Niebla, una Taifa Occidental

2018-01-11 12:28

Niebla, a mig camí entre El Condado i l'Andévalo, a la ruta de Sevilla a Huelva a una trentena de quilòmetres d'aquesta última i al costat del llit del Rio Tinto que abans, quan li deien Luxia, va ser navegable fins a la mateixa ciutat, conserva en un admirable bon estat l'anell de muralles que encerclen per complet el seu casc antic.

Niebla va ser, amb algunes variants, la Ilipula de tartessis, Ilipla per Roma i Elepla per als visigots. Després del desembarcament musulmà va esdevenir Labla al Hamra, centre d'una Cora que en els dies dels Omeies abastava pràcticament l'actual província de Huelva i de la qual depenien poblacions llavors menors com la pròpia Awnaba (Huelva) , Aljabal (Almonte, literalment  o Jabal al Uyum (Gibraleón). El 1023, amb la caiguda del califat, la Cora es va dividir en dos regnes de Taifes, el de Huelva i el de la pròpia Niebla. La dinastia Yahsubí, amb Abu al Abbas Ahmad ben Yahya, va prendre el poder atrinxerant-se en el hisn, l'Alcassaba unida a la muralla.

La Taifa va ser independent al llarg de cinquanta anys fins que va acabar sent absorbida per la de Sevilla. Després dels anys de domini almoràvit es va constituir una efímera segona Taifa que amb prou feines va existir durant cinc anys, entre 1145 i 1150, regida per Yusuf al Bitruyí. Desintegrat l'imperi almohade es va formar el 1234 una tercera Taifa governada per Ibn Mahfut. Aquesta va estendre la seva influència per tot l'actual Algarve portuguès encara que a partir de 1253 es va convertir en vassall del rei castellà Alfons X qui acabaria ocupant la ciutat nou anys més tard inaugurant l'ús de la pólvora com a arma en occident, és a dir l'artilleria.

Les esplèndides muralles, les bases de les quals eren d'origen tartessi, van ser ampliades i reforçades durant el domini almoràvit, cap a l'any 1130. Muralles i torrasses defensaven un perímetre de gairebé tres quilòmetres amb una alçada que arriba als setze metres i posseïa quaranta-vuit torres de base quadrada i dues de octogonals. La major part es pot recórrer tranquil·la i fàcilment a peu. L'accés a la medina es feia a través de cinc portes encara molt ben conservades i amb ingrés de cantonada, és a dir s'havien de travessar dos llindars situats perpendicularment per així, qui entrés, exposés forçosament un flanc indefens. La carretera A- 472 passa davant de dues d'elles, la del Socors, anomenada així per un fresc de la Mare de Déu del Socors que hi ha en una de les parets de la torrassa que guarda l'entrada. Es diu que és la porta que va franquejar Alfons X el Savi quan va prendre la ciutat.

Cap a l'est , a poca distància, s'obre la porta del Forat que aprofita un antic arc de la ciutadella romana al qual s'ha afegit recentment una escalinata de pedra que facilita l'accés al carrer del Raval. Al costat del carrer Ortega Egurrola hi ha la porta de Sevilla, que lògicament indica la direcció en que s’adreçava. Entre aquesta i la de l'Aigua, hi havia la de l’Embarcador, avui esfondrada i que donava accés al Rio Tinto. Al sud queda la porta de l’Aigua, d'estil almohade, també propera al riu encara que probablement el seu nom es degui al fet que per ella es canalitzava la que havia d’abastir a la ciutat .

Finalment, la del Bou, també orientada al sud rep el seu nom per una suposada estratègia que va enginyar Ibn Mahfut durant el setge d'Alfons X deixant escapar un bou per fer creure als assaltants que no escassejaven els queviures dins la ciutat.

Entre les portes de Sevilla i del Socors se situa l'Alcassaba, nucli fortificat de la població i palau residència dels emirs, primer dels representants del Califat i posteriorment dels de les Taifes durant els dies de l'Àndalus. Va acabar anomenant-se Castell dels Guzmans després de la conquesta. El quart comte de Niebla, Enric de Guzmán va enderrocar el 1402 la part més antiga deixant les dependències de construcció andalusí i reconstruint la torre de l'Homenatge que encara hauria de patir els efectes del terratrèmol que el 1755 assotaria al sud de la península des de Lisboa fins a la costa andalusa i les destrosses ocasionades per l'exèrcit francès durant la Guerra de la Independència a 1812.

A Labla al Hamra oficiaven almenys dues mesquites. La mesquita major o aljama que va tenir entre cinc i sis corredors i que després de la conquesta va ser transformada en l'església de Santa Maria de la Granada. Es van enderrocar les arcades modificant-les per tres naus mudèjars. Encara conserva alguns murs, part del mihrab i el minaret convertit en campanar. Algunes de les columnes recorden que inicialment va ser un temple romà i església bizantina. No obstant això la part més remarcable és el petit pati de tarongers, que va ser el de les ablucions, annex al temple al qual es comunica a traves d'una preciosa porta d'arc lobulat.

La mesquita menor va ser durant una època sinagoga abans d'esdevenir l'església de Sant Martí que el 1921 va ser partida en dos per obrir un carrer al trànsit . A un costat va quedar la façana i a l'altre l'absis i una capella. Ha quedat un destacable arc de ferradura emmarcat en un arrabà, ara dóna la sensació de ser una porta que no du enlloc.

A la plaça de la Fira, en el seu assolellat centre una alba estàtua representa l'últim emir de la Taifa de Niebla i l'Algarve entre els anys 631 i 670 de l'Hègira. Mira cap al riu, cap a la porta de l’Embarcador que ja no existeix.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies