Tot al Negre

2013-01-28 11:46
El 1999 freqüentava als francesos que vivien al meu barri. En aquells mesos de finals d'any, s'estava celebrant el campionat mundial de rugbi, esport al qual alguns eren aficionats, fins i tot un d'ells havia jugat anteriorment. Regnava un cert optimisme. El 24 d'octubre havien superat els quarts de final davant Argentina a l'estadi de Landsdowne Road, a Dublín.

El 31 s'enfrontaven en semifinals als All Blacks neozelandesos a Twickenham, Londres. Així que, aquell dia, una vegada proveïts de suficient cervesa ens vam reunir a casa d'un dels meus amics gavatxos. No cal dir a quin dels dos equips feien costat. Jo, em vaig presentar vestit de negre.

Havia seguit, en algunes ocasions, alguna trobada dels kiwis, i sempre recordaré impressionat alguna de les carreres de Jonah Lomu. Mai vaig voler imaginar que es podia sentir intentant detenir aquella bèstia d'Auckland de metre noranta-sis i 120 quilos quan carregava cap al punt d'assaig a plena carrera. Probablement pànic.

Però en aquest nefast dia Cristophe Lamaison va estrenar el marcador per als bleus, i, tot i dos espectaculars assajos de Lomu i de que partien com a favorits, els All Blacks van sucumbir per 43 a 31.


El 12 de novembre, amb la derrota encara fresca, vaig aterrar justament a les antípodes: a l'aeroport de Auckland. Vaig passar el jet-lag i part de la nit en un antre anomenat Hard Rat’s Cafe, en una terrassa a tres o quatre pisos d'alçada, on vaig conèixer un grup de maoris. Vam simpatitzar, i després d'unes quantes jugs de cervesa ja estàvem lamentant el resultat de la semifinal. Van trobar un detall que, entre francesos, em vestís de negre.

Desaparegut el jet-lag va aparèixer la ressaca. Auckland, una de les grans ciutats més tranquil·les i silencioses del món em va semblar terriblement sorollosa. Vaig enfilar Queens fins a Victoria Market i vaig caminar i descaminar mitja ciutat. Al final del dia, quan ja no podia més vaig desembarcar en un restaurant de veritat a Lorne street. Tony’s. Davant unes ostres del Pacífic i un filet mignon Auckland la vida em van semblar sensiblement millor.

Auckland és una ciutat pacífica... i tranquil·la i agradable i manejable. És extensa perquè la majoria dels seus habitants viuen en cases unifamiliars que envolten uns quants gratacels al costat del port. L'àrea que ocupa l'actual ciutat va ser poblada al segle XIV per les tribus maoris Ngati Whātua i Tainui que van construir els, fortificacions, en alguns dels turons volcànics que sobresurten en l'entramat urbà, com el de Maungawhau, Mount Eden, el més alt de l'urbs a només 196 metres sobre el nivell del mar. El 1841 Auckland va prendre el relleu a Kororareka-Russell com a capital de la colònia, encara que la situació de Port Nicholson, el port de Wellington, va semblar finalment més adequat per albergar el Parlament i la casa del Governador, on es van traslladar el 1865. Al llarg dels segles XIX i XX la urbs s'ha anat estenent a l'istme que separa el mar de Tasmània, al sud, de l'Oceà Pacífic, al nord. Aquesta situació li ha permès ser una de les poques ciutats al món que té ports en mars diferents. Al nord el port de Waitemata, que s'obre al golf de Hauraki i, cap al sud, el port de Manukao. L'àrea metropolitana ha incorporat a les poblacions de North Shore i Manukau City allotjant a un cens proper al milió i mig d'habitants, la major concentració humana del Pacífic Sud. La ciutat és el principal nus de comunicacions de la regió. Totes les connexions passen per ella. El clima és terriblement suau, i en barris com Devonport, en l'altre extrem de la badia, des d'on s'aprecia el skyline de la ciutat, la calma és extrema. Tot envejable.


Entre el skyline destaca la torre de comunicacions. Finalitzada el 1997, la Sky Tower, és la més alta de l'hemisferi sud. Té un parell de restaurants i tres miradors. Des del principal, a uns tres-cents metres d'altura es té una perspectiva que, si el dia acompanya, arriba als vuitanta-dos quilòmetres. S'aprecia fins a la península de Coromandel, al sud. Encara que la visió més impressionant és cap avall, Victoria i Federal street, encara que cap dels dos carrers té cap atractiu en particular. Uns vidres reforçats permeten estar dret sobre l'abisme, però el primer intent és fallit, fa l'efecte de trepitjar el no res o de saltar al buit. A baix, en cotxe o a peu, formigues.

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos