o ofertes en vestits de gitana. També en aquest carrer hi era la Presó Reial, on es va allotjar contra la seva voluntat el mateix Cervantes. El carrer de Sierpes sempre va tenir bones llibreries i impremtes que signaven els seus productes sota la marca In Via Serpentina.

A prop del barri de la Macarena quatre columnes, dos a cada extrem, limiten l'Albereda d'Hèrcules. L'espai havia estat un aiguamoll insalubre que va ser conegut com la Llacuna dels Ànecs, fins que l'any 1574 es va fer dessecar, es van plantar arbres i es van portar dues columnes d'un antic temple romà. Sobre els seus capitells es van instal·lar sengles estàtues, una de l’heroi grec Hèrcules i una altra de Juli Cèsar. Dues noves columnes decorades amb lleons de pedra van ser aixecades posteriorment a l'extrem contrari. Més estàtues es van posar més prop de terra, la de Pastora Pavón o la Niña de los Peines i la del cantaor de flamenc Manolo Caracol.

La plaça de l'Encarnació que deu el seu nom a un desaparegut convent de l'Ordre de Sant Agustí és més coneguda ara pels nous bolets que s'eleven cap a l'aire. És el nou conjunt arquitectònic conegut pel nom de Metropol-Parasol. Els treballs van deixar al descobert un subsòl ric en restes de l'antiga ciutat romana. A dalt, un mirador pel qual es pot passejar ofereix unes bones vistes de la ciutat a vint metres d'altura.

A la vora del Guadalquivir s'alça l'altiva Maestranza, amb les colossals portes vermelles emmarcades en franges de l'ocre groc tan típicament sevillà. Les ombres de les reixes es projecten al final de la tarda sobre les blanques parets del passadís que, per la part externa, circumval.la l'arena. D'aquest últim procedeix precisament la matèria primera amb què estan fets, no els somnis, sinó la saborosa cua de toro de lídia que es pot provar en algun dels bars del barri de l'Arenal. A l'exterior es perfilen a contrallum les estàtues de famosos toreros que al seu dia van trepitjar la sorra.

El 1929 la ciutat va acollir l'Exposició Iberoamericana als voltants del Parc de Maria Luisa. Per a ella va ser creat el gran edifici semicircular del pavelló d'Espanya i disset més per als països que van participar. Seixanta- tres anys més tard l'Exposició Universal de 1992 es va celebrar a l'espai de la Illa de la Cartuja, on han quedat més o menys relegats a l'oblit pavellons com el dels Descobriments o el del Futur.

El riu, que un dia es travessava en barcasses, com testifica el nom del Pont de la Barqueta, avui es creua a peu o en automòbil a través dels seus múltiples ponts. Des del futurista Alamillo, dissenyat per Santiago Calatrava i, fins al moment exempt de litigis, fins al més antic, el d'Isabel II, construït per l'enginyer francès Eiffel. Aquest últim duu al barri de Triana, al qual s'entra per la plaça del Altozano, que fa de porta d'entrada al costat de l’encenedor, com es coneix la capelleta del Carme que es troba a l’entrada del pont. Al costat va estar antigament el castell de Sant Jordi, seu de la Inquisició entre 1541 i 1785, ara mercat i museu. A la plaça una estàtua del matador Juan Belmonte, el pasmo de Triana, escodrinya l'altra riba.

Triana fa olor de pescaito frito, a puntes de filet, a caçó en adob, a ventresca de tonyina i a seitons. I, com no? a manzanilla i a la nostàlgia conjunta de tots aquests sabors.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos