Venècia o la Teoria del Laberint

2012-12-04 20:32

Λαβύρινθος, Labýrinzos: en antic grec significa lloc de la destral de doble tall. En temps de la civilització minoica el Labros va ser la destral que va simbolitzar la ciutat de Knossos i per extensió del mite del fill de Pasífae, del Minotaure, insigne habitant del laberint de carrerons del palau cretenc. D'aquí prové etimològicament la paraula laberint.


És possible trobar laberints en multitud de llocs i temps diferents, des dels laberints petroglifs del neolític als jardins francesos del Renaixement elaborats amb treballades tanques. Segueixen reconeixent-se en llocs com els paviments medievals de la catedral de Chartres, la del Duomo de Florència o fins i tot en la de la Salute a Venècia.

Les antigues representacions dels laberints descriuen un recorregut continu amb una entrada i una sortida, sense concedir opcions a l'engany ni permetre alternatives inviables. O mostren mapes, com el del Temple de Salomó a Jerusalem, el de la ciutat de Jericó al segle XIV de Alisha ben Avraham o el concèntric de la fabulosa capital de l'Atlàntida. Circulars o quadrats, però tots ells amb un desenvolupament que generalment consta de set fileres simètriques, amb un principi i un final. A partir d'aquí és possible investigar on resideix el seu significat ocult: un laberint és un periple gnòstic, un diagrama que mostra el desenvolupament en l'evolució del coneixement, una metàfora, en la qual, de vegades, es produeix la paradoxa que l'entrada és també la sortida. La metàfora del laberint aplicada a Venècia significa que per anar d'un lloc a un altre no n'hi ha prou amb l'orientació, cal el coneixement per no acabar davant d'un impàs d'aigua o en un cul-de-sac anomenat corte o pati.
El concepte de laberint en el qual és possible perdre’s, dels ramals sense sortida, dels senders que retornen al seu origen, i de la solució única és sensiblement modern i, tot i que de la mateixa manera se li pot dotar d'un sentit simbòlic, sol tenir un cert component lúdic. Davant del laberint primitiu ofereix l'emblema dels dilemes existencials, la possibilitat de l'elecció, el plaer de l'instant del dubte. Per al filòsof Walter Benjamin el laberint és la pàtria del que dubta.

Jorge Luís Borges, en un dels seus contes de l’Aleph, Los dos reyes y los dos laberintos narra la venjança d'un rei àrab a qui un rei de les illes de Babilònia va tractar d'extraviar en un laberint d'escales, portes i murs. Anys més tard el rei àrab, després de tres dies de camí, va abandonar al de Babilònia en un altre laberint, aquest absolutament exempt de murs, sense tortuositats, sense referències de cap tipus, ni tan sols entrada i tampoc sortida: el desert, el no-res.

Per Umberto Eco encara hi ha un tercer tipus de laberint, generat amb l'aparició de les noves tecnologies. Es tracta del laberint multidireccional que s'estén a Internet. Un pas endavant en la recerca d'un objectiu es tradueix en múltiples possibilitats d'avançar, o retrocedir, o desplaçar-se en paral·lel. És potencialment infinit. Encara a diferència dels que seguien en els passatemps dels periòdics remarcant-los amb un llapis, o dels que, físicament, es recorren a peu, entre verds parets d'arbustos, el laberint de la xarxa sempre té una sortida simple que es troba en una sola tecla. En aquesta categoria es podria adscriure el mateix llenguatge, que per a Ludwig Wittgenstein és també un laberint. Si bé, en algun sentit, cada paraula, o cada text, porten a altres a la construcció d'un conjunt de significats semàntics, la possibilitat d'elecció, error i dubte estan presents en l'elaboració del discurs. En el seu Tractatus-Logico-Philosophicus, Wittgenstein es situa a la primera tipologia de laberints unicursals en elaborar linealment les seves proposicions. El discurs condueix unívocament de principi a final la lògica del desenvolupament del sentit. Però la transgressió sempre és possible. A la lògica del discurs lineal es poden oposar blocs intercanviables de text com va fer Julio Cortazar a Rayuela, o simplement destruir-la amb les tècniques literàries del cut-up i fold-in ideades per Brion Gysin i desenvolupades per William Burroughs en novel·les com Nova Express o The Soft Machine, laberints sense sortida en què el llenguatge és un virus que només és possible exterminar privant al text de sentit.

Venezia é un laberinto. O més aviat un puto laberint, com vaig sentir en boca d'un turista espanyol quan, durant la meva primera estada, no portava ni una hora a la ciutat de la llacuna. Tot i que quan es pregunta a un venecià per una direcció la resposta és invariablement tutto diretto, és a dir, tot recte, no és completament falsa la noció que Venècia és una mena de laberint. Per ser exactes i tal com el Labros era una destral de doble tall, Venècia és un doble laberint: el que està format per la seva intricada xarxa de carrers... i un altre aquàtic que entrellaça els seus rius i canals. Aquest últim sempre té sortida, només cal deixar-se portar pels corrents de les marees o pel salari d'un gondoler. El primer és més incert, no sempre amb una continuïtat clara, que, en més d'una ocasió, obliga a tornar sobre els passos ja recorreguts després d'arribar a una corte sense sortida, o topar amb els esglaons d'una riva que porten directament a l'aigua d'un canal.

I tot i així, de vegades, segons el caprici de les fases lunars i dels vents del sud, sol passar que entre tardor i hivern tots dos es barregin en virtut del nivell de les marees. L’aqua alta que complica la vida als venecians i sorprèn als turistes rellenteix i transforma tots dos laberints en una osmosi única al món.
Qual fil d'Ariadna existeixen els nizioletti, - petit llençol en dialecte venecià -, aquests petits rectangles blancs que decoren arreu cada cantonada del paisatge urbà. La majoria indiquen només el topònim, però també els hi ha que mostren l'inici o final del terme d'un sestiere, d'una parròquia, o els que assenyalen una direcció. Aquests últims de color groc, una subtil picada d’ullet  sobre el color del fil que va guiar Teseu?, En lloc del blanc habitual, clamen Per San Marco, Per la Accademia, Per Rialto ... fins i tot es venen samarretes amb aquest motiu a Lista de Spagna o a la Piazzeta San Marco. Venècia és un món en el qual no només és possible perdre’s entre el seu embolic de carrers i carrerons, sinó que també és possible fer-ho en els ensomniïs que proporcionen els seus noms i les històries i llegendes que se'ls atribueixen. On sinó seria possible trobar un carrer de l'Amor dei Amici, de la Donna Onesta, de la Morte, un carrer Larga dei Proverbi, una cort Stupenda, de la Vida, l'Occhio Grosso, una Fondamenta de la Tette o de les Turchette, un pont de les Maraveglie o del Diavolo, de la Cortesia, de la Umiltà o Celestia. O una cort Sconta detta Arcana?

Amb el temps i a través de successives visites crec que he adquirit la estranya obsessió de pretendre memoritzar la ciutat al complet, en congruència, encara que no ho sabés, amb l'opinió del matemàtic francès Pierre Rosenstiehl qui sosté que la resolució d'un laberint consisteix en la seva completa exploració. En ells és la manca de referències la que porta a la pèrdua, i amb aquest a la recerca. La solució passa, de vegades, per un complet i minuciós coneixement de cadascun dels seus rams, dels seus carrers i racons.


Però tornant a la idea del periple gnòstic, s'avança progressivament en el coneixement. Aquesta vegada de la pròpia ciutat i del seu caràcter, amb l'avantatge afegit que proporciona tornar sobre els passos caminats per retrobar detalls no observats anteriorment. Rememorar els escenaris de les aquarel·les de William Turner o de Maurice Prendergast, els olis de Canaletto o Bellini. O entreveure les línies escrites per Byron, Mann o Brodsky. Sentir les notes d’una peça de Vivaldi que llisquen sota la porta d'una església entre Campo San Vidal i Campo San Stefano. Mirar de reüll el reflex de la façana de I Frari al riu del mateix nom en un dia mitjanament assolellat. Trobar una porta que no duu enlloc enmig del carrer. Descobrir un elefant de pedra entre les columnes de la Scola Grande di San Rocco o un cor, també de pedra, sota l'arc d'un sotoportego a la Salizada del Pignatier. Llegir els lloms dels llibres de la biblioteca armènia a San Lazaro degli Armeni, o de la biblioteca Marciana a San Marcos, a la recerca d'algun incunable com el Hypnerotomachia Poliphili de 1499. Trobar en una estranya llibreria una parella de ninots amb els ulls tancats desitjant desesperadament un petó. Imaginar els palaus del Gran Canal en la seva època de major esplendor o els pous amb vida pròpia a les corts de Castello o Cannaregio. I quan un ja no sent les cames, després d'un empatx gnòstic d'un calibre moderat, queda una infinitat de terrasses on seure i recuperar-se amb l'aperitiu venecià per antonomàsia, encara que les males llengües insinuïn que es tracta d'una invenció austríaca. El Spritz: vi blanc, Campari, sifó, gel, una rodanxa de llimona i una oliva. Salut!

© J.L.Nicolas

 

Veure més fotos