La Via Domitia

2016-03-23 10:28

Circulant per l'autopista A9 que travessa el Llenguadoc, de tant en tant un cartell recorda que ho fem sobre l'antiga Via Domitia, la calçada romana que va unir la província de Tàrraco a Hispània amb la Gàl·lia Cisalpina, els Pirineus amb als Alps.

Un trajecte que els grecs van atribuir al seu heroi Hèracles, qui havent complert el desè dels seus dotze treballs, el robatori del bestiar del rei Gerió, va tornar per aquest camí cap al seu país. Es tracta del mateix itinerari que va dur a Aníbal i els seus elefants a creuar els Alps abans de endinsar-se en la península italiana durant la Segona Guerra Púnica.

Després de la conquesta de les Gàl·lies, Roma es va afanyar a millorar les vies de comunicació terrestres aprofitant-ne alguns trams de l'antiga via Heràclea, construint noves calçades, escurçant el recorregut mitjançant ponts i pavimentant l'accés a les noves colònies. Les calçades van ser vitals per a l'Imperi, per elles es desplaçaven amb facilitat i rapidesa els seus exèrcits i, per descomptat, van desenvolupar el comerç. Roma va arribar a disposar de més de cent mil quilòmetres de vies de domini públic, la construcció de les principals va ser promoguda per ciutadans destacats. En el cas de la Via Domitia aquesta deu el seu nom a Cneus Domitius Ahenobarbus, el general romà que en l'any 118 AC va promoure l'obra. Les seves victòries en terres gal·les li van valer una desfilada a lloms d'elefant, un lloc en el senat romà i fundar dues noves ciutats que serien conegudes com a Colonia Narbo Martius, Narbona i Forum Domitii, avui Montbazin.

Al llarg de la via es van establir parades intermèdies per facilitar el desplaçament i el descans dels viatgers. Les mansio no distaven entre elles més de la distancia que es podia recórrer a peu en un dia, al voltant d'una trentena de quilòmetres. Algunes d'elles acabarien formant amb el temps importants nuclis urbans. La seva ubicació ja va ser documentada en temps d'August. Els quatre cilindres de Vicarello, descoberts en 1852 allà on va estar Aquae Apollinares, tenen gravats en la superfície la llista amb els noms i les distàncies en milles de cada estació que va existir entre Roma i Cadis. La taula de Peutinger és un atles acolorit amb totes les rutes de l'Imperi tal com figuraven enumerades en l'Itinerari Antoní, elaborat en temps de Dioclecià, a la fi del segle III.

La Via Domitia travessava els Pirineus pel Coll de Panissars, Summum Pyrenaeum, que avui, en desús, queda a l'oest de l'actual pas fronterer de la Jonquera. Una de les primeres etapes esmentades en l'Itinerari és el castell de Ad Salsule, Salses. Davant del castell construït pels Reis Catòlics el 1497 encara es poden veure les restes de l'antiga fortalesa d'origen romà, bàsicament els fonaments de la construcció, de planta quadrada, i els d'alguna de les torres. Aviat, la via arribava a la ciutat fundada per Cneus Domitius, Narbona, travessant-la. Avui, a la place de l'Hôtel de Ville, la plaça de l'ajuntament, una cata a la vorera mostra en el subsòl el paviment de la calçada.

Deixant enrere Narbo i Baeterrae, Besiers, la via creuava el riu Herault, que avui dóna nom al departament, sobre el pont que es troba als afores de Sant Thibéry. Reconstruït en els anys 1536 i 1678, finalment una crescuda es va endur una bona part al segle XIX. Dels nou arcs originals no en queda ni la meitat. Abans de lliscar sota els ulls, les aigües del Hérault passen embravides després de travessar un molí del segle XIII que va aprofitar part d'una torre de defensa romana.

Rodant sobre la nova Via Domitia, ara anomenada A9, i un cop passat Montpeller, la sortida de Lunel mena cap a l'antiga Ambrussum. Sobre un turó al costat del riu Vidourle la tribu celta dels Volques havia construït un oppidum, una població fortificada. Després de la conquesta romana Ambrussum va adoptar formules arquitectòniques com la construcció d'un fòrum amb una basílica civil, va tenir carrers flanquejats per botigues i unes muralles defensades per unes vint torres accessible per dues portes. On va estar la porta meridional encara s'observa la base de la torre semicircular que la protegia, i com en la septentrional, llargs trams de calçada pavimentada en què s'aprecien perfectament el desgast causat pels rodaments dels carros que hi van circular. A la part baixa d’Ambrussum, al costat del riu, es va construir la mansio que oferia repòs als viatgers. D'ella queden les restes del que van ser albergs i cavallerisses, banys, una forja i un temple. Les crescudes del riu que van inundar la zona van arribar a protegir amb els fangs els vestigis de la mansio de la manera, òbviament menys violenta, en què les cendres del Vesuvi van preservar les ruïnes de Pompeia. Una mica més enllà el pont que creuava el Vidourle només conserva un arc i poc més, dels onze que portaven cap a l'altra riba.

La següent etapa d'importància era la Colonia Augusta Nemasus, l'actual ciutat de Nimes. Com Ambrussum i altres poblacions va tenir el seu origen en un assentament celta previ. Aquí els Volques Arecòmics rendien culte a Nemausus, un esperit que habitava en una font sagrada. La població vivia sobre el veí turó Cavalier protegits a l'abric de les muralles de l'oppidum i de la vigilància que exercien sobre el territori des d'una torre d'observació. Amb l'arribada dels romans la població es va traslladar a la plana. La font sagrada es va adaptar i barrejar amb els nous déus, esdevenint un Augusteum, en el qual, a més de l'emperador es continuava venerant a Nemausus i a les nimfes de les aigües. El santuari va ser modificat afegint nous espais de culte dels quals tan sols s'ha conservat el conegut com Temple de Diana que, possiblement, va tenir funcions de biblioteca en el marc del complex religiós. L'any 991 el van ocupar els monjos benedictins, convertint-lo en el convent de Saint Saveur, que no abandonarien fins el 1562. Dos anys abans Jean Poldo d'Abenas havia realitzat un gravat de l'edifici, en el qual es constata que encara mantenia gairebé completa la teulada. Els jardins que existeixen en l'actualitat van ser construïts al segle XVIII i malgrat l'òbvia diferència d'estils van preservar un cert aire del santuari de les nimfes. Almenys l'aigua continua conservant el protagonisme a l'espai.

La torre de guaita de l'oppidum va ser transformada i integrada en el sistema defensiu en els primers temps de la conquesta romana. Van augmentar la seva alçada fins gairebé els trenta-tres metres. Des de la seva terrassa, accessible, el domini del territori és absolut. Avui predomina la vista sobre la ciutat: com s'estén la llarga, àmplia i arbrada avinguda de Jean Jaures, esclafada pel sol d'estiu; una doble filera de plàtans oculta el bulevard Gambetta i el canal d'aigua que provinent dels jardins roman a l'ombra; més enllà es distingeix el perfil de l'amfiteatre i, ja observant cap a l'horitzó, la serra dels Alpilles i el cim del Mont Ventoux. Al segle XVII la Tour Magne, com se la coneix, va ser objecte de l'obsessió de François Traucat, un jardiner i horticultor transmutat en meticulós cercador de tresors ocults. Traucat, coneixedor de les profecies de Michel Nostradamus, va interpretar lliurement les ja de per si imprecisos vaticinis del vident provençal, assumint que el seu destí vital estava intrínsecament lligat a la hipotètica existència d'un tresor a la torre. Inassequible al desànim, la seva tossuderia va obtenir del rei Enric IV, el Bon Rei Enric, l'autorització, amb data 22 de maig de 1601, per emprendre les excavacions necessàries per aconseguir el seu objectiu, en el ben entès que dues terceres parts serien lliurades a la corona. Infructuosament Traucat va arribar a buidar gairebé completament l'interior de la Tour Magne arribant a posar en perill la seva integritat, de tal manera que es va haver de construir un gran pilar central que afermés l'estructura. Aquest es va aprofitar per incorporar l'escalinata metàl·lica que, ascendint en espiral, porta fins al mirador. Per l'única cosa que van servir els vans esforços de Traucat va ser per a demostrar l'existència d'una torre anterior a l'obra romana.

La Via Domitia arribava fins a la ciutat a través de diverses portes que franquejaven les desaparegudes muralles. Pel sud encara hi ha la coneguda com Porte de France que va estar defensada per dues torres. En el bulevard de l'Almirall Courbet, davant de l'església de Sant Boi, hi ha l'accés oriental, la Porta d'August. Aquesta era una porta monumental amb un doble accés per a vehicles i dues portes laterals de menors dimensions destinades als vianants, defensades, com era habitual, per dues torres semicirculars. Sobre els arcs una inscripció atribueix el seu finançament a August: IMP CAESAR DIVI F AVGVSTVS COS XI TRIB POTEST VIII PORTAS MURS COL DAT (L'emperador Cèsar August, fill del diví Juli Cèsar, onze vegades cònsol, revestit del poder tribunici per vuitena, va donar aquestes portes i aquests murs a la colònia).

Algunes de les construccions  més destacades d'època romana han arribat fins als nostres dies admirablement ben conservades, la causa ha estat que mai van ser emprades com a pedrera i que el seu ús, d'una manera o altra, ha tingut continuïtat en el temps, particularment en els casos de les Arenes i la Maison Carré. A més, ja el 1741 la ciutat va nomenar un responsable per vetllar per les noves troballes que apareixien sota terra, particularment a la zona dels Jardins de Lafontaine. El museu més antic de Nimes el va fundar l'erudit Jean François Séguier el 1770 per acollir la biblioteca i la seva col·lecció de peces antigues. La pròpia Maison Carré es va transformar en museu l'any 1823. Després de la Primera Guerra Mundial l'interès pel llegat romà va anar en augment, es van fundar la Société d’Histoire et d’Archéologie, l’École Antique de Nîmes i, entre els anys 1932 i 1958 es va publicar periòdicament la revista Vieux Nîmes.

Al costat del bulevard Víctor Hugo s'obre una plaça on va estar el fòrum i, en el centre, gairebé com antany, es troba la Maison Carré, un temple que va estar dedicat al culte imperial i a Caius i Lucius Agrippa, fills de Marcus Vipsanianus i néts adoptius d'August. Al llarg de la història ha estat pràcticament sempre en ús. Entre els segles XI al XVI va ser residència privada. El 28 maig de 1670 els monjos agustins, representats pel pare Valeri la Croix la van comprar per 5.650 lliures, ocupant-la fins a la Revolució, quan va ser emprada com a magatzem de gra i posteriorment arxiu. El 1823 es va convertir en museu, albergant peces que anaven sent descobertes a la ciutat. Una instantània de 1851 presa pel fotògraf Éduard Baldus mostra l'estat del temple abans de la restauració. En ella s'aprecien els murs que tapiaven l'espai entre les columnes del pòrtic del pronaos, una porta convencional i les finestres que donaven a la façana. A principis del segle XX, el diputat marsellès J. Charles Roux va escriure sobre el temple: quand on connait tout son histoire, on l’aime comme un enfant très chère, que les dieux ont miraculeusement sauvée. (Quan es coneix tota la seva història, s'estima com a un nen molt estimat que els déus han salvat miraculosament). Retornada pràcticament a l’estat original segueix sent imponent.

Una altra construcció que s'ha mantingut prodigiosament en bon estat és l'amfiteatre, conegut com les Arenes. Inspirat en el Coliseu de Roma, va ser construït pocs anys després, posseeix unes dimensions considerables. Acomodava a uns 24.000 espectadors en 34 fileres de seients. Va ser emprat principalment per a les munera, els combats de gladiadors, ja que per a les venatio, escenes de caça i lluita contra feres salvatges, la protecció de les graderies era insuficient. Després de la prohibició dels combats al segle V i la caiguda de l'Imperi va ser transformat en fortalesa. L'any 673 va resistir el setge del rei Wamba, va caure en mans dels àrabs en el 725 i recuperat pels francs del comte Radulf al 754. A partir del segle XIV va perdre la utilitat militar i llavors van començar a construir-se habitatges a l’interior i adossats en els murs externs. El 1726 l'historiador de la ciutat Léon Ménard va censar l'existència de tretze edificacions a l’arena, seixanta-cinc més distribuïdes pels pòrtics i setanta-dos a l'exterior. En total uns cent cinquanta habitatges que van allotjar a més de set cents habitants i que van comptar amb una església pròpia, Saint Martin des Arènes, construïda ja al segle XI. Les morades de l'amfiteatre van començar a desmantellar-se per un decret imperial de febrer de 1809. El 1853 les Arenes van tornar a emprar-se com espai públic i especialment per a espectacles taurins. L'afició per la tauromàquia en aquesta zona de França és considerable. A Nîmes se celebren tres fires anuals: la d'hivern, la de Pentecostes i la de la verema. Davant l'amfiteatre hi ha una estàtua dedicada al mestre local Christian Montcouquiol, que va ser conegut com el Nimeño II.

El 1844, a la rue de la Lampèze, es va descobrir una estructura de les que s'han trobat poques al món romà. Es tracta d'un Castellum Aquae, és a dir un distribuïdor de l'aigua que arribava a la ciutat mitjançant un aqüeducte. El líquid element s'abocava en un dipòsit circular de cinc metres i mig proveït de deu orificis de quaranta centímetres de diàmetre en què encaixaven les canonades de plom que repartien el subministrament mitjançant canalitzacions subterrànies. La deu de captació es trobava a cinquanta quilòmetres de distància, a la font de l’Eure, prop de la ciutat d'Uzès. Trenta-cinc mil metres cúbics arribaven diàriament a Nimes i per a això es lliscaven per una pendent mitjana del 0'03%. El principal obstacle que havia de sortejar l'aqüeducte era precisament una altra corrent d'aigua, la del riu Gardon. Es va salvar mitjançant la construcció d'un descomunal pont que alça la seva estructura fins a 49 metres sobre el nivell del riu. És el que avui es coneix com Pont de Gard, convertit en una atracció de la qual Stendhal va escriure: l’âme est jetée dans un long et profond étonnement. C’est à peine si le Colisée à Rome, m’a plongé dans un réverie aussi profonde. (L'ànima es llança en un llarg i profund astorament. Amb prou feines el Coliseu de Roma em va sumir en un somni així de profund). Jean Jacques Rousseau, qui el va visitar en 1737 no va poder evitar sentir-se com une insecte dans cette immensité. Je sentais, tout en me faisant petit, je ne sais quoi qui m’elevait l’âme. (Un insecte en aquesta immensitat. Sentia, mentre m'empetitia, un no sé què que m’elevava l'ànima). Compost de tres nivells d'arcs superposats tot sembla sobredimensionat, blocs de pedra que arriben a pesar fins a sis mil quilograms fan calcular el seu pes total sobre les 50.000 tones. L'aqüeducte va proveir d'aigua a Nimes durant cinc-cents anys.

Seguint en direcció al Roine, abans de creuar-lo estava la ciutat d’Ugernum, l'actual Beaucaire. Als afores es troben en peu tres mil·liaris de la Via Domitia. Aquests monòlits verticals, a més d'indicar les distàncies, solien proporcionar informació sobre les reparacions de la via o sobre el seu promotor. Es situaven a cada milla romana, és a dir, a intervals de 1.481 metres. Els de Beaucaire són coneguts popularment com les Colonnes de César.

Creuat el riu i amb la protecció de la Serra de les Alpilles la calçada prosseguia fins a Glanum, avui dia al costat de Saint Rémy de Provence. Durant segles els únics vestigis coneguts van ser un mausoleu i un arc, probablement contemporanis, als quals anomenaven Les Antiques. L'arc, encara que ha perdut el seu terç superior, té relleus que mostren a guerrers i dones celtes capturats com a presoners. El mausoleu va haver de formar part d'una necròpolis més extensa. Està inspirat en el d'Halicarnàs i està dedicat a Caius, Juli i al seu pare per part dels seus descendents Sextius, Lucius i Marcus, com es pot llegir a la inscripció SEX L M IVLEI C F PARENTIBVS SVIS. Està compost de tres nivells. En l'inferior, de planta quadrangular, s'exalten les seves gestes militars i cinegètiques, el central està decorat amb frisos en els quals es barregen tritons de bust humà amb altres éssers mitològics marins i dracs. Al tholon, la rotonda superior, vuit columnes corínties sostenen una cúpula circular i en el seu interior les dues estàtues que representen als morts.

A partir de 1921, els arquitectes Jules Formigé i, posteriorment Pierre de Brun, van iniciar una campanya d'excavacions que va revelar l'existència d'una ciutat d'origen celta i que va tenir relació amb les colònies focies de la costa abans d'entrar en l'àmbit d'influència romà. De la mateixa manera que a Nimes, el centre del culte religiós es centrava en una deu sagrada. Les restes excavades tenen una extensió notable. Les recorre longitudinalment un carrer pavimentat que va tenir comerços i amplis habitatges en les rodalies de les termes. A la zona del fòrum hi va haver una gran font monumental, una basílica i dos temples geminats. Glanum va ser aviat despoblada, abans de finals del segle III.

La Via Domitia encara prossegueix el seu rumb passant per Cavaillon, Notre Dame de Lumieres, Apt i altres parades abans d'arribar al port de Montgenèvre, a 1.854 metres sobre el nivell del mar, aquell que van franquejar els elefants d'Aníbal.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotografies