De Ragusa a Dubrovnik

2018-05-04 13:09

Non bene pro toto libertas venditur auro, la llibertat no es ven ni per tot l'or del món. La República de Ragusa, quan va ser ciutat-estat a la costa dàlmata, va haver d'aprendre a nedar i guardar la roba entre les turbulentes aigües que separaven venecians de turcs per mantenir-se fidel al seu lema.

Avui coneguda pel nom eslau, Dubrovnik va néixer de dues ciutats separades per un canal. L'assentament original es va establir en una illa que va rebre el nom de Laus, roca en grec, que acabaria derivant en Ragusa. A l'altra banda del canal, al turó unit a la costa i poblat per alzines, dubrava, es va crear Dubrovnik. A l'encegar-se la via d'aigua, tots dos nuclis van quedar units. Des de la seva fundació Ragusa va estar vinculada a l'Imperi Romà d'Orient, a Constantinoble, fins al saqueig d'aquesta el 1204 durant la Quarta Croada, quan va ser incorporada a la República de Venècia i de la qual va prendre com a exemple les institucions, creant el Consilium Maiorum, és a dir, el Senat, així com la cerimònia que anualment enllaçava Venècia amb l'Adriàtic en el matrimoni amb el Mar. En el cas de Ragusa, cada dia 3 de febrer, durant la celebració de Sant Blai, els almiralls de la flota desplegaven la senyera del patró de la ciutat pronunciant una lloança a la qual la gent responia: Llarga vida a Sant Blai a la terra i al mar! Que Sant Blai, el bisbe armeni que va viure al segle IV, és el patró de la ciutat s'evidencia pel nombre de talles seves que hi ha repartides per tot arreu, sobre les portes que travessen les muralles, sobre aquestes al port i evidentment sobre l’església.

L’any 1358 Ragusa va trencar els llaços amb la Sereníssima, passant a ser una ciutat independent, tot i que tributària del regne hongarès. Entre els segles XV al XIX va gaudir d'una notable prosperitat, va ampliar el territori sobre les illes de Mljet i Lastovo i sobre la península de Peljesac; va arribar a disposar d'una flota pròpia de dos-cents vaixells i unes hàbils dots per a la diplomàcia que van facilitar la supervivència entre les potències mediterrànies. Va tenir oberts vuitanta consolats i, anys més tard, va ser un dels primers estats europeus a reconèixer la independència dels Estats Units d'Amèrica. També va sobreviure al terrible terratrèmol de 1667 que va devastar la ciutat i va acabar amb gairebé la meitat dels habitants. No obstant això la Libertas no es perdria sinó fins a l'arribada de les tropes napoleòniques que es van apoderar de tota Dalmàcia.

Avui Stradun, sobre el canal que es va cegar, és la principal via del nucli antic i aparador de la ciutat. Uneix les dues portes extremes, la de Ploce i la de Pile i al llarg del seu recorregut hi ha els edificis públics més rellevants de la vella Ragusa. A la plaça Luza es concentren el palau del rector, el palau Sponza i Crkva Sv Vlaha, l'església de Sant Blai. El primer va ser residència del governador de la República, el qual era nomenat mensualment per aclarir dubtes sobre cap afecció per l'erari públic. Durant aquest període no li estava permès sortir del palau si no era per alguna raó de força. En la construcció original hi va participar l'arquitecte napolità Onofrio della Cava qui també desenvoluparia el sistema d'abastament d'aigua a la ciutat. El palau posseeix un extraordinari pòrtic amb columnes. En els capitells hi ha talles de Pietro di Martino, un retrat d'Escolapi i el judici de Salomó. En l'actualitat el palau acull la secció històrica del Museu de Dubrovnik. Molt a prop, el Palau Sponza, una mansió gòtica i renaixentista del segle XVI, va ser en el seu moment duana, tresoreria de l'estat, casa de la moneda, banc i armeria. Construït pel mestre local Paskoje Milicevic té un bell pòrtic que dóna a la plaça. Avui acull l'arxiu de la ciutat en el què hi ha una gran col·lecció de manuscrits mil·lenaris. El palau va ser un dels pocs edificis públics que van suportar el terratrèmol de 1667. Al davant hi ha l'església de Sant Blai, dedicada al patró de la ciutat. Va ser reconstruïda el 1715 ja que va resultar afectada pel terratrèmol i destruïda per un incendi el 1706. I enmig de la plaça s'alça la columna de Rotllà, o d'Orlando, l'heroi medieval de Roncesvalles, aquí obra de Bonino de Milà. La longitud de l'avantbraç dret de la figura s'usava com a unitat de mesura, era un braç ragusà, equivalent a 51,2 cm. A l'asta que s'alça sobre la columna onejava la bandera blanca amb la imatge de Sant Blai, ensenya de la República de Ragusa. La catedral queda a prop, una mica més enllà de l'església, va ser reconstruïda després del terratrèmol i conserva les relíquies del sant: el cap i un braç. Al costat, un campanar que arriba als trenta set metres sobre el carrer mostra un rellotge que indica, a més, les fases de la lluna. A dalt dues figures de bronze, cada cop més verdes, fan sonar periòdicament la campana.

Seguint cap al sud hi ha les escales barroques que recorden aquelles de la Piazza de Spagna a Roma, encara que de menors dimensions, porten a l'esplanada on hi ha l'església de Sant Ignasi i al barri que al costat de les muralles de mar forma un petit laberint de escalinates i passadissos sota pòrtics. En ocasions, quan plou amb ganes, els graons semblen una successió d'autèntiques cascades. En aquest extrem de la ciutat, gairebé a l'entrada de la porta de Ploce, els dominics van aixecar el seu monestir que va acumular una gran biblioteca i una gran col·lecció d’obres pictòriques.

De nou a Stradun, en aquesta ocasió a l'extrem oposat, es troba el convent franciscà, la façana lateral segueix el carrer on hi ha el portal gòtic de la Pietà, amb les figures de Sant Jeroni, Sant Joan Baptista i, sobre ells, el Creador, una gran talla feta el 1498 pels germans Peter i Leonard Petrovic. A l'interior del monestir hi ha la que es diu que és una de les farmàcies més antigues d'Europa, data de l'any 1317 i una biblioteca amb manuscrits antics i incunables. El monestir té dos claustres, el que està obert al públic és romànic tardà amb alguns curiosos capitells sobre les columnes. Al costat del monestir hi ha la petita església votiva de Sant Salvador, de l'any 1520.

A la plaça que s'obre enfront de Sant Salvador hi ha la Gran Font d’Onofrio, construïda per l'esmentat arquitecte napolità el 1438. Dubrovnik va optar, com segles abans havien fet els romans, per disposar d'aigua fresca en lloc de dependre de l'acumulació de aigua de pluja. Es va construir un aqüeducte que subministrava a la ciutat des de la deu de Sumet, a una dotzena de quilòmetres. De la font coberta l’aigua brollava a través dels setze canells i va estar extraordinàriament ornada fins al dia del terratrèmol, d'aquella decoració no queden més que els mascarons que envolten cada canell. El subministrament arribat per l'aqüeducte tenia altres derivacions, una que arribava fins al port, una altra al call, i dues mes, a l'atri del Palau del Rector i al claustre dels franciscans. A Luza hi ha la Petita Font d'Onofrio, una derivació més, l'ornamentació de la qual va ser esculpida per Pietro de Milà.

Stradun, a més de ser l'eix de la ciutat, és la zona més plana d'aquesta. La via paral·lela, Prijeko ulica acapara els restaurants elegants amb les taules disposades al llarg del carrer. Des d'aquesta, tots els carrers que es dirigeixen cap al nord no són més que una successió d'escalinates. El mateix succeeix cap a la part meridional, els carrers paral·lels imiten una mica el caràcter de Stradun, potser fins i tot amb més botigues. Aquí els restaurants serveixen pizzes i cuina italiana i aviat arriben les escales que porten a l'extrem de la ciutat, allà on la limiten les muralles i el mar.

Aquestes, més que defensar la ciutat, van desaconsellar atacar-la, modificades i ampliades amb el pas del temps cobreixen un perímetre de gairebé dos quilòmetres amb setze torres i, en alguns punts, arriben a un gruix de sis metres. Cinc fortaleses completen la protecció atorgada per Sant Blai. Dues d'elles, Revelin i Sant Joan, tancaven el port, allà on es fabricaven les galeres i arribaven les mercaderies de ponent i llevant i que avui es disputen les terrasses dels restaurants. Sant Joan és avui Museu Marítim i aquari. Per la part de terra la Torre Minceta dissuadia de qualsevol intent d'aproximació cap a la muralla amb fins hostils. El nom deriva de la família que va tenir la propietat d'aquests terrenys, la família Mencetic. L'hecatombe que va suposar per a Occident la caiguda de Constantinoble el 1435 va aconsellar reforçar-la, més quan els turcs van ocupar Bòsnia. El fort Bokar i la fortalesa de Lovrijenac s'ocupaven de la part de ponent i del mar, l'última separada de la ciutat i completament autònoma sobre un penya-segat de trenta set metres.

L'única vegada que es va posar a prova la resistència de les defenses va ser durant la desintegració de Iugoslàvia. Dubrovnik va patir un dur setge que es va prolongar nou mesos. A l'octubre de 1991 l'exèrcit federal va iniciar l'ofensiva i el bloqueig. Malgrat les protestes de la comunitat internacional els atacs no van obviar el casc antic, patrimoni de la humanitat des de 1979. Belgrad hi havia justificat els atacs a Croàcia en la defensa de la població d'origen serbi. A Dubrovnik els residents serbis es van comprometre en la defensa de la seva pròpia ciutat davant una agressió injustificada.

A principis de setembre de 1992 va arrencar a La Haia la conferència internacional sobre el conflicte iugoslau. Sèrbia va creure que era el moment més adequat per pressionar.

Com si es tractés d'un comiat, l'últim va ser el pitjor bombardeig. Faltaven dotze minuts per a les sis del matí del dia de Sant Nicolau, 6 de desembre, de 1992, quan va caure el primer obús. Fins a quarts de dotze del migdia, quan es va aturar la letal pluja, havia impactat a la ciutat vella la diabòlica xifra de 666 projectils. El bombardeig va colpejar particularment Stradun i va causar dinou víctimes. Entre elles el fotògraf Pavo Urban. Aquest s’havia interessat per la fotografia a través del teatre. Quan es va establir el setge va tornar des de Zagreb i va començar a captar el bloqueig de la ciutat des de dins publicant les seves instantànies en els rotatius Slobodna Dalmacija, Dubrovački Vjesnik i també pel recentment creat Ministeri d'Informació.

Aquell matí Pavo va prendre les seves dues càmeres, una carregada amb diapositiva i l'altra amb blanc i negre i va entrar al nucli antic per la porta de Ploce. Es va parapetar sota el pòrtic del Palau Sponza, a la plaça Luza i enfront de l'església de Sant Blai. Allà arrenca Stradun i les primeres instantànies en color capten el carrer completament buit i la flamarada causada per l'impacte d'un projectil, tremola el carrer i li fa moure la càmera, la gira i fa successives tomes verticals que recullen la columna de fum que s'alça. De nou en posició horitzontal reapareix el campanar de l'església franciscana en esvair-se el fum. En primer terme, a l'esquerra de la imatge s'aprecia el panell en què es publicaven els noms de les víctimes causades pels atacs de l'artilleria sèrbia. Urban va canviar d'aparell, el carregat amb pel·lícula monocroma per prendre les que serien les seves últimes fotografies, la seqüència de cinc disparades en un breu interval mostren una nova explosió al costat de l'església de Sant Blai. El fum i la pols fan onejar la bandera hissada sobre el monòlit de l'estàtua de Rotllà, protegit amb un parapet de llistons de fusta. No hi ha més. Urban va ser ferit a l'estómac per un resquill de metralla. Va quedar estès cap per amunt inanimat. Tenia 23 anys.

L'endemà Miodrag Jokic, vicealmirall de l'exèrcit federal, i diversos representants croats van acordar un alto el foc i el cessament del bloqueig durant les converses mantingudes a Srebreno, al sud de Dubrovnik. Per al mes de maig l'aïllament s'havia esvaït completament. En Pavo no hi era per retratar-ho.

© J.L.Nicolas

 

Veure mes fotografies