Milà o la Radiografia d'un Record

2012-11-22 10:43

... Els records són fragments de vida arrencats al buit. Res els amarra. Res els fondeja, res els fixa. Pràcticament res els ratifica.

                                                                                      Georges Perec

Es tracta d'una placa radiogràfica antiga, ha de vorejar els trenta anys si és que encara no els té. Examinant-la al contrallum s'observen clarament alguns buits, algunes mancances. De fet és el que predomina. El pas del temps ha deteriorat notablement la imatge.


(1982) Feia poc que s'havia fet de dia quan vam creuar la frontera italo suïssa entre Lugano i Como en el tren que provinent de Zuric anava cap a Milà. Un carabinieri clarivident va deduir que un parell de xavals carregats amb motxilles i una bossa d'esport estarien traficant, amb tota seguretat, divises d'un país a un altre. Va costar convèncer-lo que un bitllet verd de mil pessetes (encara que per a nosaltres fos una pasta en aquell moment) era la suma total i conjunta del nostre capital després d'un mes recorrent Europa. Com acabo d'assenyalar era clarivident, així que va insistir en trobar el gruix de la fortuna que transportàvem. El registre de les dues motxilles va ser infructuós. En advertir que la bossa de mà també ens pertanyia se li van il·luminar els ulls. En tensár-se-li la cara se li va formar una incipient somriure de satisfacció sota el nas. Aquí hi era el seu tresor. Vam confessar que efectivament ens pertanyia i li vam posar sobre avís del que hi dúiem a dins: bàsicament un fogonet de càmping gas esgotat i totes les immundícies que no havíem llançat encara per la finestra del tren. Això incloïa un pot de gel de dutxa de plàstic que havia rebentat ja feia alguns dies, convertint l'interior de la bossa en un munt de brutícia enganxosa. Encara avui em pregunto per què carregàvem amunt i avall tal porqueria. Però l'astut carabinieri persistia en la seva imperiosa necessitat de registrar exhaustivament les nostres pertinences.

- Aprire!  Va remugar imperativament.

Vam obeir les seves ordres i va introduir del tot l'avantbraç a la bossa. En pocs instants el seu rostre suspicaç va transmutar el tens somriure en una nova expressió, aquesta vegada d'un fàstic manifest perceptible a distància. Vam endevinar immediatament que acabava de trobar el que quedava de l'ampolla de gel barrejat probablement amb alguna pell de plàtan o un altre resta de fruita. Va treure la seva ara pringosa mà de la bossa i va donar per liquidat el registre. Alguna cosa el va convèncer de que realment no traficàvem divises, malgrat tot. Encara que això ja ho sabíem després d'un dia sense menjar gairebé res, en el meu cas a aquestes alçades de viatge ja havia perdut uns quatre quilos, el que em convertia en una mena de fideus ambulant. El record de l'arribada a Milà està envoltat d'una sensació inequívoca de fam. Tot just baixar del tren vam dirigim els passos cap al bar de l'estació. Havíem convertit el nostre carregament de divises en un bitllet de deu mil lires, que al seu torn, vam mutar en un parell de petites pizzes i sengles canyes de cervesa de pressió. Així que el cambrer va haver dipositat el suculent àpat sobre la barra i davant nostre es va girar per anar a per les cerveses. Les pizzes fumejaven generosament, indicant que estaven cremant per dintre. El cambrer va tornar a girar-se per servir les canyes mentre advertia sorprès la desaparició de les pizzes. El fum que es desprenia d'elles prèviament ens sortia ara de les orelles mentre acabàvem de deglutir-les salvatgement. Hi havia fam. L'incendi causat entre la llengua i el paladar es va sufocar amb les cerveses.

Tornant a la radiografia i al seu lamentable estat, després de l'arribada a l'estació i abans d'arribar a la Piazza dil Duomo, al cor de la ciutat, vam haver forçosament de recórrer alguns carrers, concretament l'equivalent a les quatre estacions de metro que les separen: Reppublica, Turati, Montenapoleone i Duomo. El recorregut correspon a un buit. Durant anys el principal record que he conservat ha estat el de les galeries cobertes i no el de la mateixa catedral. També el d'uns jardins dels que no puc precisar si estaven propers a l'estació o corresponen, amb més probabilitat, als pròxims al castell Sforzesco.

(1996) Anys més tard vaig tornar a Milà en un parell d'ocasions separades per pocs mesos, però ambdues de pas cap Ancona, sense més oportunitat que la d'explorar la monumental estació Centrale...

(2011) ... Així que escric aquestes línies des del tren, còmodament assegut en un Frecciabianca que s'adreça a l'Estació de Milano Centrale. Torno a Milà a intentar recuperar aquests buits, a intentar cercar el punt on potser els vaig perdre, si és que segueixen al mateix lloc.

En aquesta ocasió buscava unes coordenades físiques, com un navegador situa al pilot, per comparar dues presències i experiències isotòpiques, ponderant l'angle visual adequat perquè les meves pròpies existències paral·leles resultessin comparables. Ergo havia d'intentar situar-me en el punt exacte de la Piazza dil Duomo on havien quedat els meus records, un lloc on la perspectiva entre l'arc d'entrada de les galeries comercials i la façana del Duomo fos coherent, com el punt d'inflexió en el qual una vivència es repeteix materialment amb un interval de tres decennis.


Les Galeries Vittorio Emmanuelle, unes de les més antigues galeries comercials del món, es van començar a construir el 1867 a partir del disseny de Giuseppe Mangoni, també són famoses, òbviament al marge dels seus comerços de luxe, pel mosaic del toro al qual tot turista que es preï d'actuar gregàriament com està manat ha de trepitjar les seves parts. Sembla que no s'ha estat a Milà, sinó s'han patejat adequadament les turmes del desgraciat bou del mosaic. Però segueix aquí. També el Duomo. Des que van posar la primera pedra el 1386 i la darrera a mitjans del segle XX, el 6 de gener de 1965, quan es va inaugurar l'última porta. Tot just veia la façana en els meus records. Molt menys l'interior. Probablement no vaig entrar. Crec que hagués recordat l'estàtua del escorxat Sant Bartomeu Apòstol, que es mostra sense la seva pell tan fresc com si només li haguessin desproveït d'una camisa suada, alçant-se sobre el seu pedestal prop de la vidriera de l'entrada meridional de la catedral. Molt menys recordo haver pujat al terrat des d'on, en dies clars, s'albiren els Alps. Més fàcil és comptar les innombrables, més de dos mil tres-centes, estàtues que ornen els pinacles sota la mirada vigilant de la Madonnina, l'estàtua de coure daurat de la Verge, que presideix el conjunt des dels cent deu metres d'alçada on la van situar, i el cel de la capital llombarda. Quan Pirelli va construir el seu gratacels d'oficines superant el pinacle del Duomo va col·locar una rèplica de l'efígie de la Madonnina com a acte de desgreuge cap a les altures. Per si de cas.

Tampoc recordava, un altre buit en la radiografia, els accessos al Castell Sforzesco: els Mercati, la Piazza Cordusio i la via Dante. En canvi si ho feia d'una manera més o menys precís del Parc Sempione entre el castell i l'Arco della Pace.

En aquesta ocasió he fet fotografies. Seran més útils que les làmines radiogràfiques dels meus records. També afegiré unes notes. Per si de cas.

(2012) Torno per revisar les coordenades que no em semblaven prou acurades   ni fiables. L'any anterior l'estàtua eqüestre de Vittorio Emmanuelle II, un punt de referència necessari estava coberta per a la seva restauració. Ja descoberta és un valuós nou paràmetre per fixar la posició dels records. Les columnes de la zona porticada, l'estàtua, la façana de la catedral i les galeries podrien convertir-se en els vectors que els situen en 45º27’52.30” de latitud nord i 9º11’20.99” de longitud est.

Però els nous desplaçaments generen nous records que acumular a la memòria. Aquesta vegada em vaig molestar en prendre el metro per arribar fins als Navigli, en altres temps canals navegables i que avui concentren una part de l'activitat d'oci nocturn de la ciutat. També vaig passejar per Brera, un relaxat barri ple de restaurants que s'estén després del Palau de la Scala i on hi ha la Pinacoteca. Leonardo mira en aquesta direcció.

De nou a la plaça, sota la brillantor refulgent i daurada de la Madonnina, arriba una gran limusina blanca de la qual descendeix una parella de nuvis, xinesos, vestits en correspondència amb la cerimònia que cel.lebren, encara que per ara només es tracti de la presa d'imatges, potser perquè també volen generar els seus propis records per a un futur llunyà en el què mostrar als seus néts el cotxe que van llogar.

Tot desfila davant meu, adequadament assegut a primera fila en un dels cafès probablement més cars de la plaça. Però he de reconèixer que el lloc és immillorable per contemplar un cop més els meus propis records passats, presents i futurs i compartir-los amb un Martini sec, adequat per prevenir-los.

Malgrat haver fixat amb precisió el lloc exacte de les meves antigues memòries, per cert, al costat d'una paperera, no deixa de sorprendrem la seva volubilitat, com han arribat, amb el temps, a comprimir l'espai, unint l'exterior de l'estació Centrale amb els jardins propers al castell Sforzesco. Curiosament distorsionats de la mateixa manera que en una primera estada a Dublín, el 1986, unia indissolublement el recinte del Trinity College amb el riu Liffey just al peu del Ha'penny Bridge. Una impressionant compressió que eludeix al menys quatre carrers al complet.

El que millor recordava de Milà, eren precisament les galeries, allà on els turistes gaudeixen trepitjant el mosaic del bou. A qui, per cert, l'han reconstruït les tessel·les corresponents a les turmes, allà on els visitants es recreen sàdicament trepitjant-les mentre giren sobre els seus talons i es retraten. Ha de fer mal. A l'estació Centrale, al vestíbul davant la platja de trens, hi ha un altre mosaic d'un toro molt similar. Mirant-li les parts es percep immediatament que gaudeix d'una existència més relaxada.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos