Rayuela a París

2013-07-05 11:17

93 Vaig aixecar el cap i, com qui vol no ser vist, vaig lliscar pausadament la mirada cap a la boca del pont, del Pont des Arts, en l'angle on conflueixen la rue de Seine amb l’arc que dóna al Quai de Conti, amb la manifesta intenció de comprovar que ja no hi eren. Ni Lucía ni Morelli.

115 Havia estat un accident temporal què m'havia portat fins al mateix lloc sense establir coincidència alguna. Sempre estarien allà. Ell, amb el seu gavany de tardor parisenca, sostenint alguns llibres en una mà i un cigarret encès a l'altra. Ella passejant la seva silueta prima a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. No he volgut creuar el pont, així que em vaig girar i vaig desfer els meus passos en sentit invers cap a un principi que és, simultàniament, final.

116 Tot i que ara el pont sembla una ferreteria, des que es posés de moda entre els enamorats bloquejar un candau entre les reixes de la barana. Temo que algun dia no molt llunyà el pes de tant d'amor enfonsarà els pilars.

  
1 Van girar les claus al pany. Philippe va entrar carregat de bosses que va dipositar com va poder sobre els marbres de la cuina. El vaig ajudar. Havia portat gambes de l'Atlàntic, unes ostres fines de claire del 3 o del 4 d'Arcachon, musclos, que més tard descobriria que eren els millors que havia provat mai, un tourteau, bigorneaux i un parell de llamàntols. Encara no havia arribat ningú. Vaig mirar per la finestra. Era un espectacle la finestra del seu apartament al tretzè pis del boulevard National a La Garenne Colombes, als afores de Paris. Els gratacels de la Défense i la torre de Montparnasse, la torre Eiffel i Notre-Dame, les cúpules del Grand Palais i més a l'esquerra, en petitó, el Sacré-Cœur sobre el turó de Montmartre. Era una postal sobre els colors de la llum al llarg del dia.

6 Van arribar Linette i Neal per ajudar a preparar la taula. Van portar un parell d'ampolles de blanc alsacià. Oh sí, sí. Coneixia els cellers, havia estat l'any anterior de visita a Riquewihr. Alguns eren deliciosos en la seva incipient vellesa. Philippe preparava el marisc i jo em vaig posar a obrir ostres. Em desplaçava cada dia des del metro del Gran Arche fins l'apartament. Hi havia una passejada que no era ni curta ni llarga des de l'esplanada del CNIT, baixant les escales d'un gran pàrquing per recórrer les voreres fins a La Garenne. El bloc de pisos, gairebé tan incisiu com un gratacel, es distingia bastant abans d'arribar-hi. Alguna vegada m'havia equivocat en agafar el tren a Saint-Lazare, prenent algun que no parava a totes les estacions havia acabat, de vegades, a Nanterre. No per obrir ostres. Altres vegades havia arribat fins a la Villette en taxi per trobar, no a Lucía ni Babs, sinó a Isabelle, arribava tard, jo arribava més tard que el conill d'Alícia i la vaig veure, la vaig veure caminant sobre la vorera en sentit contrari al del meu taxi, vaig baixar deixant les maletes per trobar-la. Ho vaig fer i el problema subsegüent va ser el de recuperar les maletes i el taxi, o viceversa. Eren anys de pensions en el Marais i d'ascendir diàriament la rue Vielle du Temple. Un encant en les nits de pluja i de reflexos de llums ataronjades sobre l'asfalt mullat.

7 Vaig acabar d'obrir les ostres, tres dotzenes, les havia anat dipositant sobre tres safates ovalades, una per cada dotzena. Faltaven els musclos, aquells extraordinaris musclos. Hélène ja havia obert les ampolles de gewürtz que ja estava abocant a les copes. Philippe en tenia d’aquelles de base verda, rodones i curtes, que semblen fetes a posta per als vins alsacians. Ara sonava un vell tema de Coleman Hawkings amb Ben Webster, Salt and Pepper... i mantega amb pa moreno per a les ostres. Ja havien passat alguns anys des que anàvem a menjar al boulevard de Saint-Germain, allà ens prenien per més miserables del que érem i ens arraconaven en petites taules en què amb prou feines cabia el servei. Sé que les taules solen ser petites i que acostumen a aprofitar els espais fins a límits gairebé indescriptibles, demanem una safata de marisc impossible per a la superfície de la taula i per a les esperances del cambrer. Eren aquestes mateixes nits d’escoltar jazz en peus al costat de la barra, de jazz en viu, amb els gots de cervesa que corrien a parells. Per després passar els matins recorrent el mercat de Mouffetard i acabar asseguts en una taula de la plaça de la Contrascarpe davant d'una copa de Leffe.

10 Ivette i Etienne parlaven i parlaven, dels menús d'una cerveseria d'Estrasburg, d’Au Cochon, un desmesurat restaurant de Nanterre especialitzat en qualsevol tall de porc. Etienne, enorme amb la seva bufanda encara posada al coll i la seva copa a la mà, sempre alegre amb la seva exultant veuassa, tan gran com ell mateix. Les ostres estaven fresques sobre la capa de gel picat.

16 Visions d'una gran costella de bou entrant a un restaurant proper al Panthéon, de Madame Arthur a Pigalle buscant espectadors amb barba, d'un kir royale a la petita i coqueta Place du Marché de Sainte Catherine i de pluja intensa a Saint Paul, de la pista de gel en els hiverns davant de l'hotel ximple, l'Hôtel de Ville, en un estúpid joc de paraules que només semblava comprensible per a mi mateix i que només a mi em divertia, d'un jardí en un castell de Clamart i d'un vell gos negre al costat del foc de la xemeneia. Oh, sí sí, un magnífic glop de Ardbeg de 10 anys al Whisky Life Paris mentre desfilen per Champs Élysées bandes de músics bretons en un assolellat matí de tardor.
18 Hawkings i Webster han donat pas a Charlie Parker amb Now’s the Time, Ivette pren amb cura entre els seus dits polze i índex una ostra i la ruixa amb la rodanxa de llimona que estreny a l'altra mà. El gewürtz està genial. La llum disminueix rere el finestral que dóna a la Défense. D'aquí a dos anys Philippe es casarà amb Valerie a l'ajuntament de la Garenne. Encara no ho saben. Ni que celebraran l'esdeveniment en un restaurant del Bois de Boulogne. Quedarà una foto dins d'un bar després de la cerimònia i durant un efímer aperitiu al costat d'un cartell de Ricard entre un precís cop de flash davant d'un gran angular de 20 mm. L'arròs queia sobre els seus caps. Vals nocturn.

La Maga travessa el Pont des Arts. ¿Qué venía yo a hacer al Pont des Arts? Me parece que ese jueves de diciembre tenía pensado cruzar a la orilla derecha y beber vino en el cafecito de la rue des Lombards donde madame Léonie me mira la palma de la mano y me anuncia viajes y sorpresas. Entre una riba i l'altra s'esvaeixen uns records i s’en generen de nous. Acaba un text i comença un discurs. La Seine est jolie, les filles sont belles et les Dieux sont ravis. Voilà l’été, cantaven Les Négresses Vertes.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos