La Via Domitia
Circulant per l'autopista A9 que travessa el Llenguadoc, de tant en tant un cartell recorda que ho fem sobre l'antiga Via Domitia, la calçada romana que va unir la província de Tàrraco a Hispània amb la Gàl·lia Cisalpina, els Pirineus amb als Alps.
Un trajecte que els grecs van atribuir al seu heroi Hèracles, qui havent complert el desè dels seus dotze treballs, el robatori del bestiar del rei Gerió, va tornar per aquest camí cap al seu país. Es tracta del mateix itinerari que va dur a Aníbal i els seus elefants a creuar els Alps abans de endinsar-se en la península italiana durant la Segona Guerra Púnica.
Després de la conquesta de les Gàl·lies, Roma es va afanyar a millorar les vies de comunicació terrestres aprofitant-ne alguns trams de l'antiga via Heràclea, construint noves calçades, escurçant el recorregut mitjançant ponts i pavimentant l'accés a les noves colònies. Les calçades van ser vitals per a l'Imperi, per elles es desplaçaven amb facilitat i rapidesa els seus exèrcits i, per descomptat, van desenvolupar el comerç. Roma va arribar a disposar de més de cent mil quilòmetres de vies de domini públic, la construcció de les principals va ser promoguda per ciutadans destacats. En el cas de la Via Domitia aquesta deu el seu nom a Cneus Domitius Ahenobarbus, el general romà que en l'any 118 AC va promoure l'obra. Les seves victòries en terres gal·les li van valer una desfilada a lloms d'elefant, un lloc en el senat romà i fundar dues noves ciutats que serien conegudes com a Colonia Narbo Martius, Narbona i Forum Domitii, avui Montbazin.
Al llarg de la via es van establir parades intermèdies per facilitar el desplaçament i el descans dels viatgers. Les mansio no distaven entre elles més de la distancia que es podia recórrer a peu en un dia, al voltant d'una trentena de quilòmetres. Algunes d'elles acabarien formant amb el temps importants nuclis urbans. La seva ubicació ja va ser documentada en temps d'August. Els quatre cilindres de Vicarello, descoberts en 1852 allà on va estar Aquae Apollinares, tenen gravats en la superfície la llista amb els noms i les distàncies en milles de cada estació que va existir entre Roma i Cadis. La taula de Peutinger és un atles acolorit amb totes les rutes de l'Imperi tal com figuraven enumerades en l'Itinerari Antoní, elaborat en temps de Dioclecià, a la fi del segle III.
La Via Domitia travessava els Pirineus pel Coll de Panissars, Summum Pyrenaeum, que avui, en desús, queda a l'oest de l'actual pas fronterer de la Jonquera. Una de les primeres etapes esmentades en l'Itinerari és el castell de Ad Salsule, Salses. Davant del castell construït pels Reis Catòlics el 1497 encara es poden veure les restes de l'antiga fortalesa d'origen romà, bàsicament els fonaments de la construcció, de planta quadrada, i els d'alguna de les torres. Aviat, la via arribava a la ciutat fundada per Cneus Domitius, Narbona, travessant-la. Avui, a la place de l'Hôtel de Ville, la plaça de l'ajuntament, una cata a la vorera mostra en el subsòl el paviment de la calçada.
Deixant enrere Narbo i Baeterrae, Besiers, la via creuava el riu Herault, que avui dóna nom al departament, sobre el pont que es troba als afores de Sant Thibéry. Reconstruït en els anys 1536 i 1678, finalment una crescuda es va endur una bona part al segle XIX. Dels nou arcs originals no en queda ni la meitat. Abans de lliscar sota els ulls, les aigües del Hérault passen embravides després de travessar un molí del segle XIII que va aprofitar part d'una torre de defensa romana.
Rodant sobre la nova Via Domitia, ara anomenada A9, i un cop passat Montpeller, la sortida de Lunel mena cap a l'antiga Ambrussum. Sobre un turó al costat del riu Vidourle la tribu celta dels Volques havia construït un oppidum, una població fortificada. Després de la conquesta romana Ambrussum va adoptar formules arquitectòniques com la construcció d'un fòrum amb una basílica civil, va tenir carrers flanquejats per botigues i unes muralles defensades per unes vint torres accessible per dues portes. On va estar la porta meridional encara s'observa la base de la torre semicircular que la protegia, i com en la septentrional, llargs trams de calçada pavimentada en què s'aprecien perfectament el desgast causat pels rodaments dels carros que hi van circular. A la part baixa d’Ambrussum, al costat del riu, es va construir la mansio que oferia repòs als viatgers. D'ella queden les restes del que van ser albergs i cavallerisses, banys, una forja i un temple. Les crescudes del riu que van inundar la zona van arribar a protegir amb els fangs els vestigis de la mansio de la manera, òbviament menys violenta, en què les cendres del Vesuvi van preservar les ruïnes de Pompeia. Una mica més enllà el pont que creuava el Vidourle només conserva un arc i poc més, dels onze que portaven cap a l'altra riba.
La següent etapa d'importància era la Colonia Augusta Nemasus, l'actual ciutat de Nimes. Com Ambrussum i altres poblacions va tenir el seu origen en un assentament celta previ. Aquí els Volques Arecòmics rendien culte a Nemausus, un esperit que habitava en una font sagrada. La població vivia sobre el veí turó Cavalier protegits a l'abric de les muralles de l'oppidum i de la vigilància que exercien sobre el territori des d'una torre d'observació. Amb l'arribada dels romans la població es va traslladar a la plana. La font sagrada es va adaptar i barrejar amb els nous déus, esdevenint un Augusteum, en el qual, a més de l'emperador es continuava venerant a Nemausus i a les nimfes de les aigües. El santuari va ser modificat afegint nous espais de culte dels quals tan sols s'ha conservat el conegut com Temple de Diana que, possiblement, va tenir funcions de biblioteca en el marc del complex religiós. L'any 991 el van ocupar els monjos benedictins, convertint-lo en el convent de Saint Saveur, que no abandonarien fins el 1562. Dos anys abans Jean Poldo d'Abenas havia realitzat un gravat de l'edifici, en el qual es constata que encara mantenia gairebé completa la teulada. Els jardins que existeixen en l'actualitat van ser construïts al segle XVIII i malgrat l'òbvia diferència d'estils van preservar un cert aire del santuari de les nimfes. Almenys l'aigua continua conservant el protagonisme a l'espai.
La Via Domitia encara prossegueix el seu rumb passant per Cavaillon, Notre Dame de Lumieres, Apt i altres parades abans d'arribar al port de Montgenèvre, a 1.854 metres sobre el nivell del mar, aquell que van franquejar els elefants d'Aníbal.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
