El Mar Tirrè
A l'oest de la península Itàlica, davant de les costes toscanes, les del Laci, de la Campània i Calàbria i tancat per les grans illes de Còrsega, Sardenya i Sicília, s'estén una superfície marina que abasta uns 275.000 quilòmetres quadrats. És el Mar Tirrè, una sucursal de la Mediterrània.
La publicació de l'International Hydrographic Organization, Limits of oceans and seas, en la tercera edició publicada a Montecarlo, defineix concisament els seus límits geogràfics: “In the Strait of Messina: a line joining the North extreme of Cape Paci with the East extreme of the Island of Sicily, Cape Peloro. On the Southwest: a line running from Cape Lilibeo (West extreme of Sicily) to the South extreme of Cape Teulada in Sardinia. In the Strait of Bonifacio: a line joining the West extreme of Cape Testa in Sardinia with the Southwest extreme of Cape Feno in Corsica. On the North: a line joining Cape Corse (Cape Grosso) in Corsica, with Tinetto Island and thence through Tino and Palmaria islands to San Pietro Point on the coast of Italy”. (“A l'estret de Messina: una línia que uneix l'extrem nord del cap Paci amb l'extrem est de l'illa de Sicília, el cap Peloro. Al sud-oest: una línia que va des del cap Lilibeu (extrem oest de Sicília) fins a l'extrem sud del cap Teulada a Sardenya. A l'estret de Bonifacio: una línia que uneix l'extrem oest del cap Testa a Sardenya amb l'extrem sud-oest del cap Feno a Còrsega. Al nord: una línia que uneix el cap Corse (cap Grosso) a Còrsega amb l'illa de Tinetto i, des d'allà, a través de les illes de Tino i Palmaria, fins a la punta de San Pietro a la costa italiana”. Limits of oceans and seas, Límits d'oceans i mars, Tercera edició de la publicació especial núm. 28 de 1953, pàg. 17, Mònaco.)
El Tirrè enllaça amb el Mediterrani Occidental a través de l'ampli pas entre les illes de Sicília i Sardenya; pel canal de Còrsega i l'estret de Bonifacio, als onze quilòmetres que separen aquesta última illa de Sardenya; però també, amb el Mar Jònic, per l'estret de Messina, on els autors clàssics van voler veure les monstruoses Escil·la i Caribdis; o, al nord de l'illa d'Elba amb el Mar de Ligúria.
A més de les tres grans illes, tres de les quatre majors de la Mediterrània —Còrsega és menor que Xipre —, hi ha una miríada d'illes i arxipèlags menors. Entre ells el Toscà, que separa el Tirrè amb l'esmentat Mar de Ligúria; les illes Pontines, al nord-oest de Nàpols i més a prop de la capital de la Campània, Ischia, Procida i Capri, tanquen el Golf de Nàpols. A l'oest de Sicília es troben les Ègades i, al nord, les illes Eòlies, properes a l'estret de Messina; algunes han estat cèlebres no tan sols com a escenaris de cinema sinó per la falla que divideix Europa d'Àfrica i que causa sismes i erupcions tan notòries com la que va destruir Pompeia.
Tres potències es van disputar, en un moment o altre, el control de les aigües del Tirrè: etruscs, cartaginesos i grecs. La batalla de Cumas, guanyada per colons hel·lens l'any 474 a.C. va marcar el límit meridional de la influència etrusca, mentre que, per contra, van ser els etruscs els qui, aliats amb Cartago, van expulsar els foceus d'Alàlia, a Còrsega. Els cartaginesos van controlar les costes occidentals de Sicília on havien fundat les ciutats de Lilibeu (Marsala), Munzia, Panormos (Palerm) i Solunt, i va ser en aquesta illa on es van enfrontar en més d'una ocasió amb les colònies gregues, fins que tots dos van ser derrotats per una potència emergent, Roma, la qual, després de les guerres sostingudes, principalment contra els cartaginesos, entre elles la cèlebre Batalla de les Ègades, es va fer amb el territori i va establir les primeres bases del que havia de ser el seu mar privat: el Mare Nostrum.
Els orígens del nom, Tirrè, cal cercar-los en l'abundant material que van proporcionar mites i llegendes, ja que al mateix territori que van anomenar Tirrènia, tot i que també va ser conegut com a Etrúria, es van fundar dotze ciutats, les que van ser les principals poblacions etrusques. Heròdot, Estrabó i altres autors grecoromans vinculen l'origen dels pobles itàlics —etruscs i llatins — amb la caiguda de Troia, bé sigui a través de Tirrè o amb el periple d'Enees.
Segons algunes fonts, Tirrè era fill d'Atis i Calitea, en altres d'Hèracles i de la princesa lídia Ònfale. Robert Graves assenyala ambdues opcions: “He (Heracles) fathered on her (Omphale) three sons (…) Some add a fourth, Tyrrhenus, or Tyrsenus, who invented the trumpet and led Lydian emigrants to Etruria, where they took the name Tyrrhenians; but it is more probable that Tyrrhenus was the son of King Atys, and a remote descendant of Heracles and Omphale”. (“Ell (Hèracles) va engendrar amb ella (Ònfale) tres fills (…) alguns afegeixen un quart, Tirrè o Tirsè, que va inventar la trompeta i va conduir els emigrants lidis a Etrúria, on van adoptar el nom de tirrenis, però és més probable que Tirrè fos fill del rei Atis i un remot descendent d'Hèracles i Ònfale”. (Robert Graves, The Greek Myths, 136 g). Estrabó va escriure a la seva Geografia: "És cert que els romans es refereixen als tirrens com etruscos i toscos. Però els grecs els van anomenar així, segons es diu, en record de Tirrè, fill d'Atis, qui va enviar colons fins aquí des de Lídia. En efecte, a causa de la fam i de les penúries, Ònfale, dentre els dos fills que tenia es va quedar, decidint-lo a l’atzar, amb Lido, mentre a Tirrè el va fer salpar en una expedició acompanyat de la major part del seu poble. A l’arribada, va anomenar aquest territori amb el seu propi nom, Tirrenia, i va fundar dotze ciutats”. (Estrabó, Geografia, Llibre V, 2.2). Heròdot, a la seva Història, també apunta a la fam al regne de Lídia, a l'Àsia Menor com a causa principal de l'emigració: "En temps del rei Atis, fill de Manes, hi va haver al país sencer de Lídia una gran escassetat de menjar. Primer els lidis la van suportar amb molta paciència, però en veure que la cosa no cessava van buscar pal·liatius. (…) Com que el mal no cedia, tot el contrari, els constrenyia cada vegada més, aleshores el rei va dividir tots els lidis en dos grups i els va triar a l’atzar: uns es quedarien, els altres haurien de deixar el país. (…) I es van fer a la mar a la recerca de terres que els donessin menjar; després de recórrer molts pobles van arribar al país dels umbres i allà van fundar la ciutat on viuen encara avui. Van canviar el seu nom de lidis per l'apel·latiu del rei que els havia conduït, van formar segons ell el seu nom, de manera que s'anomenen tirrens”. (Heròdot, Història, Llibre I.94).
Tot i que hi ha versions més creatives, com la d'Higini a les seves Faules Mitològiques: “Quan els tirrens —anomenats més tard etruscs — practicaven la pirateria, el pare Líber, sent encara imberbe, va pujar a la seva nau i els va demanar que el portessin a Naxos. Ells el van pujar a bord i van intentar violar-lo a causa de la seva bellesa, però Acetes, el timoner, ho va impedir i va patir injustament a mans d'ells. Líber, en veure que perseveraven en el seu propòsit, va transformar els rems en tirsos, les veles en pàmpols, els cordatges en heura; després hi van saltar lleons i panteres. Ells, en veure-ho, es van llençar al mar, espantats; i en el mar els va transformar en una altra mena de bèstia, perquè tot el que s’havia llençat va adoptar la forma d’un dofí. Per això es diu els dofins tirrens i es diu mar Tirrè”. (Higini, Faules Mitològiques, 134).
Tampoc han mancat les versions que han volgut veure en el Tirrè i al voltant de Sicília, el periple d'Ulisses de tornada a la seva Ítaca natal, fins i tot ubicant la llegendària illa jònica a l'arxipèlag de les Ègades. Algunes de les illes tirrenes reivindiquen la seva associació a un cant o altre de l'Odissea.
Avui, per arribar fins a les illes que esquitxen aquest mar, al marge d'uns quants heliports, cal prendre alguna de les diverses companyies de transbordadors que, des de la península, enllacen amb cadascuna i, en alguns casos, també entre elles.
© J.L.Nicolas
