Màlaga

2014-04-15 10:38

Per Rafa i Paco

Màlaga és dolça com els seus vins, saborosa com el peixet fregit, que diuen es prepara amb un arrebossat diferent al de la resta d'Andalusia, més fi, com les exquisides cloïsses que es mengen crues. Màlaga és essència d'antigues cultures a la Mediterrània andalusa.

Essències que en el seu casc antic, entre les altures de Gibralfaro i el corrent del Guadalmedina recorre la seva artèria principal, el carrer del Marqués de Larios, que s'ha convertit en un agradable passeig al cor de la ciutat. Aquí s'adverteix una arquitectura que barreja elements modernistes i Art Deco, amb façanes de cantonades rodones que eludeixen les cantonades. Potser és una manera d'impedir que s'amagui el diable. Larios es transforma en arribar a la plaça de la Constitució, a partir d'allà es converteix en el carrer Granada, l'antic carrer Reial anomenat així perquè per ell hi van entrar els Reis Catòlics quan van prendre la ciutat el 1487. La plaça de la Constitució havia acollit les dependències de l'ajuntament fins a l’any 1869. Finalment, el 1911, s'instal·là a l'edifici neobarroc de la Casona del Parc. També es va anomenar plaça dels Quatre Carrers fins que després de la promulgació de la Constitució de les Corts de Cadis el 1812 va passar a tenir el nom actual per primera vegada. Abans de tornar a aquesta denominació encara es va dir Llibertat, República Federal, 14 de Abril i José Antonio Primo de Rivera.

Des de l'última remodelació de 2003 tota la zona va quedar lliure de trànsit rodat i es va tornar a instal·lar la font dels genovesos a l'extrem oposat a l'estreta entrada del Passatge de Chinitas que ocupa l'espai on va estar el convent de les Agustines Descalces i un teatret que va tancar el 1937, el Cafè de Chinitas. Al costat de la plaça encara hi ha la Casa del Consolat i l'Antic Col·legi dels Jesuïtes. Al final del carrer Granada s'obre la plaça de la Mercè amb un obelisc en el seu centre i la Casa Natal de Picasso reconvertida en fundació.

La propera plaça del Bisbe la comparteixen el Palau Episcopal i una de les façanes de la renaixentista Catedral de l' Encarnació, la Manquita, sobrenom que es deu al fet que el campanar del sud va quedar inconclús. Després es va acabar considerant que precisament aquest fet li conferia una personalitat i un senyal d'identitat especial.

Molt propera a la catedral hi ha l'església de Sant Agustí i el Museu Picasso i just darrere d'aquests l'antic call, entre els carrers de Sant Agustí i Alcazabilla. Aquest últim també es va tancar al trànsit després de l'obertura del túnel de l'Alcazaba el 1999. S'hi pot admirar el teatre romà que no va ser descobert fins el 1951. Rere es tanquen les muralles de la fortalesa musulmana de l'Alcazaba i just darrere les cadires i taules de les terrasses de les cafeteries, entre elles les de la vella taverna El Pimpi que ocupa l'espai de les antigues cavallerisses del Palau de Buenavista i que ha estat espai de flamenc i de tertúlies com les que protagonitzava l'escriptora Gloria Fuertes en els anys setanta.

Al llarg del front marítim s'estén el Passeig del Parc que es va anar construint al llarg dels anys en un espai guanyat al mar al qual miren els edificis del Palau de la Duana, l'antic neomudejar de Correus que avui alberga al Rectorat, el neoclàssic del Banc d'Espanya i l'Ajuntament. En els seus jardins creix vegetació mediterrània i subtropical i entre elles les estàtues d'il·lustres personatges malaguenys. Abans d'arribar a la plaça de toros La Malagueta està el barri homònim amb les seves platges i el passeig de la Farola que tanca el port.

Des dels murs de la fortalesa de Gibralfaro es té una idea aproximada de tot això i dels nous barris que han crescut al voltant del vell nucli en el que abans van prosperar fenicis, romans, bizantins i musulmans.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos