Namasté Katmandú

2015-01-12 13:21

Un cop , la vall de Katmandú va ser un llac de considerables dimensions. En el centre creixia un lotus que, en florir, atreia amb la seva bellesa fins i tot l'atenció dels déus. Per acostar-se a contemplar-lo van buidar el llac fent un profund tall a les muntanyes que contenien l'aigua.

Segons una versió va ser el déu Manjusri, qui amb la seva espasa Chandrarasha va crear el congost que va buidar el llac. Un altra versió explica que va ser el propi Krishna qui va emprar el Sudarshana Chakra amb les seves 108 esmolades dents per obrir pas a les aigües. Actualment existeixen altres versions, més objectives i científiques potser, però sens dubte amb menys encant.

La ciutat va ser fundada abans de l'arribada del any mil pel rei Gunakava Deva, de la dinastia Licchavi, allà on conflueixen les aigües del Bagmati i les del Bishnumati. De la unió dels poblats existents va emergir Kantipur, Yambú per als tibetans. Una altra llegenda relata com Kirtipur es va convertir en Katmandú, quan un déu conegut com Arbre del Paradís va arribar dels cels disfressat de simple mortal per assistir de incògnit a la processó del gran carro de Machhendranath. Però va ser reconegut i retingut fins que es va comprometre a construir un refugi per als monjos que es trobaven de pas. El déu va complir la seva paraula i va construir amb la fusta d'un sol arbre l'alberg al que van anomenar Kashtamandap, la casa de fusta.

La dinastia Malla va succeir a la Licchavi i nous temples i palaus van ser erigits, particularment a la plaça Durbar i els seus voltants. El 1760, el pare Giuseppe, un missioner caputxí que tornava de la Xina cap a occident, va ser testimoni de fins a quin nivell estava desenvolupada la ciutat, Catmandu, que ja reunia gairebé vint mil llars.

La ciutat ha seguit creixent i estenent-se sobre la vall. Cap al sud, sempre limitada pel riu Bagmati, ha romàs propera als seus orígens. A Durbar es concentren els temples de Narayan, Taleju, Shiva i Parvati, la porta d'Hanuman i el Krishna Mandir. L'antic palau reial de Basantapur amb les seves nou teulades superposades i la casa de la Kumari, la deessa vivent que, de vegades, treu el cap per una finestra del segon pis, i que abandonarà la seva condició divina tan aviat sagni, sigui a causa de l’arribada de la pubertat o sigui accidentalment. Gairebé davant, potser per contrastar, hi ha un gran relleu tallat a la paret que representa a Bhairau, un temible avatar de Shiva dotat de sis braços. Aquesta mena de dimoni s'havia emprat en altres temps com a detector de mentides. S'assegurava que qui gosava mentir davant la figura de Bhairau moria immediatament víctima de violents vòmits de sang. A pocs metres dos lleons blancs de pedra, muntats per Shiva i Shakti, guarden la porta d'or que dóna a Nasal Chowk, el pati de la coronació.

Encara a Durbar també hi ha el palau neoclàssic que va fer construir el 1850 l’aleshores primer ministre Jung Bahadur Rana, en tornar d'un viatge per Europa. També es va fer en el mateix estil Singha Durbar, el Palau del Lleó, una descomunal construcció que té mil set-centes habitacions i que avui alberga al Parlament i altres dependències governamentals.

Cap a ponent la gran referència és el Temple dels Micos, Swayambunath, el lloc on floria el lotus anhelat pels déus. Al turó que domina la ciutat i la vall s'ascendeix per una llarga escalinata. Qui els ha comptat assegura que n’hi ha tres-cents graons. Amunt el gran estupa és el més antic de la vall i al seu voltant hi ha el conjunt de temples que segons algunes inscripcions que daten del segle V revelen que va ser el rei Mahadeva qui va ordenar construir alguns d'ells. Al segle XIII Swayambunath, el qui neix de si mateix, ja era un important centre d'ensenyament budista vinculat als monestirs de Lhasa, al Tibet. Des de les quatre cares de la torre de l'estupa els ulls de Buda semblen vigilar el recinte, potser també als micos que hi pul·lulen lliurement i que no dubten a encarar-se amb els visitants si se senten molestats. Les oracions viatgen en l'aire bressolades per la vibració de les rodes cilíndriques de bronze. Escampen les pregàries en cada gir que impulsen les mans dels creients. Reciten per si mateixes i per a qui vulgui escoltar-lo el repetitiu mantra dedicat a Avalokitesvara. Om Mani Padme Hum, la joia en el lotus.

Cap al nord Visnú dorm recolzat sobre un estany. Completament cobert de pètals de flors, de cera i de grans d'arròs que els fidels dipositen diàriament sobre la seva efígie. Li diuen Budhanilkanta, o Narayan, el creador de la vida i avatar de Visnú, envoltat per una gran serp de pedra que l’envolta i l’acull, és Ananta Shesha, rei de tots els ofidis. Cada un dels quatre braços de Visnú sosté atributs que simbolitzen els seus poders: un disc que representa la ment, una maça el coneixement, una caragola els cinc elements i la llavor de lotus de l'Univers.

A l'est, una personificació de Siva posseeix els seus propis temples. És Pashupati, el senyor de les bèsties, progenitor de Ganesh, el déu amb cap d'elefant per culpa d'un desgraciat incident. Entre gener i febrer acudeixen milers de santons, sadhus i fidels, fins i tot des de l'Índia, per celebrar el festival de Shivaratri. Pashiupatinath recorda , en una escala menor, als grans temples hinduistes de Benarés, al costat del Ganges. Els ghats, les escalinates que descendeixen fins al riu, permeten als creients fer els seus ritus de purificació en unes aigües sagrades que, en definitiva, són tributàries del Ganges.

Enmig de tan sagrada perifèria existeix un Katmandú mundà que inunda els carrers de gent deambulant en els seus quefers quotidians, des del barri de les ambaixades a Lazimpat fins a la diagonal que talla la ciutat. Asan Tole era l'antiga ruta que s'encaminava cap al Tibet, avui una animada via de petits comerços tradicionals. Asan Tole canvia de nom a mesura que avança cap al sud, cap a Durbar. Es converteix primer en Kamalechi fins a arribar a Indra Chowk . A partir d'aquesta plaça és Makhan Tole.

Aquesta diagonal creua les vies principals de Durbar Margh i Kantipath, que arrencant del Palau Reial de Singha Durbar passen per l'estany de Rani Pokhari abans d'arribar a l'Estadi Nacional. Un altre eix vertical és Sukra Path, que descendeix des del atrafegat barri de Thamel fins a Durbar passant per una curiosa plaça amb una estupa del segle XV envoltada d'una reixa, és la plaça de Thahity. Cap a l'oest hi ha un conjunt de petits temples amb un estupa central que emula al de Swayambunath. L’anomenen Kathesimbhu, però també Sigha Bahal o Ghata Vihara. Servia per convalidar un pelegrinatge a aquells que per la seva condició física no podien accedir fins a Swayambunath.

En aquests carrers hi ha un altar dedicat a Vaisha Dev, un déu que actua contra el mal de queixal. Al costat d'una figura seva els creients afligits claven claus perquè el déu intercedeixi i mitigui el sofriment. Si la fe no és suficient a prop hi ha alguns dentista i una farmàcia en la qual probablement es pugui adquirir la magnífica pasta de dents amb un nom més que adequat al país: Everest.

Entre els anys seixanta i setanta del segle passat  en plena efervescència del moviment hippie, Katmandú va esdevenir una mena de far místic. Els Beatles visitaven al guru Mahareshi a l'Índia i d'Europa partien vetustes furgonetes i atrotinats autobusos que travessaven Turquia i l'Iran. Després d'una parada obligada a Kabul, Afganistan, la ruta s'encaminava cap al paradís de la droga fàcil i barata sota el sostre del món. El cànnabis i els seus derivats eren legals i es venien en establiments autoritzats. Per a altres productes més sofisticats calia indagar una mica més o preguntar a aquells que arribaven de Kabul. A l'est de Durbar un carrer estret que baixa, Jhhonchen Tole , es coneixia llavors com a Freak Street. Aquí, el 1969, un tal Cat Stevens, abans de fer-se dir Yusuf Islam, va compondre una cançó amb el nom de la ciutat: Katmandú. Janis Joplin i el mateix John Lennon també farien referència en les seves cançons Cry Baby i Nobody Told Me.

Les flors fa molt temps que van marcir. Però encara hi queda algun record en alguna botiga d'artesania, a la paret d'algun bar passat de moda, en alguna llibreria, allà on encara es percebi un cert aroma de Pàtxuli.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos