Pel Camí de Proust

2013-11-21 11:08

Ja fa un segle que es va publicar per primera vegada l'inici del periple de Marcel Proust a través dels seus propis records. Tot i que André Gidé, un bon amic, rebutgés De Coté de Chez Swann, el primer volum de À la Recherche du Temps Perdu va veure la llum al novembre de 1913.

Seguir les passes de Proust, seguir les passes en recerca del seu temps porta, directament a Illiers, una petita població al sud de Chartres, tot just a un centenar de quilòmetres a l'oest de París. Marcel, el petit Marcel, entreveia des de la finestra del tren el campanar de l'església de Saint Jacques, Saint Hilarie en el text, poc abans que el ferrocarril entrés a l'estació. Des d'allà hauria de recórrer uns quants carrers abans de travessar la porta del número 4 de la que avui és la rue du Docteur Proust, on estava, i segueix aquí, chez Tante Léonie, la casa de la tia Léonie, en realitat tia Élisabeth, germana de seu pare Adrien, on entre 1877 i 1880 va anar a passar els dies de vacances de pasqua i els estius, deixant enrere durant unes setmanes el Paris de la seva infantesa. Un París sumit en els vertiginosos canvis tecnològics que entre les exposicions universals sacsejaven la societat francesa i europea, l'arribada de l'electricitat, l'aigua corrent, el telèfon i el telègraf i la substitució dels tramvies tirats per cavalls pel vapor i la electricitat.

Chez Tante Léonie, la casa de Jules i Élisabeth Amiot, oncles paterns de Proust, es va transformar en 1954 en el Musée Marcel Proust, on es recreen els records lligats a la memòria de l'escriptor: mobiliari, manuscrits i documents familiars, un retrat del pare, Adrien Proust, obra de Jules Lecomte du Noüy, un altre de la mare, pintat per Anaïs Beauvais i dues vitrines, una dedicada a la que va ser la seva criada Céleste Albaret i una altra a la família Amiot. En l'últim pis de la casa hi ha una exposició permanent d'imatges de Paul Nadar, un dels pioners de la fotografia qui es va dedicar a retratar la societat parisenca de l'època i també a la relacionada amb l'entorn de l'escriptor.

En aquesta casa de tia Léonie succeeix la famosa vivència de la magdalena el sabor de la qual barrejat amb el del té deslliga els records del narrador: “...ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Saint-Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d’un triste lendemain, je portai à mes lèvresune cuillerée du thé où je avais laissé s’amollir un morceau de madeleine. Mais à l’instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d’extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m’avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause.”

(“... La meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar que prengués, en contra del meu costum, una tassa de té. Primer vaig dir que no, però després, sense saber per què, vaig canviar d'idea. Ma mare va enviar a per una d'aquestes pastes, curtes i voluminoses, que en diuen magdalenes, que sembla que tenen per motlle una valva de vieira. I molt aviat, aclaparat pel trist dia que havia passat i per la perspectiva d'un altre tan malenconiós per venir, em vaig dur als llavis una cullerada de té en el que havia deixat mullar un tros de magdalena. Però en el mateix instant en que aquell glop, amb les molles del brioix, va tocar el meu paladar, em vaig estremir, vaig fixar l'atenció en alguna cosa que passava al meu interior. Un plaer deliciós em va envair, em va aïllar, sense noció del que ho causava.”)

Excusa a través de la qual arrenca la recerca d'un temps que ja pertany al passat, d'un temps que ja només existeix en efímers episodis escampats entre la nostàlgia dels records. Tot això va passar un cop a Illiers-Combray. A l'abril de 1971 el municipi va acordar modificar el topònim en un dels pocs i extraordinaris casos en què en la realitat s'adapta a un nom provinent de la ficció literària.

També a Illiers, Illiers-Combray, hi ha els jardins de Pré Catelan, el prat català, jardí exòtic creat per Jules Amiot i que a la novel·la es va convertir en el de Tansonville, la mansió de Swann. Al costat d'aquests hi ha els del château de Villebon, que esdevindran els del château de Guermantes. Diuen que també  existeix encara la boulangerie on s'elaboraven les famoses magdalenes en forma de petxina. Illiers formava part d'una de les rutes franceses cap a Santiago de Compostel·la. La petxina de pelegrí representa a l'apòstol i al pelegrinatge. L'església de la població està dedicada a Saint Jacques, Sant Jaume.

De Illiers a Cabourg, de Combray a Balbec. Balbec té una certa ressonància oriental, la ciutat del sol, la Heliópolis fenícia dedicada a Baal. Hi ha una altra petita població a Normandia anomenada Bolbec, però tampoc és aquesta. Balbec és Cabourg, un centre balneari i d'estiueig que ja estava de moda al segle XIX a la costa Normanda a poca distància de Bayeux o Caen, Cabourg atreu al públic parisenc de cap de setmana potser tant com les veïnes Trouville-Deanville.

Entre 1907 i 1914 Marcel Proust acudia aquí a estiuejar, un cop passats els anys de les estades d'infantesa a Illiers-Combray. Venia amb la seva mare i amb Reynaldo Hahn. En altres ocasions acudia en solitari i solia ocupar l'habitació 414. Des d'allà veia el mar, la platja que s'obre al Canal de la Manxa. El Grand Hotel tenia en aquells temps els avenços més actuals disponibles en l'època: calefacció central, ascensors, llum elèctrica. Continua obert i ara no hi manca una sala dedicada a l'escriptor, un restaurant anomenat Le Balbec i una terrassa que dóna al mar i que ostenta el nom de De Coté de chez Swann. El passeig que voreja el mar ja és la promenade Marcel Proust. I en el mateix Cabourg es venen, en caixes metàl·liques que exploten una de les conegudes imatges de l'escriptor, les cèlebres magdalenes en forma de petxina. En alguna cafeteria també s'ofereix un té o un cafè acompanyat d'un parell de magdalenes. Nou euros. Oferta del dia. La Magdalene de M. Marcel Proust - Cabourg.

Però Proust era visceralment parisenc i més concretament de la rive droite. El seu avi solia dir que li repugnava la idea de passar una sola nit allunyat de París. Seguir els passos de l'escriptor a la capital francesa no és en absolut complicat, no més que traçar algunes marques en un mapa del metro, encara que pugui ser lleugerament decebedor rastrejar edificis que ja fa anys que van ser demolits i on altres més recents els van substituir. A Auteil, en sortir de l'estació de metro de Miguel Ange-Auteil, la boca deixa pràcticament davant del número 96 de la rue de la Fontaine. Aquí, a casa del seu oncle Louis Weil, va néixer i aquí només queda una placa que rememora el fet, Ici naquit Marcel Proust il 10 julliet 1871, sobre la paret d'un edifici d'apartaments. Cal tenir en compte que quan el petit Marcel va venir al món en aquest lloc, Auteil era una petita i benestant població dels afores de París annexionada a la capital el 1860. La família es va traslladar després del naixement del seu germà Robert el 1873 a la segona planta del número 9 del boulevard Malesherbes. Ni tan sols hi ha una placa, la família es traslladaria de nou, el 1900, al 45 de la rue Courcelles, a prop del parc Monceau. Morts els seus progenitors, es va mudar el 27 desembre 1906 al pròxim 102 del boulevard Haussman, prop de l'església de Sant Agustí enfront de la qual hi ha una estàtua de bronze de Joana d'Arc, espasa en alt i devenint verda amb el pas del temps. A la façana de l'edifici una altra placa recorda que habita cet immeuble de 1907 à 1919.

Proust freqüentava el cafè Weber al 21 de la rue Royale, tancat en 1961 i que és avui dia una taverna anglesa. A la plaça de la Madeleine s'acomodava a les taules del ja desaparegut restaurant Larue, o del cafè Durand. En la mateixa rue Royale la que havia estat en altres temps la gelateria Imoda Glacier, es va convertir el 1891 en el restaurant Maxim’s, encara obert. Anys més tard freqüentaria el restaurant de l'hotel Ritz al 15 de la Place Vendôme, on avui disposen d'una suite Marcel Proust en la qual no falta una còpia del retrat que va pintar Jacques Emile Blanch quan l'escriptor tenia 21 anys.

Creuat el Sena, al 51 del Quai des Grands Agoustins encara mostra els menús als comensals el restaurant Lapérouse, un històric lloc amb vistes a la Ille de la Cité. En la ficció Proust fa que Swann el freqüenti, ja que li fa pensar en Odette de Crécy, qui, en la novel·la, habita a la rue La Pérouse, a prop de l'Étoile. Anys més tard, una amistat, Laure Hayman va retreure a l'autor per haver-se reconegut en el personatge d'Odette, potser perquè habitava al 4 de la rue La Pérouse, entre l'avenue Kleber i l'avenue Iéna: “Certains jours au lieu de rester chez lui, il allait prendre son déjeuner dans un restaurant assez voisin dont il avait appréciée autrefois la bonne cuisine et où maintenant il n’aillait plus que pour une de ces raisons, à la fois mystiques et saugrenues, qu’on appelle romanesques ; c’est que ce restaurant (lequel existe encore) portait le même nom que la rue habitée par Odette : Lapérouse (Un Amour de Swann)   ("Alguns dies, en lloc de menjar a casa, s'anava a dinar a un restaurant bastant proper, que abans apreciava molt per la seva bona cuina i al qual ara anava únicament per una d'aquestes raons alhora místiques i ridícules, que solen anomenar novel·lesques, i era que aquest restaurant (que encara existeix) es diu igual que el carrer on vivia Odette: Lapérouse "(Uns Amors de Swann)

Per descomptat hi ha més llocs proustians a París, al Bois de Boulogne, on anaven a passejar a la Allée des Acacias, avui Avenue de Longchamp, els Champs Élysées i les funcions de guinyol o el Parc Monceau, en el veïnatge de l'apartament de rue Courcelles.

Al barri del Marais, al 23 de la rue de Sévigné, el Museu d'Història de la ciutat, el Musée Carnavalet, s'exhibeix en un passadís de la seva segona planta els mobles que l'escriptor tenia en els tres apartaments que va habitar després de la mort dels seus pares. L'últim, el del 44 rue de l'Almiral Hamelin, on es va traslladar el 1919 i on va morir. Un llit amb capçalera i peus de coure amb una peculiar decoració de motius circulars a les cantonades que l'acompanyava des que tenia setze anys. Rere de la capçalera un biombo de cinc panells decorats amb un estampat amb motius xinesos. Una tauleta de nit en la què l'escriptor dipositava les seves plomes i els quaderns de coberta negra en què estava treballant. El mobiliari es completava amb un escriptori d'estil Segon Imperi que tenia cobert de llibres i amb fotografies i records que guardava als calaixos. No obstant això no ho feia servir per escriure. Al costat d'aquest una chaise longue en què Reynaldo Hahn solia seure durant les seves visites. A la paret un retrat del pare de l'escriptor, Adrien Proust, obra de Louise Brouarel. També és aquí el bastó, el cèlebre bastó que el va acompanyar en la fotografia suposadament presa a la sortida de l'exposició de Vermeer al Museu Jeu de Paume al maig de 1921.

Proust es va interessar vivament per l'obra del britànic John Ruskin el que el va portar a emprendre la traducció de diverses de les seves obres: The Stones of Venice, Sesame and Lilies, i The Bible of Amiens. Encara que en realitat qui portés el gruix de la traducció literal fos la seva mare, Proust va afegir observacions, crítiques i comentaris que van arribar a sobrepassar en volum a l'obra original. És inusual que un traductor es desplaci per conèixer l'objecte sobre el qual treballa, cosa que sí va fer Proust. De fet el mateix autor va escriure sobre la seva traducció de The Bible of AmiensJe n’en espére pas moins que vous irez à Amiens après m’avoir lu”. (“No espero altre cosa que aneu a visitar Amiens després d’haver-me llegit”). Proust va anar a Amiens i va conèixer la catedral de Notre Dame, probablement única en el laberint que s'estén al terra de la nau central, o pels estranys motius que es van tallar en els capitells de la portada o pels tres pòrtics de la façana occidental, que conté esculpits l'antic i el nou testament, una Bíblia en pedra: la Bíblia d'Amiens. Amiens, a causa de les seves canals, també ha estat anomenada la Venise de France, la Reine des Eaux.

I després d'Amiens, un altre dels grans interessos suscitats en Proust per Ruskin va ser la capital de la llacuna vèneta. Com per altres autors, Venècia va exercir el seu efecte d'atracció. Algú la va definir com le rêve le plus réussi de tout l’histoire des hommes. (El somni més aconseguit en tota la història dels homes). La decadència continguda, el cúmul de capes d'història que se superposen una sobre l'altra entre els seus canals, l'èpica i una mitomania envoltant que a més es reflecteix en ella mateixa sobre les aigües dels seus canals, són un cúmul d'ingredients massa atractius com per ser rebutjats. I Proust no ho va fer. En un mateix any, 1900, la va visitar dues vegades. En un primer viatge, entre abril i maig, acompanyat per la seva mare, Reynaldo Hahn i la seva cosina anglesa Marie Nördlinger. Proust tornaria a l'octubre, acompanyat d'Hahn, en un viatge en el qual es detindrien a Pàdua per contemplar els frescos de Giotto a la capella dels Scrovegni.

Com Ruskin, Proust serà captivat per Venècia. Escriurà a Gide: "Venise ne s’en est pas moins inscrite en moi et je goûte encore, à me souvenir d’elle, un plaisir prorogé." (“Venècia no està menys gravada en mi i encara la assaboreixo, quan la recordo, en un plaer prolongat”). Hi haurà dues Venècies en Proust, la de les seves visites de 1900 i la magnificada i idealitzada que apareix a la Recherche, a Le Temps Retrouvé escriurà “Et presque tout de suite, je la reconnus, c’etait Venise, dont mes efforts pour la décrire, et les prétendus instantanés pris par ma mémoire ne m’avaient jamais rian dit…un brusque hasard les avait impérieusament fait sortir…” (“I gairebé immediatament, la vaig reconèixer, era Venècia, que els meus esforços per descriure-la i les preteses instantànies preses per la meva memòria mai m'havien dit res ... una sobtada casualitat les havia fet aflorar imperiosament...”)

Venècia sembla tancar un cercle, és la sortida i l'entrada del laberint, del laberint de la catedral d'Amiens, del laberint parisenc i del de la memòria a Cabourg, dels records a Combray i del propi laberint de la ment en què es descobreix que quan és necessari emprendre el viatge a la recerca del què s'ha deixat de posseir és per que aquest ja no existeix. I que, per tant, és impossible modificar les conseqüències dels efectes causats en ell. Potser alguns detalls es puguin modificar a voluntat, potser altres es puguin eludir, però aquestes accions pràcticament pertanyen a la matèria amb què es construeixen els somnis.

El de Proust va concloure estructurant tot aquest món, el seu món, al llarg dels set toms de la À la Recherche du Temps perdu, la catedral de la seva memòria. De la seva persona en queda una làpida al cementiri parisenc de Père Lachaise, allà amb la seva gent més propera a la que es va unir al novembre de 1922.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos