La Muntanya de Tariq

2016-07-29 09:24

El berber Tariq ibn Ziyat a Layti, a les ordres del general iemenita Musa Ibn Nusair, no va poder ni tan sols imaginar que en aquell punt on s'estrenyen les aigües, allà on van creuar les primeres tropes àrabs en la seva conquesta d'un nou món al qual anomenarien Al Andalus, que més d'un mil·lenni més tard apareixerien unes estranyes cabines vermelles des de les quals la gent podria comunicar-se a distància i que aquell peix que menjaven arrebossat i cuit en oli es vendria sobre paper d'estrassa amb el nom de fish'n'chips.

Tariq va donar nom al penyal, Jabal Tariq, la muntanya de Tariq, que derivaria a Gibraltar i que abans havia estat conegut com el Mons Calp, quan s'identificava com a una de les dues columnes d'Hèrcules que delimitaven l'orbe conegut, el Mediterrani del mar Tenebrós. El lema llatí Non Plus Ultra resumia que no hi havia res més enllà. Els britànics el coneixen simplement com The Rock i John Lennon el va escollir per a contreure matrimoni amb Yoko Ono el 1969.

El 1462 va ser arrabassat definitivament al territori d'Al Andalus pel Duc de Medina Sidonia i va passar a mans de Castella el 1502. Per poc més de dos segles. Durant la Guerra de Successió Espanyola va ser ocupat per tropes anglo-holandeses. La contesa va acabar amb el Tractat d'Utrecht de 1713 pel qual es cedia a perpetuïtat a Anglaterra. Maltesos, genovesos, jueus i portuguesos es van assentar al costat de la guarnició en l'espai que des de 1830 va rebre l'estatus de colònia britànica. Avui, convertit pràcticament en un paradís fiscal, alberga les seus de milers d'empreses i una incipient indústria turística que ha anat substituint al sector naval en declivi.

L'idioma oficial és l'anglès tot i que els llanitos, com es coneix als habitants del Penyal, han acabat desenvolupant una mena de pidgin en què s'usen els dos, anglès i espanyol, o si es tracta únicament d'anglès aquest tindrà un marcat accent andalús.

Avui, quan no hi ha problemes diplomàtics, travessar la reixa és tot just un tràmit i una curiositat. Gibraltar és l'únic lloc del món on per accedir al seu territori cal travessar la pista de l'aeroport. Això es fa per l'avinguda de Winston Churchill. L’aeroport travessa transversalment l'istme i una bona part de la pista va ser construïda en terrenys guanyats al mar. Si d'alguna cosa peca la colònia és precisament de manca d'espai. Es va guanyar una part ocupant la zona de l'istme que era terra de ningú, generant un conflicte amb Madrid. S'intenta guanyar terra al mar llançant grans blocs de roca i sorra que es compren a Espanya, una paradoxa. I perforant el mateix penyal. Es calcula que hi ha túnels que es prolonguen per més de cinquanta quilòmetres a les entranyes de la Roca, la majoria d'ús militar, un parell de túnels que faciliten la circulació rodada, alguns buits usats com cisternes i una cova natural que es pot visitar, Saint Michel’s Cave. Una llegenda atribueix l'arribada dels famosos micos del Penyal a través d'aquesta cova que estaria hipotèticament connectada amb Àfrica.

A més de per carretera, el cim del Penyal es accessible mitjançant un telefèric que surt d’Alameda Gardens. En sis minuts arriba als 412 metres d'altura dels miradors. Des d'ells es veuen dos continents, dos mars i tres països. Entre el cim i Casamates Square, al nord del carrer principal, s'alça la Torre de l’Homenatge de l'antiga fortalesa àrab, Moorish Castle.

Casemates Square va ser, abans quan estava més a prop del mar, el lloc de desembarcament d'Abd al Mummin, el sultà que hi va desembarcar a 1160 i va fundar Medinat al Fath, la Ciutat de la Victòria, a l'empara del castell. En aquest extrem septentrional de Main Road, que manté el mateix traçat, va germinar la ciutat actual.

A Main Road, la que els espanyols anomenen Calle Real, s'amunteguen la majoria de comerços de tabac i licors, records i electrònica, el Parlament de Gibraltar i la Residència del Governador. Per descomptat les famoses cabines telefòniques vermelles que impedeixen enyorar Londres, el fish & chips i les pintes de cervesa, que també es troben en els pubs de Irish Town. Malgrat el nom és el carrer que discorre, durant un tram, paral·lel a Main Road. Al final  està la Old Police Station, un edifici neogòtic de maó vermell que va ser dissenyat per l'enginyer Walter Eliot el 1864. Al costat s'obre John Mackintosh Square, un espai que va ser la plaça major i que els britànics van anomenar inicialment the Parade, un lloc on fer desfilades. A la plaça, entre la part posterior de l'edifici del Parlament i l'Ajuntament es troba the Main Guard, un edifici que va albergar a la guàrdia, com el seu nom indica, posteriorment va ser caserna de bombers i avui acull al Gibraltar Heritage Trust, la Fundació del Patrimoni de Gibraltar.

Continuant el recorregut del carrer cap al sud s'arriba a la catedral, St Mary the Crowned, Santa Maria la Coronada, que ocupa el lloc on va estar la mesquita que el 1462 va ser reconvertida en església parroquial. Davant hi ha l'estàtua d'un soldat, és un homenatge al Corps of Royal Engineers pels serveis prestats des de 1704. La Residència del Governador ocupa des de 1728 el recinte de l'antic monestir franciscà fundat el 1531 tot i que el pòrtic, de reminiscències gòtiques va ser afegit el 1875. Sota la seva ombra un militar munta guàrdia tan cerimoniosament com si ho fes a la Torre de Londres. Governor Street és un altre carrer que segueix paral·lel a Main. Queda una mica més elevat en estar més a prop del penyal i malgrat la proximitat sembla un món a part, gairebé desert. Hi ha comerços que semblen de l'altre costat de l'estret tot i que ostenten noms com The London Bar o Eureka Meat Stall.

A prop de l'estació del telefèric, a l'exterior de les velles muralles, hi ha el Cementiri de Trafalgar. Va ser creat set anys abans de la cèlebre batalla, el 1798, llavors es coneixia com Southport Ditch Cemetery i va estar en ús fins a 1814. Malgrat el nom només dos oficials que van participar en la batalla estan enterrats aquí, els tinents William Forster i Thomas Norman.

Al sud, a Europa Point, la Punta d'Europa, semblen amuntegar-se el far de la Trinitat, que il·lumina des de 1841, la bateria artillera de Harding, la capella de la Mare de Déu d'Europa, patrona del Penyal i la mesquita del Custodi de les Santes Mesquites, és a dir, del rei d'Aràbia Saudita, qui la va finançar.

En la inhòspita vessant llevantina del Penyal, on les seves parets cauen pràcticament a pic, hi ha tres petites platges: Windhill, la del Governador i La Caleta, també coneguda com Catalan Bay per la participació d'un batalló de tres-cents cinquanta soldats catalans en la presa de la Roca. Un altra paradoxa de la Guerra de Successió.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies