L'Arquitectura del Fascio

2021-07-02 09:26

En els anys en què el Dodecanès va ser administrat per Itàlia, dos arquitectes van desembarcar a l'illa de Leros amb l'encàrrec de desenvolupar una nova ciutat on allotjar al personal i als serveis de la base naval. Eren els anys d'eclosió de l'arquitectura racionalista i de l'Art-Déco. També els del feixisme de Mussolini.

Leros va ser annexionada a Itàlia pels mariners del creuer San Giorgio, era el 12 de maig de 1912, quan encara no havia acabat la guerra italo-turca. Allà els italians van decidir crear la seva major base naval a l'Egeu. L'illa posseeix un dels millors ports naturals de la Mediterrània, al costat dels de Malta i Maó, la badia és profunda, gairebé fa tres quilòmetres i mig, allà la Regia Marina va radicar dos destructors, dues llanxes torpedineres i quatre submarins. Leros és una illa intermèdia a l’Egeu oriental, ocupa uns 53 km2 enfront de les costes turques d'Àsia Menor. Allà els romans d'orient, Bizanci, van aixecar una magnífica fortalesa que vigila les aigües a l'est de l'illa, és el que queda del seu pas sobre les tranquil·les viles de Platanos i Aghia Marina, més tard, l'Orde de l'Hospital va ampliar les muralles.

A la dècada de 1920, els italians van creure necessària la creació d'una nova ciutat que acollís als treballadors i oficials destinats a la base naval. Així es va crear, ex novo, Porto Lago, avui anomenada en grec Lakki. Actualment resideixen uns dos mil veïns, quan la ciutat va ser, en realitat, pensada per a set mil. El nom el va cedir qui va ser governador de les illes entre 1922 i 1936, Mario Lago. El triestí Rodolfo Petracco i el bolonyès Armando Bernabiti van ser els principals arquitectes encarregats de planificar la nova ciutat. La planta forma un semicercle tallat per la línia de mar i rematat amb una gran plaça a cada extrem; carrers amplis formen un traçat ortogonal dividit en zones amb usos determinats: edificis públics, escolars, esportius, comercials, d'oci o residencials. Els serveis de l'administració es trobaven al front marítim, la zona comercial en un segon terme i els habitatges al costat de l’arc viari que la delimitava.

En definitiva, la ciutat es va convertir en un dels millors exemples del Racionalisme Italià, en què no va faltar la influència de l'Art-Déco, imperant a Europa i als Estats Units i del Moviment Modern. De fet, el corrent futurista beuria de les fonts del mateix racionalisme. Algú ha suggerit que Porto Lago podria haver servit com a inspiració per a una pintura surrealista de Giorgio de Chirico o d'algun escenari cinematogràfic de Fellini, També l'arquitecte Anthony Antoniades, a Italian Architecture in the Dodecanese: A Preliminary Assessment, afirmava que “whereas Italian rationalist towns were rigid, monotonous and unjustifiably monumental, the architecture of Lakki is diverse, inclusivist and imaginative”. ("Mentre que les ciutats racionalistes italianes eren rígides, monòtones i injustificadament monumentals, l'arquitectura de Lakki és diversa, inclusiva i imaginativa"). A Lakki les formes creen un constant joc entre simetria i asimetria, entre formes rectangulars i circulars, totes elles amb línies nítides d'aire futurista.

A la mateixa línia de mar, al costat de la plaça Plotarchou, està un dels més rellevants, el Cinema-Teatre que sembla, amb la seva proa corbada, un tren bala dirigint-se a l’Egeu; renovat recentment s'ha convertit en una sala de cinema a l'aire lliure; l'entrada a la sala s'obre en aquesta proa, protegida per una pèrgola de ciment sobre la qual hi ha una gran finestra en forma d'espitllera. La instal·lació va ser proposada pel mateix governador, qui va suggerir a Mussolini la necessitat de crear instal·lacions d'entreteniment: "Un cinema i un petit hotel amb cafeteria animarien el centre de la nova ciutat, atraurien i posarien en contacte al personal militar amb civils, i rendibilitzarien els edificis". Al costat hi ha l'antic, i amb un disseny horitzontal, Albergo Roma, inaugurat oficialment el 21 d'abril de 1938 i que posteriorment seria l'Hotel Leros Palace que va tancar a finals dels anys setanta. L'hotel disposava de dinou habitacions amb vint-i-nou llits, sis banys, restaurant, sala de lectura i de billar. Va ser utilitzat bàsicament per allotjar a familiars del personal empleat a la base.

A la següent illa de cases es troba el mercat cobert, per a alguns l'edifici més destacat de la primera etapa del Moviment Modern, amb un atri en forma de disc circular que sembla un plat volador del qual sobresurt la torre del rellotge, construïda amb ciment i maó; les quatre cares assenyalen hores diferents i l’estructura de paral·lelepípede contrasta amb el cercle de l'atri interior on hi eren les botigues i que avui està gairebé completament abandonat. Al primer pis es trobava l'Escola Italiana i en els espais de la torre les dependències del consistori.

L'antiga Casa del Fascio i seu de l'ajuntament, acollia la seu del partit durant el període feixista, com la Casa del Balilla, seu de les joventuts feixistes. La Casa del Fascio també era coneguda com a casa del Littorio o palazzo Littorio. A la Roma imperial el littorio era el portador del feix de trenta vares lligades amb una cinta, formant un cilindre que amarra una destral, símbol que adoptaria el feixisme italià.

L'església de Sant Francesc, ara dedicada a Aghios Nikolaos, és una construcció simètrica centrada en la simple estructura del campanar central, algú l'ha definit més propera a la Bauhaus que a Mamma Mia; el campanar és una estructura buida que sosté un crucifix metàl·lic i dues campanes a l'interior.

L'escola municipal, a l'est del passeig marítim, segueix acollint alumnes. Encara en funcionament, posseeix amplis pòrtics en un estil que hibrida l'arquitectura moderna amb elements bizantins, encara que sigui fonamentalment racionalista. Hi ha molts altres edificis, l'asil municipal, amb una rítmica repetició d'altes arcades, la cafeteria davant de l'hotel, i nombrosos habitatges particulars, tots diferents, en una experimentació de formes diverses. Es van crear sis complexos d'habitatges de dues plantes que albergaven, cadascuna d'elles, a quatre apartaments. Dos complexos addicionals es van construir el 1940.

L'illa va guanyar una fama no desitjada durant la dictadura dels coronels, entre els anys 1967 i 1974, quan els hangars, magatzems i altres dependències de l'antiga base naval italiana van ser reutilitzats com a centre de detenció de presoners polítics. Aquestes mateixes instal·lacions van ser aprofitades de nou per al Sanatori Nacional de Leros, un hospital per a malalts mentals que va compartir la mala fama a causa dels maltractaments prodigats als interns. L'escàndol va esclatar el 1989 i, des d'aleshores, s'ha reduït notablement la xifra d'interns, encara que un informe de la BBC, de 2009, suggeria que les millores no havien estat les suficients.

L'escola racionalista italiana va deixar nombrosos exemples de la seva arquitectura en altres illes del Dodecanès, obres de Giovanni Muzio, Marcello Piacentini i Giuseppe Terragni, sobretot a la ciutat de Rodes i a Cos. A Rodes destaquen la residència del Governador, l'actual Casino, la vila Neo-Chorio, els banys de Kalitea o el teatre i el mercat; a Cos les oficines del port, el Stadium, els jutjats, el Museu Arqueològic, l'antiga casa del fascio i el mercat; a Patmos els edificis del port i, més lluny, han quedat alguns edificis notables a Líbia i a Asmara, la capital de l'antiga colònia d'Abissínia, avui Eritrea.

© J.L. Nicolas

 

Veure més fotografies