La Perla de Sefarad

2015-05-18 17:29

La conquesta musulmana de la península ibèrica va tenir un sòlid suport en la comunitat hebrea que va creure que seria millor considerada que sota el domini visigot. No sempre va ser així, encara que va viure una edat daurada en temps del Califat. A l'arribada de la intolerància almoràvit i almohade van seguir les persecucions cristianes que acabarien a l'Edicte de Granada, l'expulsió de 1492.

Durant aquesta època daurada en què van brillar les ciències, la filosofia i la literatura hi va haver una ciutat singular. Va ser coneguda com Elissana pels jueus, Al Yussana pels musulmans i és Lucena en l'actualitat. La que va ser coneguda com la Perla de Sefarad va tenir la peculiaritat que en ella els hebreus no van constituir una minoria segregada com a la resta de poblacions i ciutats on van habitar. Aquí van ser majoria. El geògraf Abu Abd Allah Muhammad Al Idrisi, qui la va visitar el 1142 la va descriure així: Entre el Sud i l'Oest està Lucena, la ciutat dels jueus. Literalment el mateix que afirmaria el rabí nascut a Navarra Menahem ben Aaron ben Zerah: Tota la ciutat era de jueus.

La proclamació del Califat l’any 929 per Abd-ar-Rahman III va afavorir l'esplendor dels jueus a Al-Andalus. Entre altres raons gràcies a la presència en el seu govern d'un personatge extraordinari, Abu Yusuf Hasday ben Ishaq ibn Saprut. Nascut el 910 en l'àmbit d'una acomodada família de Jaén el jove Hasday va iniciar estudis de medicina i gramàtica que va completar a la capital del Califat, Còrdova, en aquells dies la ciutat més enlluernadora d'Occident. Gràcies als seus coneixements va entrar a la cort, primer com a metge. En aquesta qualitat i amb els seus coneixements de llengües va traduir amb un erudit bizantí el Llibre de Dioscòrides, un gran tractat de farmacologia. Integrat en l'entorn del Califa va ser nomenat Cap de Duanes i Cap de Protocol i alhora Nasi o Príncep de les comunitats jueves. Com diplomàtic va participar en tractats amb Constantinoble, el Sacre Imperi Germànic, amb el Regne de Navarra i amb els Comtes de Barcelona. Com Nasi va col·laborar en la creació de l'escola talmúdica de Còrdova, la qual, amb la decadència dels centres acadèmics d'Orient es va convertir a partir de l'any 948 en el centre de la cultura hebrea en tots els àmbits.

Els jueus de Còrdova van patir més o menys els mateixos avatars que els de la resta d'Al Andalus. Durant la fitna, la guerra civil que va acabar amb el Califat, es va saquejar el call. Durant els períodes de les taifes i almoràvit van veure restringides les seves condicions de vida encara que a Lucena correspondria a un nou parèntesi d'esplendor. L'arribada de l'integrisme almohade va desencadenar nous èxodes, aquest cop cap als regnes cristians del nord, principalment a Toledo i a Narbona.

A Còrdova el call es va estendre a l'oest de la mesquita on encara avui dia es percep en el traçat dels estrets carrers. No falten referències: l'estàtua dedicada a Maimonides a la plaça Tiberíades i per descomptat la sinagoga, al mateix carrer de Judíos. Aquesta va ser construïda el 1315, durant el regnat d'Alfons XI, quan ja els cristians havien pres la ciutat, segons resa una inscripció a l'interior del temple: Santuari en miniatura i estatge del testimoni que va enllestir Ishap Moheb, fill del senyor Efrein Wadowa. La porta dóna accés a un pati i aquest a un petit vestíbul seguit de la sala d'oració i sobre aquesta una galeria per la qual treien el cap les dones. A la paret que dóna a Llevant hi ha el Hejal on es guardaven els rotlles de la Torà. La sala d'oració està decorada amb mocàrabs de guix i inscripcions amb versicles del Llibre dels Proverbis i salms. Molt a prop, la plaça Maimonides va ser el centre del barri, on s'ha creat el Museu de la Tauromàquia. A dues passes hi ha les cèlebres carrerons de les Flors i del Mocador.

Després de la persecució de 1013 molts jueus cordovesos es van traslladar a Lucena. Al Yussana va tenir les seves pròpies ordenances que es basaven en les lleis rabíniques i la seva escola va brillar particularment a partir de 1010 durant la dominació de l’Emirat Zírida de Granada, la taifa, quan va gaudir del seu màxim apogeu social i cultural sota el Nasi Samuel Ibn Negrella. L'arribada dels almoràvits va suposar un fort augment de la tributació a canvi de mantenir els privilegis. Al segle XIII, després de la clausura de l'Acadèmia d'Estudis talmúdics pels almohades el poeta Abraham Ibn Ezra escriuria: Ai! Va caure sobre Sefarad el mal del cel, un lament plana sobre Occident.

La moderna Lucena conserva en els afores la necròpolis jueva, la més gran que s'ha excavat a la península i en la qual s'han trobat 346 enterraments. Les dues millors làpides s'exhibeixen al Museu Arqueològic i Etnològic, a l'interior del Castell del Moral, una fortalesa del segle XI. També existeix una certa convicció que les esglésies de Sant Mateu i de Santiago es van construir sobre els llocs que anteriorment van ocupar les sinagogues, o que els seus materials van ser emprats per construir els temples cristians.

Tornant al visir d'Abd-ar-Rahman III, Hasday Ibn Seprut, aquest probablement va viure durant la seva infància a la Casa de los Rincones, a la plaça de la Magdalena de Jaén, Yayyan pels andalusins​​. Sobre el turó hi va haver tres fortaleses, encara que poca cosa queda de l'Alcàsser Vell i del Castell Abrehuí, transformats en el Parador de Turisme. Les sis torres van pertanyen a l'Alcàsser Nou o Castell de Santa Catalina, d'època cristiana. Des d'allí es veu l'entramat de carrers de la vell call entre les teulades del Palau de Villadompardo i els del Convent de Santa Clara. Literalment sota el palau, construït al segle XVI per Don Fernando de Torres i Portugal, comte de Villadompardo i virrei del Perú, se situen els banys àrabs de la ciutat, els més ben conservats de la península i que ara formen part del Museu d'Arts i Costums Populars de Jaén. Es té la certesa de l'existència d'altres banys de l'època, els que es coneixien com Hammam ibn Ishaq, que possiblement van estar situats en les rodalies de la capella de Sant Andreu, la qual es creu que va ser antigament una sinagoga.

El call de Jaén tenia dos accessos, un on es troba actualment la plaça del Doctor Blanco Nájera o plaça dels Orfes. Aquí hi havia la Porta de Baeza de la qual queden alguns fonaments que s'han deixat a la vista després de la remodelació de l'espai. Al centre es va instal·lar una gran menorà, el canelobre de set braços. El segon accés estava on la plaça de los Caños, propera al carrer de la Santa Creu que travessa gairebé per complet el barri. Des d'aquesta s'arriba a la plaça del Rostre, un solar que dóna al carrer del mateix nom i que dóna a l'entrada posterior de la capella de Sant Andreu. El carreró del Gat, després de salvar diversos racons i cantonades amagades du fins a l'entrada principal de l'església.

Sevilla va tenir diversos calls que, després de la conquesta de Ferran III, es va decidir concentrar en un de sol en la zona que hi ha entre la muralla de l’Alcàsser, el carrer Mateos Gago i la Porta de Carmona, grosso modo entre els barris de Santa Creu i de Sant Bartomeu. Alfons X va cedir tres mesquites perquè fossin convertides en sinagogues. Una va estar a la plaça de la Santa Creu, va ser destruïda durant les persecucions de 1391 i en el seu lloc es va alçar una església que al seu torn va ser demolida el 1810. En ella va ser enterrat el pintor Bartolomé Esteban Murillo i tal com les restes del temple també van desaparèixer els seus. Les altres dues van ser les actuals esglésies de Sant Bartomeu i de Santa Maria la Blanca. Una quarta sinagoga podria haver estat al carrer Lope de Rueda.

L'entrada més pintoresca és, sens dubte, la que es fa pel pati de Banderes dels Reales Alcázares. Un passatge cobert es dobla abans de desembocar precisament en el carrer Judería. Per aquí segueixen els carrers del Pebre, la plaça dels Venerables Sacerdots i el carrer de Justino de Neve, fundador el 1675 de l'Hospital d'aquests darrers. El carrer de l'Aigua discorre al costat de la muralla de l'Alcàsser fins a arribar a l'esmentada plaça de Santa Creu que dóna nom al barri. A continuació segueixen una troca de carrerons: Cruces, Mezquita... que van a parar a Santa Maria la Blanca. La resta de topònims delata els oficis que es van practicar en elles: plaça dels Refinadores, de Curtidores, de Zurradores, el carrer dels Tints o el del Vidre i per últim el del Bon Viatge.

A pocs quilòmetres de Sevilla, Utrera va tenir també una petita barriada jueva que va estar al costat de la plaça de l’Altozano i el seu nucli era la via que ara es coneix com carreró del Nen Perdut, un passatge de parets emblanquinades de les que pengen testos amb flors al costat de les finestres enreixades. S'accedeix travessant un arc de pedra sobre el qual hi ha esculpides una creu i una petxina que remeten potser a una via jacobea.

A Màlaga s'ha restaurat una torre mudèjar del segle XVII. No té relació amb l'antic call llevat que s'ha convertit en un centre de recepció de visitants anomenat Ben Gabirol, el filòsof i poeta autòcton, al costat d'una nova plaça, a la qual s'ha anomenat de la Judería, que connecta els carrers Granada i Alcazabilla. En realitat d'aquesta no queda més que el traçat d'alguns carrerons entre el carrer de Sant Agustí i el Teatre Romà. Són els carrers del Postigo de Sant Agustí, Marques de Moya i Pedro de Toledo, al voltant del Museu Picasso.

Res queda de la Garnata al Yahud que va coexistir amb la ciutat musulmana de Granada. El 1988, es va instal·lar una estàtua entre la plaça d'Isabel la Catòlica i el carrer Pavaneras, a l'entrada del barri del Realejo on va estar l'assentament hebreu. Representa Yehuda Ben Saül Ibn Tibón, metge, filòsof, poeta i traductor, que com altres, va prendre el camí de l'exili. Ell ho va fer als 28 anys d'edat, el 1148, dirigint els seus passos a Montpeller. Recentment s'ha obert a la cantonada de la placeta Berrocal un Museu Sefardita de Granada dedicat a la història de la comunitat hebrea de la ciutat.

La fi de la presència jueva a la península es va sentenciar el 31 de març de 1492 amb la signatura per part dels Reis Catòlics del text redactat per fra Tomàs de Torquemada. Amb l'execució de l'anomenat Edicte de Granada s'ordenava l’expulsió de tots els territoris de les corones de Castella i Aragó. L'altra opció a considerar era la conversió al cristianisme però la manca de confiança  generaria noves persecucions i un impuls de la institució inquisitorial. Fins i tot en data tan tardana com el 25 de febrer de 1767 es publicava a Sevilla un edicte de la Inquisició titulat Contra la Ley de Moysen, y la Secta de Mahoma, y la Secta de Lutero, y la Secta de los Alumbrados, y libros reprobados y prohibidos por los Censores y Catálogos de el Santo Oficio de la Inquisición, que venga a noticia de todos.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos