Al Sud del Rosselló

2018-02-21 10:05

On la costa es torna abrupta i, on abans de dir-se brava es diu vermella, en un territori que es coneix com la Marenda i on els Pirineus, en el seu descens cap al mar, es tornen suaus i prenen el nom de Serra de les Alberes.

En qualsevol cas són dos topònims lògics, Albera prové del llatí alberia, blanc, i Marenda és una derivació de maresma, rares en una costa amb poques platges que està habitada des d'antic. Es creu que Port Vendres va poder ser un assentament fenici i posteriorment grec, potser com les no molt llunyanes Agde o Roses, però el nom és romà, Portus Veneris, el port de Venus, probablement la Venus de Pirene que esmenten Estrabó, Plini i Ptolomeu. Durant l'Edat Mitjana va ser, amb Cotlliure, un important port d'entrada i sortida de mercaderies per al Regne de Mallorca i és quan el seu nom deriva al català Port Venres de Cobliure abans d’esdevenir Port Vendres.

El passat romà de la localitat es reflecteix en el nombrosos vestigis trobats del comerç marítim de l'època. El 1929 es va descobrir el derelicte d'una embarcació romana però no va ser fins el 1953 quan es van iniciar excavacions submarines d'una manera sistemàtica en fundar-se el Groupe de Recherches Sous-marines du Roussillon, una moneda de l'emperador Constantí va permetre datar l'època del naufragi.

Actualment Port Vendres és una població relaxada que viu en torn del port, el turisme no ha substituït per complert la pesca ni el tràfic de mercaderies. Davant del port hi ha una gran plaça, la place de l'Obélisque, que exhibeix el monòlit, obra de Charles de Wailly, arquitecte del rei, que des de setembre de 1780, durant el regnat de Lluís XVI, recorda en els baix relleus les línies mestres de la política del rei: la llibertat de comerç, l'abolició de l'esclavitud, la reconstrucció de la marina i, el quart, al navili real Le Sensible, arribant el 13 d'abril de 1778 a Falmouth, Massachusetts, el qual va portar les còpies del tractat d'aliança amb les colònies recentment independitzades de la corona britànica.

A un altra plaça que també dona al port, la Castellane, una parella de enamorats de pedra, Fenouil i Fenouille s’abracen a l’ombra intermitent de l’arbrat.

Aquí, l'ubic arquitecte militar francès Sébastien la Preste de Vauban, va fer construir tres baluards per defensar el port, els bastions de Fanal, Béar i de la Presqu'île, dels quals només ha quedat la Tour de l'Horloge per donar la hora. Més recent és l'església de Notre Dame de la Bonne Nouvelle, de 1888, amb una nau neogòtica. L'escultor Arístides Maillol es va encarregar del monument als caiguts en la contesa mundial, la Gran Guerra.

A la costa, a més de la concorreguda platja de Paulilles hi ha punts amb noms curiosos com menys: la Punta del Genovés, la Punta de Phyteas, el navegant grec, el Rec del Cony o la Punta del Mal Cagar.

Si Port Vendres envolta al seu port, set quilòmetres al sud, Banyuls envolta la seva platja, a la cala de Fontaulé, almenys des que es va convertir en un nucli agrupat entorn de l'església de Sant Joan Evangelista, que sobre l’any 1280 s’anomenaria Sant Joan Baptista. Aquesta va ser la segona església parroquial la primera és la allunyada ermita de Notre Dame des Abeilles. Dos textos testifiquen l'antiguitat del temple, un de 1135 quan Gausfred III, comte de Rosselló, atorga una donació a Sant Quirze de Colera, esmentant Santi Johannis de Baniuls. El 1197 el contracte de matrimoni de Ramon de Castell Rosselló amb Saurimonde de Peralada cita Sancti Johannis de Banullis de Maresma. Avui, al costat d'un cementiri forma part del barri de la Rectoria.

Banyuls és conegut pels seus vins generosos, l'activitat principal de la zona s’aboca a la vinya i en la vintena de cellers que elaboren els vins dolços, protegits per una denominació d'origen controlada. El vi de Banyuls és un vi fortificat, del tipus dels de Porto, Madeira o Xeres però que aquí s'elabora a partir de la varietat de raïm garnatxa. Els vins s’envelleixen per maceració, quan la fermentació arriba a un cinc per cent d'alcohol se li afegeix un destil·lat de divuit graus abans d'iniciar el procés d'envelliment en botes de roure. Segons la variació en el procés es comercialitzen posteriorment com tradicional, vintage, mise tardive o blanc. Per l'anomenat Grand Cru s'exigeix ​​que contingui un mínim del 75% de raïm garnatxa en la composició.

El 1861Banyuls va veure néixer l'escultor Aristide Maillol, un dels més representatius del segle XX, qui als vint anys es traslladaria a Paris. Quan va tornar a la seva terra natal, el 1910, es va instal·lar en una finca a la vall del Roume, als afores de la població. Actualment la casa s'ha convertit en museu de l'obra de Maillol on s'exposen alguns dissenys i dibuixos i, per descomptat, estàtues, entre elles la petita Léda, de 1900. Sobre aquesta, una carta del crític d'art Octave Mirabeau dirigida a l'escultor i publicada a La Revue del primer d'abril de 1905 citava la reacció que va tenir Auguste Rodin davant de la peça: Il la retournat dans tous les sens, sous tous ses profils, il la regardait, l’observait, l’épiat en toutes ses parties. “C’est absoloutament beau, disait-il, … et savez-vous pourquoi c’est si beau?...c’est que ça n’accroche pas la curiosité…je ne connais pas dans tout la sculpture moderne un morceau qui soit aussi absolument chef-d’œuvre.”(Ell llavors la va girar en totes les direccions, en tots els seus perfils, mirava, observava, l’escrutava en tota la seva superfície. "És absolutament bella, va dir,... i saps per què és tan bonica?... és que no captiva la curiositat... No conec en tota l'escultura moderna cap peça que sigui tan absolutament una obra mestra"). En els jardins, es troba la seva tomba al costat d'una estàtua que representa a la Mediterrània de la que va tenir dubtes en titular-la. En va dir primerament la Pensée, la Douleur, Jeune Fille au Soleil, fins que va donar amb l’argument: Mon idée, en la sculptant, était de créer une figure jeune, lumineuse et noble. Tout cela, n’est-ce pas l’esprit méditerranéen? (La meva idea, esculpint-la, va ser la de crear una figura jove, lluminosa i noble. Tot això ¿no és l'esperit Mediterrani?)

Cervera de la Marenda, Cerbère per als francesos, és població fronterera, particularment per a la línia ferroviària. La primera línia transfronterera va ser acordada el 1864, dotze anys més tard, el 1876 s'obria el túnel de Belitres i el 1878 s'inaugurava la Gara, l'estació. La diferència de l'ample de via, seixanta centímetres, entre les línies peninsulars i la resta d'Europa obligava a fer aquí el canvi de mercaderies i passatgers d'un comboi a un altre. El ferrocarril va emprar a nombrosos treballadors, inicialment per a la construcció de les infraestructures i posteriorment per gestionar-les. Una ocupació que va estar en voga entre els anys 1878 i 1970 va ser la de transbordadora de taronges. El cítric era una exportació corrent i, com la resta de mercaderies, calia canviar-les d'un vagó a un altre. Per a aquest menester era comú contractar dones. Un cop situats els vagons de càrrega en paral·lel amb les portes enfrontades, elles s'organitzaven en grups de cinc, dos descarregant i tres carregant a l'altre vagó. Es calcula que d'aquesta manera es van emprar unes cinc mil persones que van manipular vint milions de tones de taronges i quinze milions més de tones de productes diversos. Un monument compost per un vagó de càrrega tancat i la figura de bronze recorden a les carregadores. La millora de les carreteres i la inauguració en els anys seixanta de l'autopista que creua la frontera per la Jonquera va marcar l'inici del declivi de l'ús del ferrocarril per al transport de mercaderies. El canvi d'ample de via no s’automatitzaria fins a finals del segle XX. El 1998 hi van transitar quinze mil trens que van transportar dos milions i mig de tones de mercaderies.

Al costat de les vies es va construir el 1932 l'hotel Belvédère du Rayon Vert - mirador del raig verd -, un edifici particular que, el 1987, va ser declarat monument històric de França. L'hotel va ser dissenyat per l'arquitecte de Perpinyà Léon Baille, en una època en que l'art-decó estava en auge i en què l'allotjament a la població s'ocupava amb els passatgers en trànsit. L'edifici, per aprofitar la forma del solar encaixonat entre les vies del tren i la carretera, té una planta triangular amb una cantonada que recorda la proa d'una embarcació. A l’època va gaudir de tot el confort que es podia oferir a la clientela: sales de jocs i de ball, restaurant, una cotxera, una pista de tennis a la teulada i fins i tot una sala de cinema. El nom de l'hotel fa referència al famós raig verd, aquell que il·lumina l'horitzó marítim en l'últim instant de la posta de sol, tot i que aquí, ponent quedi rere les muntanyes.

I si del raig verd se’n fa referència a una obra de Juli Verne, una altra del mateix escriptor parla del far de la fi del món, sense ser tan aparent, el mateix nom que se li ha donat al que assenyala la costa al costat de Cervera, construït a vuitanta metres d'altura sobre el mar el 1904.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies