Molokai
- Jack què?
- London, Jack London.
I l'homenet va girar l'esquena i sense molestar tan sols en acomiadar-se ni en mirar cap enrere va obrir la porta i se'n va anar. Tan fugaçment com havia aparegut.
L'homenet en qüestió era un veí, mig hawaià, mig caucàsic, tot i que lluïa una pinta que no hauria desentonat en una pel·lícula neorealista italiana doncs vestia una samarreta imperi amb rastres de bolonyesa i uns pantalons curts que li sobrepassaven els genolls. Rodó. Molt rodó. Havia entrat a la bugaderia per la mateixa raó per la qual jo ho havia fet: rentar la roba. Tal com em va veure es va mostrar sorprès de trobar un foraster a la capital, Kaunakakai. Després d’observar-me detingudament de reüll finalment es va decidir a dirigir-me la paraula i la pregunta ineludible que em va formular no podia ser una altra: - Que diantre estava fent allà? La primera resposta era inevitable: -Rentar la roba! I era coherent. I fins i tot li ho va semblar, al principi, semblava raonablement satisfet. Al cap i a la fi ell havia vingut per la mateixa raó... fins a la bugaderia, és clar. Més enllà de la bugaderia la pregunta que havia fet mereixia una resposta més concloent. - Que redimoni estava jo fent allà? Vaig optar per no repetir la resposta tal com ell va fer amb la pregunta. Estava de vacances, i uns anys abans havia llegit alguna novel·la o algun conte curt que relatava alguna història esdevinguda a Molokai. La curiositat m'havia portat a desplaçar-m’hi. I un cop allà, per una qüestió mundana, fins a la bugaderia. L'autor al qual em referia era London, Jack London.
L'homenet de les taques de bolonyesa no deixava de tenir una certa part de raó en sorprendre’s. A la dècada de 1980 Molokai era, amb perdó, el cul del món. Res a veure amb el turisme que atreien la resta de les illes, Waikiki, Pearl Harbor, Maui o Kona. I a mitjans del segle XIX encara ho era més.
Al nord de Molokai hi ha una plana completament aïllada de la resta de l'illa originada pel que va haver de ser el cràter d'un antic volcà. La paret sud constitueix un dels penya-segats més alts que existeixen al costat del mar al planeta. La península es diu Kalaupapa. Es va donar a conèixer al món mitjançant una acta aprovada el 3 gener de 1865 pel rei de les illes, Kamehameha V, per prevenir l'expansió de la lepra. El ministre de l'Interior, com a president del Departament de Salut va ordenar reservar un espai de titularitat pública on poder atendre de manera aïllada als afectats pel mal d’Hansen. Cap altre lloc a l'arxipèlag reunia millor aquestes condicions que la plana de Kalawao, a Kalaupapa.
El vicari apostòlic de les illes, Louis Desiré Maigret, creia necessària la presència de l'Església entre els leprosos, però la lepra era, a mitjans del segle XIX, considerada una malaltia incurable i contagiosa, així que enviar a un religiós a la colònia era equiparable, en la pràctica, a una condemna a mort.
Un sacerdot belga destinat a la missió de North Kohala, el Pare Damien, va decidir anar-hi com a voluntari a Molokai. Damien va arribar el 10 de maig de 1873 a reunir-se amb els leprosos que ja vivien a Kalaupapa. De les prop de mil cent persones que van treballar des d’aleshores amb els malalts, el Pare Damien va ser l'única que va contraure la malaltia. Va morir el 1889, setze anys després d'arribar a l'illa.
Aquest sentiment de condemna va ser corroborat pel periodista nord-americà Charles Nordhoff, qui va visitar el 1875 el lloc. Nordhoff va escriure: “Qui és enviat a Molokai és declarat civilment mort. La seva dona, en aplicació del dictamen del jutjat corresponent, té garantit el divorci i pot casar-se de nou, les seves propietats seran administrades com si fos mort”. Tot i això el mateix Nordhoff també descrivia el tracte òptim que es dedicava als malalts enviats a Molokai. El govern els proveïa allotjament i manutenció a la colònia.
El mateix confirmaria Jack London quan va visitar-la el 1908: “Els horrors de Molokai, tal com havien estat descrits en el passat, no existeixen (...). He visitat durant una setmana l'assentament en companyia de la meva esposa (...) no ens hem apartat dels leprosos, al contrari”.
Més de vuit mil persones van ser enviades a Kalaupapa des de 1865. La llei de Kamehameha V va ser derogada el 1969, però encara no hi ha carretera que connecti la península amb la resta de l'illa.
Vaig recollir la bugada i vaig marxar cap a l'hotel per acabar de rellegir l'article de London.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o e-Book
