Santorini, sobre el Volcà

2015-05-03 17:50

En altres temps Thera, o Santorini, tal com la van anomenar els venecians, va ser coneguda com a Kallisté, la més formosa, o com a Strongylé, la rodona, ja que tal era la forma tenia el seu perímetre. Però aquesta condició canviaria amb l'extraordinària erupció que 1600 anys abans de la nostra era la va assolar, fet que per a alguns explicaria el mite de l'Atlàntida.

El cataclisme va transformar completament la faç de l'illa, el que havia estat el cim del volcà es va convertir en un extens cràter inundat per les aigües de l'Egeu. És la major explosió d'origen volcànic de la qual es té coneixement en el món antic i només és comparable amb la que va provocar la desaparició de Krakatoa, entre Java i Sumatra, el 1883. Els seus efectes immediats es van deixar sentir fins i tot a la Xina, l'emissió de fum va enfosquir el cel d'Egipte durant nou dies i a l’Egeu va causar un tsunami que va devastar la civilització minoica a Creta. La circular Strongylé va quedar repartida entre les illes que avui es coneixen com Santorini, Therasia i Paleo i Nea Kameni, més alguns illots solitaris. L'activitat volcànica ha estat incessant. L'historiador romà Cassi Dió va citar a la seva Història Romana l'aparició d'una nova illa al centre de la caldera, era Nea Kameni. El 1956 un sisme que va sobrepassar els set graus en l'escala de Richter va causar quaranta-vuit morts recordant que encara hi ha activitat. Avui continuen fumejant les fumaroles que propaguen la característica olor de sofre en el cràter.

Les tesis que uneixen l'erupció de Thera amb la fi de l'Atlàntida són, com totes, merament especulatives. L'arqueòleg grec Spyridon Marinatos i el sismòleg Angelos Galanopoulos van intentar vincular durant el segle passat els textos de Plató, en els què recull els coneixements transmesos a Soló pels sacerdots egipcis de Sais, amb el cataclisme Egeu, la qual cosa suposaria que els llegendaris atlants no serien altres que els que van viure durant l'apogeu de la cultura minoica.

En qualsevol cas la gran erupció de Thera devia ser precedida per importants tremolors de terra. El 1860 es van descobrir les restes d'una ciutat al sud de l'illa, prop de la població de Akrotiri, de la qual va prendre el nom. A partir de 1967 es van accelerar les excavacions en què va participar l'esmentat arqueòleg Spyridon Marinatos. Els treballs van revelar que a diferència de la catàstrofe de Pompeia la població va tenir temps més que suficient d'abandonar l'illa ja que sota la ciutat, que va ser enterrada per una gruixuda capa de cendres, no es van trobar cossos ni cap tipus d'objecte valuós, els pithoi, els atuells abandonats, eren de grans dimensions i fàcilment reproduïbles. La ciutat es va fundar possiblement al voltant del segon mil·lenni abans de la nostra era i correspon al final de l'Edat del Bronze i al període Neopalacial minoic, encara que segles abans la població de Thera estigués vinculada amb la cultura ciclàdica que va produir les estilitzades estatuetes antropomòrfiques que s'exhibeixen en els museus de les illes. Akrotiri va estar vinculada culturalment a Creta, els frescos trobats a les excavacions recorden l'estil d'aquells del palau de Cnossos. En els voltants de la plaça triangular del jaciment on es va trobar el fresc, un dels edificis va revelar el seu ús litúrgic sobre la base al desenvolupament de la narració de les pintures. Aquí hi havia els frescos dels joves que duen peix. En un altre es representa a dos joves embrancats en un combat pugilístic similar a altres trobats a Egipte. També apareixen donzelles, lleons i micos. Altres mostren escenes de navegació marítima entre illes.

Després del cataclisme Thera va ser un desert, fins al segle IX aC quan Esparta va fundar una colònia. Van escollir una de les vessants més elevades al sud del cràter des d'on s'albira pràcticament tota l'illa i la van anomenar Mesa Vouna, la ciutat del turó. Actualment s'arriba seguint la carretera que surt de Kamari i zigzagueja durant pocs quilòmetres. Després un camí continua l'ascensió fins a una basílica bizantina. Les excavacions les va iniciar l'arqueòleg alemany Hiller von Gaertringen el 1896 i va posar al descobert antics temples i santuaris de l'època ptolemaica, quan Thera va ser una dependència dels reis grecs d'Egipte. Just a l'entrada de la ciutat l’Heró d'Artèmidor mostra els relleus d'un àguila, un lleó i un dofí. Roma també va deixar la seva empremta amb els banys i nous santuaris. Tampoc hi va mancar un teatre amb unes excel·lents vistes sobre el mar.

Si a Akrotiri es van trobar tauletes escrites en l'alfabet Lineal B a l'antiga Thera es van trobar exemples de l'antiga escriptura grega derivada de l'alfabet fenici.

Avui les tauletes s'han substituït per targetes de crèdit en els comerços dels carrers de la moderna Thera, Firà, on la gran majoria estan destinats a l'activitat estacional dirigida al turisme. Provinents principalment d'Atenes, molts dels empresaris i treballadors desembarquen prèviament a l'arribada dels primers visitants. Firà existeix entre abril i octubre i és llavors quan es bolca al seu balcó natural sobre el cràter, a quatre-cents metres sobre el mar o sis-cents esglaons. Una miríada de terrasses de bars, restaurants i hotels treuen el cap a l'abrupta vessant que acaba al costat de les aigües que envolten el petit port de la ciutat. Seguint la carena a penes mitja dotzena de carrers el recorren en paral·lel fins arribar a la Mitropoli, la catedral de Firà. La seva escassa amplitud les eximeix del trànsit rodat. Però Firà ha crescut, cap al nord en la molt més tranquil·la Firostefani, on els nens locals juguen a les placetes, apartats de les hordes que els creuers llancen a terra diàriament i alguns cartells intenten orientar cap al centre de la població a aquells que hagin perdut el rumb.

No obstant això l'autèntica postal de l'Egeu es troba més al nord, a Oia, on les emblanquinades parets de les esglésies de cúpules blaves tenen de fons un altre blau, el del mar. Oia és una versió limitada de Firà, com aquesta descansa sobre el vertigen del cràter que apunta a la caldera del volcà. Els seus comerços tenen la mateixa orientació i el mateix públic, els seus carrers són probablement més enrevessats i deuen de sumar més graus de desnivells que també duen cap a un port que sembla llunyà des de les altures, és Ammoudi.

A prop de Oia, Finikia és un recés de pau a Santorini, els seus carrers són com els de Firà o Oia, però, allunyada dels circuits turístics, no hi ha ni botigues ni ningú deambulant per ells. Només alguna residència i un auster i solitari bar als afores que promet música en viu al vespre.

Pyrgos és una pintoresca població que està sobre un promontori gairebé al centre geogràfic de Santorini. Els seus retorçats carrers pugen entre passatges coberts i escales fins al cim que domina el vell Kastro venecià al costat de l'església i d’un museu d'icones ortodoxes.

A Firà quan la temperatura comença a baixar alhora que el sol comença el seu retir diari, la gent va cap a les terrasses i als balcons que s'aboquen a la caldera. Rere les siluetes de Nea Kameni i de Therasia el sol prossegueix el recorregut en declivi cap a l'horitzó acompanyat d'un canvi progressiu en el color de ponent. Els nous adoradors de l'astre rei dirigeixen les seves càmeres i els seus telèfons mòbils cap a les últimes llums del dia com si es tractés d'una darrera pregària com en el poema del grec Nikolaos Calas:

Des d'aquí l'illa es veu dramàticament sobre el volcà que la va crear

I segueix el seu treball amb la perfecció d'una encantadora supremacia

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos