Napule, Napule
“Il nome, il simplice nome di Napoli è uno dei più carichi di forza imaginativa che siano al mondo[1]”.
Des de l'aire, o alternativament des de les altures del Castell de Sant’Elmo, la perspectiva de les aigües del golf certifiquen el paper de Nàpols com una porta oberta al mar Tirrè, sempre amb la inconfusible perspectiva del perfil del Vesuvi al fons.
Els orígens de la ciutat cal buscar-los a les primeres colonitzacions gregues i també a la llegenda. Aquesta última, ancorada a les arrels de la mitologia, porta el de la sirena Partènope, el nom del qual ha romàs com a sinònim de la ciutat. “Quindi la favola, che Partenope, una di ese, dopo di essere stata vinta da Ulisse, si gettase disperata nel mare, e venisse dai flutti battuta in sulla spiaggia nelle vicinanze di Falèro”. (…) “Sia dai Calcidesi venuti direttamente dall’Eubea, sia da quelli del medesimo Popolo che già prima si erano stabiliti in Cuma, fondosi una città che ebbe il nome di Partenope della Sirena[2]”. I que també pot rastrejar-se a les Silves de Publi Papini Estaci: “Iuvenesque Parthenopen, nostro qui tot fastigia monti, tot iurides lucos, tot saxa imitantia vultus aeroque, tot scrito viventes lumine ceras fixisti[3]”. Tot i que, en el fons, són mites que no estan tan allunyats de la realitat; aquesta es troba a les expedicions eubees al Mediterrani Occidental, a la fundació de la colònia de Pitecusa, a l'actual Isquia que es va estendre a terra ferma a Cumas i a l'illot de Megàride, i d'allà a una urbs de nova creació, la Nea Polis, Nàpols. Ciutat romana i bizantina, ducat llombard, domini normand, suabi, català i espanyol fins a l'arribada dels Borbons i la unificació italiana.
Aquestes són els antípodes del nord italià, l'antítesi de Milà, Torí o Trieste. Forcella, Montesanto, la Sanità, els Quarteri Spagnoli o els mercats al carrer són extensions de l'ambient i de l'esperit del centre napolità, crits i gestos, soroll i color, s'hi alterna la gent que està treballant i aquella que simplement mira. Goethe, qui va visitar la ciutat el febrer del 1787, va escriure a Italienische Reise[4]: "La gent fa vida al carrer, asseguda al sol sempre que aquest llueix. El napolità creu estar en possessió del paradís".
Tot i això, el napolità ha viscut èpoques de grans mals, sense arribar a les erupcions del Vesuvi, la misèria i la pesta han assolat la ciutat. Nàpols va patir dos grans brots de pesta els anys 1837, 1854 o de còlera el 1865, 1867 i el 1884. Durant el primer va morir el poeta Giacomo Leopardi, en el segon hi va haver més de 7000 víctimes i l'epidèmia del 1884 va quedar ben documentada en els escrits del metge suec Axel Munthe, a La Història de San Michele (1932).
La misèria que gairebé contínuament ha colpejat la ciutat és un llegat de l'amuntegament forçat pels virreis espanyols que va contribuir a la superpoblació de carrerons i baixos, cosa que va facilitar la propagació de malalties. El 1860, amb la unificació d'Itàlia, Nàpols es converteix en la ciutat més poblada del nou país; amb mig milió d'habitants, en aquell moment només és superada a Europa per Londres, París, Viena i Sant Petersburg. A la dècada de 1880 es van iniciar els treballs de l'anomenat Risanamento, l'esponjament de les àrees més compactes i densament poblades. Es va obrir el Rettifilo, una àmplia avinguda que va unir l'estació ferroviària amb el port i que actualment és el corso Umberto I. Per això es van enderrocar nombrosos edificis i es va desplaçar els seus habitants, uns 80 000, a zones ja saturades, aconseguint l'efecte contrari al desitjat. La periodista Matilde Serao va definir la nova avinguda com un paravent que no feia altra cosa que amagar la misèria. Serao va descriure algunes d'aquestes actuacions urbanístiques al seu llibre Il ventre di Napoli (1884): “Sopra tutte le strade che la traversano (sezione Vicaria), una sola è pulita, la via del Duomo: tutte le altre sono rappresentazioni della vecchia Napoli, affogate, brune, con le case puntellate, che cadono per vecchiaia. Vi è un vicolo del Sole, detto così perchè il sole non vi entra mai. (…) In sezione Mercato, niuna strada è pulita; pare che da anni non ci passi mai lo spazzino ; ed è forse la sporcizia di un giorno. (…) Tutto il quartiere della Pignasecca, dal largo della Carità, sino ai Ventaglieri, passando per Montesanto, è ostruito da un mercato continuo. Vi sono le botteghe, ma tutto si vende nella via; i marciapiedi sono scomparsi[5]”. La periodista espanyola Carmen de Burgos (1867-1932) va viatjar per primera vegada a Nàpols el 1906 amb la seva filla. Les seves impressions van quedar plasmades al seu llibre Por Europa (Impresiones) Francia, Italia y Mónaco, del 1906: “La miseria del pueblo de Nápoles es incomprensible, cuando se ve esta ciudad tan bella, tendida sobre sus colinas, dulce y perezosa como si arrullase el sueño de la antigua sirena de Partenope”. A conseqüència de tot això gairebé cent mil napolitans, una cinquena part de la població ja havien abandonat la ciutat el 1906, bàsicament amb destinació als Estats Units.
A Nàpols hi ha les tombes, suposada la de Virgili, i real, la de Leopardi, totes dues a l'actual parc Virgiliano, a l'oest de la ciutat. També, al seu moment, van residir a Nàpols Boccaccio i Petrarca. Però per a ciutadà celebri no hi ha com el seu sant patró, Sant Gennaro, qui després del seu suplici va ser enterrat, primer, a Agromarciano, prop d'on va ser executat, per ser portat a les catacumbes que avui es coneixen amb el seu nom, a prop de Capodimonte; posteriorment els seus ossos van visitar Beneveto i Montevirgine fins que es van traslladar a la cripta de la catedral, on reposa. Allà es conserven les dues ampolles de vidre que contenen la seva sang, aquella que es liqua tres vegades a l'any davant la sorpresa i la certesa dels fidels. La catedral es va construir on va estar un temple grec dedicat a Apol·lo i a Posidó. Donatien Alphonse François, el famós Marquès de Sade, en la seva visita a la ciutat va considerar que “Sant Gennaro és una Església d'estil gòtic on no he vist res digne de menció, excepte dues columnes corínties força belles”.
Des de les altures, bé quan l'avió que porta a l'aeroport de Capodichino, o des de les muralles del castell de Sant’Elmo, es percep clarament la fractura que divideix el nucli antic de la ciutat. És la línia formada pels carrers Benedetto Croce, Sant Biagio dei Librai i la via Vicaria Vecchia, primer decumà de la ciutat i que popularment es coneix com a Spaccanapoli, —spaccare significa trencar, partir —. Aquí se succeeixen petits restaurants, comerços de tota mena, esglésies, sants a les cantonades, papers per terra, parets pintades, cartells amb necrològiques, taules que ocupen la calçada, motocicletes que circulen desconsideradament, gent, molta gent, locals i forans, més sants i més esglésies, arcades que porten a patis interiors, dolços, quioscos, una fotografia dels actors Totò i Peppino i qualsevol cosa imaginable.
Un altre eix popular és Via Toledo, convertida en zona de vianants en el seu tram inferior, allà on conclou al sud de la ciutat i s'obre la gran plaça del Plebiscit, la qual recorda la incorporació del Regne de les Dues Sicílies a Itàlia el 21 d'octubre de 1860. Aquí es troben un gran creixent porticat amb la façana neoclàssica de la façana neoclàssica de la Basílica Reial Pontifícia de Sant Francesc de Paola, que imita el Panteó de Roma, les estàtues eqüestres de Carles de Borbó i de Ferran I i, davant, el Palau Reial. En torçar la cantonada es topa amb la plaça Trieste e Trento, on treu el cap la façana el Teatre San Carlo, un dels primers teatres lírics d'Europa; es va inaugurar el dia de Sant Carles, el 4 de novembre de 1737, amb una representació de l'Aquil·les a Sciro del llibretista d'òpera Pietro Metastasio. El teatre comparteix la plaça amb el cèlebre Caffè Gambrinus, un clàssic del 1860 que conserva la decoració d'aquella època. Allà van esmorzar alguna vegada Gabriele D'Annunzio, Oscar Wilde, Benedetto Croce, Sartre i l'esmentada periodista Matilde Serao, qui va fundar el diari Il Mattino que, anys més tard va dirigir el també periodista Giovanni Ansaldo (1895-1969), que va escriure sobre la ciutat: “Ci sono dunque due modi di vedere Napoli. L’uno è quello di conformarsi al quadro tradizionale e convenzionale forgiato dai secoli e dal gusto delle generazioni passata, trascurando la sua realtà presente; e l’altro è quello di dimenticare quel quadro piacente e lusingatore, puntando invece a scoprire la realtà attuale[6]”.
Davant del teatre hi ha una de les entrades de la Galeria Umberto I, una galeria belle époque, finisecular, a l'estil d'aquelles de París o Milà, amb una gran cúpula a 56 metres d'altura a la cruïlla dels passadissos, allà, al terra de la cruïlla, estan representats en mosaic els signes del zodiac; el que correspon a Taure sembla viure considerablement millor que el seu homòleg de Milà, aquell a qui sembla estar de moda trepitjar-li els testicles girant, per si no fos prou, tres vegades el taló. Ansaldo deia de la galeria que “è il monumento che rivela con maggiore ingenuità la tentazione, che di tanto in tanto asilla Napoli, di “faré come Milano”. E si badi, che sotto molti aspetti, le gallerie di Napoli è superiore a quella di Milano[7]”.
La no menys cèlebre Via Toledo, uneix aquesta zona del Plebiscit, Teatre San Carlo, la Galeria, amb la plaça Dante. Al seu tram meridional és on es concentren els principals comerços de moda. La Via Toledo és esmentada en la lletra de la famosa cançó en llengua napolitana de Renato Carosone Tu vuò fà l’americano: “Puorte o cazone cu 'nu stemma arreto / 'na cuppulella cu 'a visiera alzata. / Passe scampanianno pe' Tuleto / camme a 'nu guappo pe' te fa guardà![8]” Per sobre de Dante, a tocar de la plaça Cavour i abans d'arribar al barri de la Sanità, hi ha la seu del Museu Arqueològic Nacional, on s'han reunit la major part de les pintures, escultures i objectes extrets de les excavacions de Pompeia i Herculà.
© J.L.Nicolas
[1] “El nom, el simple nom de Nàpols, és un dels més carregats de poder imaginatiu del món.” Giovanni Ansaldo, Passeggiata Napoletana, 1961.
[2] “D'aquí la faula que Partènope, una de les sirenes, després de ser derrotada per Ulisses, es va llançar desesperada al mar i va ser arrossegada per les onades prop de Falero. (…) Ja sigui pels calcideus que van venir directament d'Eubea, o per aquells del mateix poble que ja s'havien establert a Cumas abans, es va fondre. Bartolomeo Capasso, Napoli i Palepoli, 1989.
[3] “La jove Partènope, que ha adornat la nostra muntanya amb tants edificis, amb tants boscos verds, amb tantes estàtues de marbre i de bronze que reprodueixen rostres, amb tants quadres animats de vida plàstica”. Publi Papini Estaci, Silves III 1.92.
[4] Viatge a Itàlia.
[5] “De tots els carrers que el travessen (el barri de la Vicaria), només n'hi ha un que està net, la via del Duomo; tots els altres són representacions del vell Nàpols, mal ventilats, foscos, amb cases apuntalades que cauen de velles. Hi ha un carreró del Sol, anomenat així perquè el sol no hi entra mai. (…) A la part del Mercat allà no hi queda un sol carrer que estigui net. Sembla que, per allà, fa anys que no hi passa l'escombriaire, però es tracta de les escombraries d'un sol dia. (…) Tot el barri de la Pignasecca, des del passeig de la Carità fins als Ventaglieri, passant per Montesanto està embossat per un mercat continu. Hi ha botigues, però tot es ven al carrer; les voreres han desaparegut”.
[6] “Hi ha, per tant, dues maneres de veure Nàpols. Una és conformar-se amb la imatge tradicional i convencional modelada pels segles i els gustos de generacions passades, descuidant la seva realitat present; i l'altra és oblidar aquesta imatge agradable i afalagadora, aspirant, en canvi, a descobrir la seva realitat present”. Giovanni Ansaldo, Passeggiata Napoletana, 1961.
[7] “És el monument que revela amb més ingenuïtat la temptació, que de vegades aguaita a Nàpols, de 'fer com a Milà'. I cal destacar que, en molts aspectes, les galeries de Nàpols són superiors a les de Milà”. Giovanni Ansaldo, Passeggiata Napoletana, 1961.
[8] “Dus pantalons amb una marca al darrere / Una gorra amb la visera cap amunt / Camines campanejant per (Via) Toledo / com un guapo, per fer-te notar...”.
