A la Punta Curta, Seta

2018-06-15 13:52

La Pointe Courte és un petit barri de pescadors que està gairebé aïllat rere de l'estació ferroviària i l'enllaç de l'autovia. Encarat al gran estany salat de Thau sembla un món a part a la ciutat on van néixer Paul Valéry i Georges Brassens.

Per arribar-hi, caminant des del centre de la ciutat, cal superar un parell de ponts. El primer és un pont llevadís amb estructura de ferro colat per on circula el trànsit rodat que es dirigeix, en direcció al nord, a l'estació i cap a Frontignan o, en direcció sud, cap al braç de terra on hi ha les platges de Seta. El pont va ser construït pels Etablissements Daydé l’any 1949 a Paris, tal com es llegeix en una placa cargolada i fixada per l'òxid en un dels braços. Després d'aquest cal creuar per sota l'últim gual del Canal Royal, el pont del ferrocarril. A partir d'allà s'aprecia en profunditat l'extrem de la principal via d'aigua de la ciutat i el Quai de Mistral en tota la seva longitud i, al fons, les dues balises que assenyalen l'entrada al canal. Al costat de la de l'esquerra hi ha l'edifici de finals del XIX de l'estació de biologia marina.

Ja a la Pointe Courte el primer que es troba és la pissarra de l'únic cafè restaurant del barri que ofereix ostres de Bouzigues, anxoves, cargols, musclos, sèpia i altres delicadeses extretes del mar.

El barri té una forma triangular que recorda la proa d'una nau endinsant-se en les tancades aigües de Thau. Originàriament es va formar de la conglomeració de barraques dels pescadors que van aprofitar l'espai de terra que va deixar lliure la construcció de la línia ferroviària entre Bordeus i Tarascó, fins que progressivament van ser substituïdes per petits habitatges unifamiliars que es van anar alineant en els pocs carrers que conformen el veïnatge. Un veïnatge que s'ha forjat un caràcter particular, algú va escriure que si Seta ja és singular en si mateixa la Punta encara ho és més, fins i tot es té la sensació d'estar allunyat de la ciutat, d'estar en un enclavament aïllat en el qual barques, aparells i xarxes s'apilen anàrquicament entorn a l'espai semitancat del dic que protegeix al petit port, un dic que algú ha batejat amb el nom del cèlebre cantautor de Seta, George Brassens. També diuen que Pointe Courte fa olor de peix, ha de ser l'olor que atrau gats i gavines, omnipresents en un ambient que Jacky Villacèque, periodista de Midi Libre ha descrit: on ne traverse pas ces qualques arpents comme on remonte une rue de banlieu. Il y a ici quelque chose de plus épais dans l'atmosphère, quelque chose qui retient la marche, qui interdit la grande enjambée… Atmosphère, atmosphère. (“No es creuen aquestes quatre passes com es creua per un carrer de l'extraradi. Aquí hi ha alguna cosa més espessa a l'atmosfera, quelcom que alenteix la marxa, que prohibeix les passes llargues... Atmosfera, atmosfera”). I també és manifest un particular sentit de l'humor que s'exhibeix en alguns cartells que resen al costat de la porta d'alguns habitatges: interdit aux chiants, autenthique pointu o potser el millor: En cas d’absence je ne suis pas là, si vous n’êts pas là non plus il n’y a personne! (Prohibit el pas als pesats, veritable veí. En cas d’absència no hi soc allà, si tu tampoc hi ets allà és que no hi ha ningú!).

La Pointe Courte està encarada per la Pointe Longue, que sembla un reflex, encara que menys compacte, separat pel Canal Royale, el canal principal de Seta que uneix l’Etang de Thau amb les aigües del Mediterrani, allà on entre finals de juny i principis de setembre, particularment per les festes de Sant Lluís, se celebren les tradicionals justes entre embarcacions. Al setembre arriba la temporada de pesca de l'orada, centenars de pescadors de canya, la majoria vinguts de fora, s'alineen a banda i banda de l'entrada del canal a l'espera del pas dels peixos que abandonen les aigües de l’Estany de Thau per dirigir-se a mar obert. De fet, per aquesta raó, el moll que recorre el canal al llarg de la Pointe Longue es diu Quai de la Dorade.

El triangle que forma la Pointe Courte és recorregut longitudinalment per cinc carrers, que en els seus extrems són: el moll de Mistral, a ponent, i el passeig de Louis Vall dit le Mouton on l'escullera. Entre les dues vies discorren la rue du Président Carnot, dedicada a Marie François Sadi Carnot, un enginyer de ponts i camins nascut a Llemotges l’any 1837 qui va ser ministre d'obres públiques, de finances i fins i tot va arribar a la presidència de la Tercera República entre 1887 i 1894. Va morir assassinat a Lió per Sante Caserio, un anarquista italià. La següent i central és la rue de Louis Roustan, a la qual segueix la rue de la Petanque que es complementa amb l’Allée du Jeu de Boules. Les travesses estan dedicades a les professions: Barreurs, Rameurs, Pecheurs - timoners, remers, pescadors - i als Jouteurs que participen en les justes. Una de les travessies porta el nom de la directora de cinema Agnès Varda. La cineasta francesa, precursora de la Nouvelle Vague, va rodar aquí el 1954 el llargmetratge que va titular amb el nom del barri, La Pointe Courte, en què analitzava el retorn d'un home i el retrobament amb la seva dona, protagonitzats per Philippe Noiret i Sylvia Monfort. En una entrevista al diari Libération Varda va exposar que la va fascinar “la lumière écrasante de ce quartier insolite”, la llum aclaparadora d'aquest barri insòlit.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies